David:
Durant massa temps havia estat a l’ombra de tothom. Si començava a recordar, podria dir que fins i tot no arribava a recordar-se més que com a segon de totes les comeses. Ell era el germà gran, però en Roberto sempre l’havia hagut de defensar, fins i tot el va salvar de morir a “El Moco”, encara que com a conseqüència hagués patit aquella horrible mutació. I tot aquell temps, després de descobrir per casualitat que el seu líder, l’honorable Eriberto Mandalupe, aquell sant baró en què tots s’havien reflexat alguna vegada per prendre forces davant l’amenaça kraona, era viu, havia estat la seva ombra, el seu fantasma. Heriberto volia que Carlos Sayago s’encarregués de vigilar d’amagatotis la Mestressa Espasa i li anés passant informes. Però tot s’havia complicat, perquè va descobrir que el traïdor de l’Exèrcit, el segrestador de l’Espasa a sou del Gran Muhäl havia estat el seu propi germà. El rubor de la vergonya i de la indignació l’encengué, tant que sense pensar-s’ho el denuncià a Heriberto. Però ara patia, patia pel destí del seu germà, patia perquè ell a la seva manera s’havia convertit també en una mena de traïdor. Havia arribat el moment d’explicar-ho tot, d’explicar-ho o de rebentar com una de les bombolles viscoses que es fan a la superficie de “El Moco”.
-Vaja, Locúss, fixa’t, és un dels teus amics tarats, i la cara que duu no em fa bona espina- Tyrone es posà a riure mentre es fixava en la deformació de l’esquena de Carlos Sayago. Aquest, però, ni s’adonà del comentari; tot seriós, es pentinava el bigoti mentre s’acostava cap a en Locúss.
-Hem de parlar. En privat-li digué secament.
Locúss se l’endugué en un apart. No vulgué pressionar-lo, així que esperà a que comencés a parlar. Però Sayago es mantenia capcot, amb els punys premuts i una expressió turmentada al rostre. Finalment, després d’un temps que semblà etern, començà a parlar.
-El meu germà Roberto ha segrestat la Mestressa Espasa. Fa anys que n’està enamorat, així que ha pactat amb els kraons traicionar-nos a canvi de quedar-se-la. Però jo també fa temps que investigo tots els moviments estranys al campament per passar-li informacions a Heriberto Mandalupe.
A Locúss li semblà que li colpejaven la mandíbula amb un directe de dreta. El seu cervell va començar a computar amb rapidesa, disposat a passar per alt certs detalls, com ara l'aparició per sorpresa d'en Mandalupe, en benefici d’un pla ràpid que els ajudés en aquella situació. Més tard s'assabentaria dels detalls, ara que disposava d'aquella informació privilegiada calia aprofitar-la. Va pensar que els seus superiors havien fet una bona feina, convertint-lo en un soldat tan eficient.
-Així doncs, a hores d’ara la Sarah deu estar en poder dels kraons, no és així?
Sayago, novament, tardà en respondre.
-No, no. La Mestressa Espasa i en Roberto Sayago deuen estar en poder d’Heriberto i la Germanor de les Espases Caigudes, un grup d’antics lluitadors caiguts en desgracia, mutats en extrem que s’amaguen pels voltants del volcà Ketah’.
Després de pensar-s’ho, Locúss abraçà instintivament i alegre en Carlos Sayago.
-Sayago, grandíssim fill de puta! Perquè t’ho has callat fins ara? Maleïda sigui la nostra mala sort! Tyrone, mariconàs, vine cap aquí! Ja tenim un pla per derrotar el Gran Muhäl! Apolonio, reuneix a tots els homes que quedin en peu i porta’ls fins aquí! Hi ha molta feina a fer i hem de planificar l'atac definitiu contra els kraons!
Mentre Locúss donava ordres a Apolonio i Tyrone, Carlos Sayago s’apartà. Novament s’havia convertit en una ombra i ara que havia pres el seu paper i d’altres s’ocupaven de tot, es tornava a sentir ignorat. Pensà en Juanito, potser en aquest moment el necessitava per calmar la seva ira, però dubtava que en Juanito hagués volgut mai que el calmessin. Es va treure de la butxaca dels pantalons una petaca abonyegada i assegut a terra, amb l’esquena recolzada al tronc d’un arbre, féu un llarg glop d’aquell licor fastigós que destil·laven al campament de l’Exèrcit barrejant reïna, sucre, aigua i el poc licor que anaven arreplegant.
Una història escrita a vuit mans per els components de Trashmovies. No hi ha una història prefixada, cadascú pot canviar la història tant com vulgui i crear els personatges que vulgui. Creat per: Anselm Solsona, David Madueño, Marc Zulet i Xavier Salumeau.
26 de desembre 2004
23 de desembre 2004
Anselm:
***
En veure matinar el sol damunt de Ketah´, l'intrèpid espasa Roberto Sayago
va notar com el pit se li inflava emocionat. Una bella imatge que l'aserenava de la tempesta de pensaments que durant tota la marxa damunt el lliscador l'havien turmentat. Als seus braços l'espasa mestra encara reposava sota els efectes del narcòtic que Sayago va dur a la seva copa. "Uns kilòmetres més i per fí ho hauré aconseguit" s'animava el sotscomandant.
De cop, dos trets varen perforar les turbines del seu lliscador, i el batec
irregular del motor féu perdre l'estabilitatal vehicle. Sense temps de res més l'espasa segona va fer una giragonça abans que el lliscador s'estabellés i va rebotar d'esquenes contra el terra, sota el pes de la dama. El dolor el va posseir. Hagués picat de peus i cames per sufocar-lo però era en debades perquè no podia moure's. Renquejant va mirar l'ombra que se li acostava, una figura opulenta que reomplia el carregador del seu subfusell. En reconèixer-la Sayago no donava crèdit.
-Tu!!! No pot ser!!! Com...
Sense poder acabar, el robust home el colpejà amb la culata de l'arma i perdé el coneixement. Sayago es va immergir en un somni on fantasia i realitat s'entortolligaven. Recordava aquella batalla cruenta a "El Moco". Aleshores ell només era un simple oficial.
Recordava els kraons, que després de recular perseguits en un pretesament fallit atac es van fer forts a la falla. N´hi havia centenars i l'esquadró d'espadatxins amb prou feiens arribava a la cinquantena. Els raigs de les llances queien com una plaga fulgurant que s'enduia companys amb cada batuda.
Recordava el recer d'una escletxa on ell i la resta d'homes es protegien del foc kraó, quan "El Moco" entrà en activitat. La terra es sacsejava i molts caigueren, els germans Sayago entre ells.
Recordava el seu germà Carlos ajudant-lo a enfilar-se en un replà quant un xipolleig del Moco els esquitxà als dos, emportant-se Carlos la pitjor part de l'esquitxada a les espatlles i Roberto als ulls.
Recordava com, enfilant el seu germà gran defallit, es va maleir per la seva mala traça i va jurar que per sempre més vetllaria per ell i que per guarir-lo donaria la vida si calia. Un tortuós congost els podia dur a la superfície de nou, fora de l'abast de la pluja de raigs, era la única opció de salvar-se.
I recordava sobretot la veu d'un home implorant ajut. Un home que també havia estat cobert per la erupció viscosa, aferrant-se a la vora del replà, massa fort per perdre el sentit, massa impetuós per morir aquella tarda, massa motius per continuar amb vida. Aquell líder que sempre havia vist sota una aureòla mitològica d'invencibilitat jeia allà, sota els seus peus, indefens... com l'envejava, la seva decisió, el seu esperit infrangible, la seva bonica esposa...
Sayago va pensar infinitat d'excuses per haver abandonat aquell home a la seva sort, però cap d'elles li va portar la pau d'esperit que necessitava, ni tant sols l'agraïment del seu germà i el de les desenes de soldats que va guiar a través del congost per poder veure un nou sol, com aquell que solemnement coronava el mont Ketah´, i que veia clar en la seva ment. Les tenebres del seu somni van començar a aclarir-se sota la seva llum fins a recuperar el coneixement.
- Sayago... t'has fet tot un home en aquests anys... en aparença si més no perquè com ja sabem no ets més que un talp merdós d´allò més fals i repugnant oi? Treu-te les ulleres, vull veure aquests ulls d´escorpí teus.
Sayago féu cas al seu segrestador i mirà al seu voltant a la recerca de Sarah. No hi era, però quell paissatge aquell baf nauseabund... era a "El Moco"! Va dur-se les ulleres a la butxaca de l'armilla i amb els ulls esquinçats pel sol implacable va afrontar el seu interlocutor amb gosadía.
-Bonica vista oi? Benvingut a casa meva. Durant aquests anys he après a viure en aquest pou de desferres, Roberto. De fet ara no sabria estar enlloc més. Aquí ningú ens jutja, tots estem maleïts per les mateixes aberracions mutants. Durant anys la Germanor de Les espases Caigudes ha tingut cura d'aquesta contrada i ha vetllat secretament pels interessos de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria i de la meva... Sarah. Cada cop que esmeno aquest nom se'm claven mil dards al pit... sí Sayago, encara l´estimo, com ella a mi, però permetre que em veiés... així... abans prefereixo la mort. Ja saps perquè ets aquí oi?
Sayago contemplava l'enorme figura d'aquell home tant brau i que encara ara les mutacions respectaven, però no va poder reprimir un calfred en veure la els plegs de pell flàccida que brollaven cara avall. La comisura dels llavis amb el temps havia quedat a l´alçada de la papada generosa i trèmola, i un nou tall feia acte de presència a l´alçada de les dents, que ell mateix s´havia inflingit i recosit al voltant de les genives per poder parlar amb un mínim de locuacitat. La resta de la cara el testimoni d'una lluita constant entre la matèria i el temps, escapçada en mil pedaços que mostraven òs, múscul i tendó a parts iguals.
Finalment Roberto va desenvainar el seu acer de Toledo que va resplandir com per obra de Venus, disposada a censurar aquella lletjor insultant.
-Acabem amb això d'una vegada, Eriberto.
En veure matinar el sol damunt de Ketah´, l'intrèpid espasa Roberto Sayago
va notar com el pit se li inflava emocionat. Una bella imatge que l'aserenava de la tempesta de pensaments que durant tota la marxa damunt el lliscador l'havien turmentat. Als seus braços l'espasa mestra encara reposava sota els efectes del narcòtic que Sayago va dur a la seva copa. "Uns kilòmetres més i per fí ho hauré aconseguit" s'animava el sotscomandant.
De cop, dos trets varen perforar les turbines del seu lliscador, i el batec
irregular del motor féu perdre l'estabilitatal vehicle. Sense temps de res més l'espasa segona va fer una giragonça abans que el lliscador s'estabellés i va rebotar d'esquenes contra el terra, sota el pes de la dama. El dolor el va posseir. Hagués picat de peus i cames per sufocar-lo però era en debades perquè no podia moure's. Renquejant va mirar l'ombra que se li acostava, una figura opulenta que reomplia el carregador del seu subfusell. En reconèixer-la Sayago no donava crèdit.
-Tu!!! No pot ser!!! Com...
Sense poder acabar, el robust home el colpejà amb la culata de l'arma i perdé el coneixement. Sayago es va immergir en un somni on fantasia i realitat s'entortolligaven. Recordava aquella batalla cruenta a "El Moco". Aleshores ell només era un simple oficial.
Recordava els kraons, que després de recular perseguits en un pretesament fallit atac es van fer forts a la falla. N´hi havia centenars i l'esquadró d'espadatxins amb prou feiens arribava a la cinquantena. Els raigs de les llances queien com una plaga fulgurant que s'enduia companys amb cada batuda.
Recordava el recer d'una escletxa on ell i la resta d'homes es protegien del foc kraó, quan "El Moco" entrà en activitat. La terra es sacsejava i molts caigueren, els germans Sayago entre ells.
Recordava el seu germà Carlos ajudant-lo a enfilar-se en un replà quant un xipolleig del Moco els esquitxà als dos, emportant-se Carlos la pitjor part de l'esquitxada a les espatlles i Roberto als ulls.
Recordava com, enfilant el seu germà gran defallit, es va maleir per la seva mala traça i va jurar que per sempre més vetllaria per ell i que per guarir-lo donaria la vida si calia. Un tortuós congost els podia dur a la superfície de nou, fora de l'abast de la pluja de raigs, era la única opció de salvar-se.
I recordava sobretot la veu d'un home implorant ajut. Un home que també havia estat cobert per la erupció viscosa, aferrant-se a la vora del replà, massa fort per perdre el sentit, massa impetuós per morir aquella tarda, massa motius per continuar amb vida. Aquell líder que sempre havia vist sota una aureòla mitològica d'invencibilitat jeia allà, sota els seus peus, indefens... com l'envejava, la seva decisió, el seu esperit infrangible, la seva bonica esposa...
Sayago va pensar infinitat d'excuses per haver abandonat aquell home a la seva sort, però cap d'elles li va portar la pau d'esperit que necessitava, ni tant sols l'agraïment del seu germà i el de les desenes de soldats que va guiar a través del congost per poder veure un nou sol, com aquell que solemnement coronava el mont Ketah´, i que veia clar en la seva ment. Les tenebres del seu somni van començar a aclarir-se sota la seva llum fins a recuperar el coneixement.
- Sayago... t'has fet tot un home en aquests anys... en aparença si més no perquè com ja sabem no ets més que un talp merdós d´allò més fals i repugnant oi? Treu-te les ulleres, vull veure aquests ulls d´escorpí teus.
Sayago féu cas al seu segrestador i mirà al seu voltant a la recerca de Sarah. No hi era, però quell paissatge aquell baf nauseabund... era a "El Moco"! Va dur-se les ulleres a la butxaca de l'armilla i amb els ulls esquinçats pel sol implacable va afrontar el seu interlocutor amb gosadía.
-Bonica vista oi? Benvingut a casa meva. Durant aquests anys he après a viure en aquest pou de desferres, Roberto. De fet ara no sabria estar enlloc més. Aquí ningú ens jutja, tots estem maleïts per les mateixes aberracions mutants. Durant anys la Germanor de Les espases Caigudes ha tingut cura d'aquesta contrada i ha vetllat secretament pels interessos de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria i de la meva... Sarah. Cada cop que esmeno aquest nom se'm claven mil dards al pit... sí Sayago, encara l´estimo, com ella a mi, però permetre que em veiés... així... abans prefereixo la mort. Ja saps perquè ets aquí oi?
Sayago contemplava l'enorme figura d'aquell home tant brau i que encara ara les mutacions respectaven, però no va poder reprimir un calfred en veure la els plegs de pell flàccida que brollaven cara avall. La comisura dels llavis amb el temps havia quedat a l´alçada de la papada generosa i trèmola, i un nou tall feia acte de presència a l´alçada de les dents, que ell mateix s´havia inflingit i recosit al voltant de les genives per poder parlar amb un mínim de locuacitat. La resta de la cara el testimoni d'una lluita constant entre la matèria i el temps, escapçada en mil pedaços que mostraven òs, múscul i tendó a parts iguals.
Finalment Roberto va desenvainar el seu acer de Toledo que va resplandir com per obra de Venus, disposada a censurar aquella lletjor insultant.
-Acabem amb això d'una vegada, Eriberto.
22 de desembre 2004
Xavi:
Ja feia dues hores que cercaven inútilment.
Killkraó, Santafé i Tyrone, el negre gay amant d'en Jacko, havien estat buscant entre les runes de diferents edificis del campament, entre muntanyes de cossos mutilats i ferralla diversa.
Locúss ja no podia més: feia estona que sentia remoure el seu estòmac de manera estranya, i necessitava, ara ja urgentment, un lavabo. La matança de kraons que havia dut a terme amb el seu col·lega Tyrone havia retardat aquell dolor, però ara la suor freda que li rajava des del front i els espasmes constants es feien insuportables.
-Ara torno. -Els digué mentre se n'anava cap a un barracó semi-derruït.
Rera mitja paret calcinada es baixà els pantalons, separà les cames i apretà.
Fou terrible.
Espantós.
I dolorós.
Es va buidar com si dins seu contingués un llac sencer. Va haver d'apartar més les cames perquè la quantitat d'allò que havia tret del seu interior era inmensa. I la pudor. Una pudor que, al sentir-la, sapigué perfectament què significava. S'apujà ràpidament els pantalons, sense ni tan sols eixugar-se, i mirà detingudament la merda: tenia un color lilós.
Ho sabia, tan sols havia estat qüestió de temps: s'havia contagiat durant la seva captura a l'interior de "El Moco". I no només això. Si tan sols l'aire de la zona kraó era prou contaminant per afectar qualsevol humà, les diverses penetracions a què havia estat sotmés farien estralls en el seu físic.
Del terra agafà un tros de mirall partit prou gran per veure-hi la seva cara reflexada: el seu aspecte era més pàl·lid del normal. El ulls, que havien estat blaus, havien perdut intensitat i, al fons de la nineta, li semblà observar un tó verdós repugnant.
Es tornà a baixar els pantalons. Es palpà l'anus, i s'espantà. Va notar petits, molt petits tentacles per sobre del forat del cul. Però creixien ràpidament, ho notava, ho notava per aquell pessigolleig dolorós dels tentacles. Tornà a mirar-se al mirall. Ara detingué la mirada als seus llavis, que aparentment continuaven intactes. Però a l'obrir la boca, aprecià com petites berrugues començaven a aparèixer a l'entorn de les genives...
Per tot arreu on el seu cos havia estat exposat a les perversions muhals, mutava de manera extraordinària...
***
Mentrestant, a fora, en Tyrone havia encès una cigarreta, i, sota les seves ulleres de mirall, mirava detingudament en Santafé, que cridava el nom de l'Espasa.
- Ei, Santafé, tens nòvio?
Ja feia dues hores que cercaven inútilment.
Killkraó, Santafé i Tyrone, el negre gay amant d'en Jacko, havien estat buscant entre les runes de diferents edificis del campament, entre muntanyes de cossos mutilats i ferralla diversa.
Locúss ja no podia més: feia estona que sentia remoure el seu estòmac de manera estranya, i necessitava, ara ja urgentment, un lavabo. La matança de kraons que havia dut a terme amb el seu col·lega Tyrone havia retardat aquell dolor, però ara la suor freda que li rajava des del front i els espasmes constants es feien insuportables.
-Ara torno. -Els digué mentre se n'anava cap a un barracó semi-derruït.
Rera mitja paret calcinada es baixà els pantalons, separà les cames i apretà.
Fou terrible.
Espantós.
I dolorós.
Es va buidar com si dins seu contingués un llac sencer. Va haver d'apartar més les cames perquè la quantitat d'allò que havia tret del seu interior era inmensa. I la pudor. Una pudor que, al sentir-la, sapigué perfectament què significava. S'apujà ràpidament els pantalons, sense ni tan sols eixugar-se, i mirà detingudament la merda: tenia un color lilós.
Ho sabia, tan sols havia estat qüestió de temps: s'havia contagiat durant la seva captura a l'interior de "El Moco". I no només això. Si tan sols l'aire de la zona kraó era prou contaminant per afectar qualsevol humà, les diverses penetracions a què havia estat sotmés farien estralls en el seu físic.
Del terra agafà un tros de mirall partit prou gran per veure-hi la seva cara reflexada: el seu aspecte era més pàl·lid del normal. El ulls, que havien estat blaus, havien perdut intensitat i, al fons de la nineta, li semblà observar un tó verdós repugnant.
Es tornà a baixar els pantalons. Es palpà l'anus, i s'espantà. Va notar petits, molt petits tentacles per sobre del forat del cul. Però creixien ràpidament, ho notava, ho notava per aquell pessigolleig dolorós dels tentacles. Tornà a mirar-se al mirall. Ara detingué la mirada als seus llavis, que aparentment continuaven intactes. Però a l'obrir la boca, aprecià com petites berrugues començaven a aparèixer a l'entorn de les genives...
Per tot arreu on el seu cos havia estat exposat a les perversions muhals, mutava de manera extraordinària...
Mentrestant, a fora, en Tyrone havia encès una cigarreta, i, sota les seves ulleres de mirall, mirava detingudament en Santafé, que cridava el nom de l'Espasa.
- Ei, Santafé, tens nòvio?
09 de desembre 2004
Marc:
***
Mentrestant al volcà Ketah', el centre d'operacions kraó, un nerviosisme contingut feia que semblés un formiguer en plena activitat. A l'exterior la seguretat s'havia duplicat, els accessos eren plens de kraons armats amb llances lluminoses i ataviats amb les seves crestes de plomes llampants. Guardes muntant ossandes feien rondes al voltant del volcà uns centenars de metres més enllà.
Tot i la foscor de la nit en un dels accessos principals una massa de kraons cívils, entre ells majoria de femelles i neutres, feien cua per accedir a l'interior de la muntanya sagrada. Iluminats per les torxes luminisicents que marcàven el camí, els neutres vestien només un casc metàl·lic de cobre molt pulit i brillant i exhibien un somriure nerviós de satisfacció. Al seu costat les femelles, probablement les seves mares ploraven entre pena i orgull i els acaronaven.
A l'entrada la mateixa escena es repetia cada vegada. Un jove neutre arribava a la porta custodiada per dos guerrers emplomallats i deia unes paraules:
-Biganda Muhäl niitu guss?* (El Gran Muhäl ens necessita?)
La resposta sempre era la mateixa:
-Muhäl niitu vuss*. (Muhäl us necessita).
Al accedir al interior del volcà el neutre era conduït a una gran sala circular de parets lluminoses, plena de pedres blanques que reflectien una llum suau i agradable on altres neutres, dos-cents pel cap baix, resaven pregàries musicals amb sons guturals.
Després d'una hora de meditació una porta doble al fons de la sala, s'obrí. Un magne sacerdot, gras i més viscós del normal, amb el cap cobert per una tela porpra i coronat per una còfia daurada entrà. Les portes es tancaren sorollosament. Sense cap presentació es dirigí als joves neutres, acompanyant les seves paraules amb moviments del seu ceptre daurat:
-Germans sacerdots Muhälics, sou aquí per complir el vostre destí! -un murmuri nerviós generalitzat omplí la sala -. Vau néixer neutres, el gènere sagrat. Vau néixer per donar la vida al vostre Déu. Heu viscut tots aquests anys per aquest moment, heu estat educats per aquest fi. El moment de l'adveniment s'acosta. Formareu part del Tot, del Poderós, del Magnífic i del Temible. Accepteu ara el fat amb orgull. Seguiu-me doncs, germans, a la porta del vostre paradís. Biganda Muhäl niitu vus!
La porta per on havia entrat el Sacerdot s'obri i tots el joves sacerdots comnçaren a entrar a la nova estança. Era una inmensa sala sense columnes coronada per una cúpula octahèdrica. Ordenats en quinze fileres de quinze, uns altars de predra omplien la sala.
-Afortunats germans! situèu-vos als "sicratta bedi" i prepareu-vos per rebre el vostre destí. -Cridà excitat el Magne Sacerdot agitant el seu ceptre.
Els joves, feliços i nerviosos, es començaren a estirar al damunt dels altars de pedra. Algun d'ells vomitava abans de pujar-hi, altres reien de manera infantil. Quan tots estigueren situats on els pertocava, el Magne sacerdot féu un moviment circular amb el ceptre per damunt del seu cap. Es dirigí al centre de la sala i cridà:
-Biganda Muhäl niitu vus! Biganda Muhäl lovate vus! Vus jélpatte him!* (El Gran Muhäl us necessita! El gran Muhäl us estima! Ajudéu-lo!). Que comenci la cerimònia de transferència d'ànimes!
En aquell moment catorze sacerdots més apareixeren a la sala vestint també els mocadors porpres i les còfies daurades. Es situaren un a un al començament de cada filera d'altars. Aixecaren els seus ceptres enlaire. Els prengueren amb les dues mans i desenvainaren els ganivets esmolats que amagaven al seu interior.
-Jélpatte him! - cridà el Magne sacerdot al moment que baixava la mà i clavava i esbudellava amb el seu ganivet el primer dels neutres de la seva filera, desde l'esternó fins al final de l'abdomen.
-Jélpatte him! -cridaren els altres catorze, repetint la mateixa operació sincronitzadament.
A l'instant, els primers quinze neutres, amb el ventre obert de dalt a baix es posaren a cantar pregaries repetitives.
-Jélpatte him! -cridava a cada filera el Magne sacerdot.
-Jélpatte him! -repetien els altres
Pel terra de la sala començava brollar la viscosa sang lila dels joves sacerdots neutres que era recollida per uns canals exacavats a terra i conduida a un canal central que s'endinsava a les parets de la sala.
-Jélpatte him! Jélpatte him! Jélpatte him!
Les veus s'apagaven i la sang corria pels canals, s'endinsava per un sitema de tuberies i després de recórrer molts metres i escalfar-se entre les parets del volcà, anava a parar a un dipòsit, en una sala molt especial. La sala de regeneració del Gran Muhäl.
Allà es reunien els kraons més poderosos. Esperaven l'esdeveniment més important. El procés era a punt de completar-se. El Gran Muhäl estava a poques hores de completar la seva regeneració total. El Déu encarnat. El seu ADN fusionat amb el de milers dels seus devots neutres, d'ADN pur i lliure de malformacions. Aquell procés que portava anys gestant-se a l'interior del volcà, des que "el Moco" caigué a la Terra, era a punt d'arribar al seu final. En poc més d'un dia el Kraó més poderós de tots els temps podria abandonar la seva presó líquida i escampar el seu terror a tort i a dret pel planeta que l'havia permès impunement, renéixer.
***
Alièns a tot això al camapament de l'Espasa Solitaria, Locúss, Tyrone i Santafé intentaven fer inventari de baixes i destrosses del campament.
-L'atac a estat greu per la manca d'efectius però estic segur que això era només una maniobra per mantenir-nos ocupats. En total no hi havia més de dos-cents kraons.- comentà en Santafé amb la roba completament xopa de sang kraona, ja fosca i seca.
-Busquem a la "Jefa" i a veure què ens explica, Apo!
Mentrestant al volcà Ketah', el centre d'operacions kraó, un nerviosisme contingut feia que semblés un formiguer en plena activitat. A l'exterior la seguretat s'havia duplicat, els accessos eren plens de kraons armats amb llances lluminoses i ataviats amb les seves crestes de plomes llampants. Guardes muntant ossandes feien rondes al voltant del volcà uns centenars de metres més enllà.
Tot i la foscor de la nit en un dels accessos principals una massa de kraons cívils, entre ells majoria de femelles i neutres, feien cua per accedir a l'interior de la muntanya sagrada. Iluminats per les torxes luminisicents que marcàven el camí, els neutres vestien només un casc metàl·lic de cobre molt pulit i brillant i exhibien un somriure nerviós de satisfacció. Al seu costat les femelles, probablement les seves mares ploraven entre pena i orgull i els acaronaven.
A l'entrada la mateixa escena es repetia cada vegada. Un jove neutre arribava a la porta custodiada per dos guerrers emplomallats i deia unes paraules:
-Biganda Muhäl niitu guss?* (El Gran Muhäl ens necessita?)
La resposta sempre era la mateixa:
-Muhäl niitu vuss*. (Muhäl us necessita).
Al accedir al interior del volcà el neutre era conduït a una gran sala circular de parets lluminoses, plena de pedres blanques que reflectien una llum suau i agradable on altres neutres, dos-cents pel cap baix, resaven pregàries musicals amb sons guturals.
Després d'una hora de meditació una porta doble al fons de la sala, s'obrí. Un magne sacerdot, gras i més viscós del normal, amb el cap cobert per una tela porpra i coronat per una còfia daurada entrà. Les portes es tancaren sorollosament. Sense cap presentació es dirigí als joves neutres, acompanyant les seves paraules amb moviments del seu ceptre daurat:
-Germans sacerdots Muhälics, sou aquí per complir el vostre destí! -un murmuri nerviós generalitzat omplí la sala -. Vau néixer neutres, el gènere sagrat. Vau néixer per donar la vida al vostre Déu. Heu viscut tots aquests anys per aquest moment, heu estat educats per aquest fi. El moment de l'adveniment s'acosta. Formareu part del Tot, del Poderós, del Magnífic i del Temible. Accepteu ara el fat amb orgull. Seguiu-me doncs, germans, a la porta del vostre paradís. Biganda Muhäl niitu vus!
La porta per on havia entrat el Sacerdot s'obri i tots el joves sacerdots comnçaren a entrar a la nova estança. Era una inmensa sala sense columnes coronada per una cúpula octahèdrica. Ordenats en quinze fileres de quinze, uns altars de predra omplien la sala.
-Afortunats germans! situèu-vos als "sicratta bedi" i prepareu-vos per rebre el vostre destí. -Cridà excitat el Magne Sacerdot agitant el seu ceptre.
Els joves, feliços i nerviosos, es començaren a estirar al damunt dels altars de pedra. Algun d'ells vomitava abans de pujar-hi, altres reien de manera infantil. Quan tots estigueren situats on els pertocava, el Magne sacerdot féu un moviment circular amb el ceptre per damunt del seu cap. Es dirigí al centre de la sala i cridà:
-Biganda Muhäl niitu vus! Biganda Muhäl lovate vus! Vus jélpatte him!* (El Gran Muhäl us necessita! El gran Muhäl us estima! Ajudéu-lo!). Que comenci la cerimònia de transferència d'ànimes!
En aquell moment catorze sacerdots més apareixeren a la sala vestint també els mocadors porpres i les còfies daurades. Es situaren un a un al començament de cada filera d'altars. Aixecaren els seus ceptres enlaire. Els prengueren amb les dues mans i desenvainaren els ganivets esmolats que amagaven al seu interior.
-Jélpatte him! - cridà el Magne sacerdot al moment que baixava la mà i clavava i esbudellava amb el seu ganivet el primer dels neutres de la seva filera, desde l'esternó fins al final de l'abdomen.
-Jélpatte him! -cridaren els altres catorze, repetint la mateixa operació sincronitzadament.
A l'instant, els primers quinze neutres, amb el ventre obert de dalt a baix es posaren a cantar pregaries repetitives.
-Jélpatte him! -cridava a cada filera el Magne sacerdot.
-Jélpatte him! -repetien els altres
Pel terra de la sala començava brollar la viscosa sang lila dels joves sacerdots neutres que era recollida per uns canals exacavats a terra i conduida a un canal central que s'endinsava a les parets de la sala.
-Jélpatte him! Jélpatte him! Jélpatte him!
Les veus s'apagaven i la sang corria pels canals, s'endinsava per un sitema de tuberies i després de recórrer molts metres i escalfar-se entre les parets del volcà, anava a parar a un dipòsit, en una sala molt especial. La sala de regeneració del Gran Muhäl.
Allà es reunien els kraons més poderosos. Esperaven l'esdeveniment més important. El procés era a punt de completar-se. El Gran Muhäl estava a poques hores de completar la seva regeneració total. El Déu encarnat. El seu ADN fusionat amb el de milers dels seus devots neutres, d'ADN pur i lliure de malformacions. Aquell procés que portava anys gestant-se a l'interior del volcà, des que "el Moco" caigué a la Terra, era a punt d'arribar al seu final. En poc més d'un dia el Kraó més poderós de tots els temps podria abandonar la seva presó líquida i escampar el seu terror a tort i a dret pel planeta que l'havia permès impunement, renéixer.
Alièns a tot això al camapament de l'Espasa Solitaria, Locúss, Tyrone i Santafé intentaven fer inventari de baixes i destrosses del campament.
-L'atac a estat greu per la manca d'efectius però estic segur que això era només una maniobra per mantenir-nos ocupats. En total no hi havia més de dos-cents kraons.- comentà en Santafé amb la roba completament xopa de sang kraona, ja fosca i seca.
-Busquem a la "Jefa" i a veure què ens explica, Apo!
02 de desembre 2004
David:
Semblava que les portes de l'Infern s'haguessin obert de bat a bat en el campament de l'Exèrcit de l'Espasa Solitària. Quan Tyrone i Locúss hi arribaren, al seu voltant només veieren explosions, trets, i sobretot morts i ferits, homes que queien muralles avall, entremig d'aquella xusma de criatures que atacaven en gran nombre i estaven a punt d'obrir un esvoranc per on entrar... Kraons, una cinquantena d'aquelles immundes criatures, tal com veié Locúss! En aquell moment, però, començava a forjar-se en el seu interior el canvi cap a en Killkrao.
-Company, això mereix tots els honors! -digué Tyrone fent cruixir les cervicals amb un cop de cap. Estic entumit, no m'aniria malament una mica d'acció...
Tyrone tregué un CD daurat de la seva armilla per posar-lo al reproductor de la electrobike. I malgrat la batalla en què es trobaven, s'alçà per damunt dels caps una música antiga, un vell tema construït damunt una potent descàrrega de scratches i bases breakdance de la millor collita, alguna cosa que a en Locúss li sonà remotament familiar:
-"ROCKIT"! YEAH!- cridà poderosament Tyrone.
El gegant negre es posà a fer moviments convulsius però ben sincronitzats: estava ballant, estava fent el Robot! Tot amb el mateix estil i el mateix art que en els vells temps, tal i com recordava en Locúss. Tyrone, sense deixar de moure cames i braços sincopadament, prengué la seva retallada i, després de girar 160 graus la cintura, s'encarà als Kraons, començant a disparar i a rebentar cervells.
Les bèsties, distretes per aquell espectacle sorprenent, van començar a caure abatudes abans de reaccionar. Però en pocs segons, Tyrone i Locúss tenien al damunt quaranta bèsties liles armades fins les dents.
-KILLKRAÓ!
Una flamarada d'odi i repulsió encengué Locúss que, sense saber ballar, començà a moure's per entremig de les bèsties amb un matxet a cada mà i a repartir estossinades amb els seus poderosos braços. S'ajupia, creuava les cames, girava el tors, es contorsionava, i a cada gir clavava, esgarrinxava, trossejava la carn kraona. Dallava caps, membres, clavava els matxets fins al fons amb un cop precís per enretirar-lo al moment. Mentrestant, Tyrone feia servir amb destresa la retallada, amb la qual cosa els cadàvers s'anaven amuntegant la seu voltant. Només una ferida al genoll el va encendre:
-Merda! Fills de puta! Aquest és el genoll que m'havia trencat jugant a futbol a la universitat!
Veient el seu atacant desprevingut, Locúss féu un salt que el col·locà a la seva esquena i travessà l'ànus de la bèstia amb el matxet, acompanyat pel seu poderós puny.
-Sí senyor, un Fist Fucking com cal!
Només quedaven tres criatures i per rematar la feina, féu un nou salt endavant, mantenint junts els matxets amb els braços estirats endavant, travessant l'abdòmen de la criatura, amb tanta virulència que, de passada, esguerrà tota la seva carn, travessant-lo de cap a cap i clavant-se al pit de l'altre kraó, que estava a l'esquena de la primera víctima. L'últim kraó, horroritzat per aquella barbàrie, arrencà a córrer cap al bosc.
Treient-se de la cintura el cos del kraó travessat, prengué un dels matxets per llepar-hi la sang kraona que es començava a escrostonar. Un aire salvatgement poètic l'envaí, inflant-li el pit amb unes paraules que no sabia d'on venien...
-La venjança és la més dolça de les mels.
Semblava que les portes de l'Infern s'haguessin obert de bat a bat en el campament de l'Exèrcit de l'Espasa Solitària. Quan Tyrone i Locúss hi arribaren, al seu voltant només veieren explosions, trets, i sobretot morts i ferits, homes que queien muralles avall, entremig d'aquella xusma de criatures que atacaven en gran nombre i estaven a punt d'obrir un esvoranc per on entrar... Kraons, una cinquantena d'aquelles immundes criatures, tal com veié Locúss! En aquell moment, però, començava a forjar-se en el seu interior el canvi cap a en Killkrao.
-Company, això mereix tots els honors! -digué Tyrone fent cruixir les cervicals amb un cop de cap. Estic entumit, no m'aniria malament una mica d'acció...
Tyrone tregué un CD daurat de la seva armilla per posar-lo al reproductor de la electrobike. I malgrat la batalla en què es trobaven, s'alçà per damunt dels caps una música antiga, un vell tema construït damunt una potent descàrrega de scratches i bases breakdance de la millor collita, alguna cosa que a en Locúss li sonà remotament familiar:
-"ROCKIT"! YEAH!- cridà poderosament Tyrone.
El gegant negre es posà a fer moviments convulsius però ben sincronitzats: estava ballant, estava fent el Robot! Tot amb el mateix estil i el mateix art que en els vells temps, tal i com recordava en Locúss. Tyrone, sense deixar de moure cames i braços sincopadament, prengué la seva retallada i, després de girar 160 graus la cintura, s'encarà als Kraons, començant a disparar i a rebentar cervells.
Les bèsties, distretes per aquell espectacle sorprenent, van començar a caure abatudes abans de reaccionar. Però en pocs segons, Tyrone i Locúss tenien al damunt quaranta bèsties liles armades fins les dents.
-KILLKRAÓ!
Una flamarada d'odi i repulsió encengué Locúss que, sense saber ballar, començà a moure's per entremig de les bèsties amb un matxet a cada mà i a repartir estossinades amb els seus poderosos braços. S'ajupia, creuava les cames, girava el tors, es contorsionava, i a cada gir clavava, esgarrinxava, trossejava la carn kraona. Dallava caps, membres, clavava els matxets fins al fons amb un cop precís per enretirar-lo al moment. Mentrestant, Tyrone feia servir amb destresa la retallada, amb la qual cosa els cadàvers s'anaven amuntegant la seu voltant. Només una ferida al genoll el va encendre:
-Merda! Fills de puta! Aquest és el genoll que m'havia trencat jugant a futbol a la universitat!
Veient el seu atacant desprevingut, Locúss féu un salt que el col·locà a la seva esquena i travessà l'ànus de la bèstia amb el matxet, acompanyat pel seu poderós puny.
-Sí senyor, un Fist Fucking com cal!
Només quedaven tres criatures i per rematar la feina, féu un nou salt endavant, mantenint junts els matxets amb els braços estirats endavant, travessant l'abdòmen de la criatura, amb tanta virulència que, de passada, esguerrà tota la seva carn, travessant-lo de cap a cap i clavant-se al pit de l'altre kraó, que estava a l'esquena de la primera víctima. L'últim kraó, horroritzat per aquella barbàrie, arrencà a córrer cap al bosc.
Treient-se de la cintura el cos del kraó travessat, prengué un dels matxets per llepar-hi la sang kraona que es començava a escrostonar. Un aire salvatgement poètic l'envaí, inflant-li el pit amb unes paraules que no sabia d'on venien...
-La venjança és la més dolça de les mels.
01 de desembre 2004
Anselm:
Hores abans, al fort de l'exèrcit de l'espasa solitària...
- Milady, estas preciosa.
Roberto Sayago agafava la delicada mà de la Mestressa Espasa i en besava els dits amb galanteria. acte seguit acompanyà amb el braç el camí cap al menjador.
- Gracies Roberto, aquest detall és just el que necessitava després de l'angoixa d'aquests últims dies.
Sayago cedí pas a la mestressa i aprofità per donar una ullada al llarguirut cos de la dona enbolcallat en un vaporós vestit de gassa estampat.
- Senyora, això es molt menys del que mereix. Permeti'm.
L'elegant comandant retirà la cadira perquè la dama pogues seure a taula, que li repongué amb un sincer somriure.
- Roberto has estat un bon líder en la meva absència. El campament està en un ordre escrupulós, un gran treball.
- Sempre m'ha agradat l'ordre i la disciplina, ja ho saps prou.- Digué mentre seia a l'altra banda de la taula.- Només he intentat que les coses seguissin funcionant tant bé com sempre.- L'home féu un tast de vi i n'alçà la copa, celebrant la presència de la dama.
- El que no entenc Roberto, és l'enorme deplegament de soldats que has emprat per cercar-nos a mi i l'americà... el campament està quasi a la meitat dels seus recursos...
- Cert, però bé es veritat que tota aquesta rebelió, i l'estrella que ens guia en aquest desert de tristesa es vos, els homes no m'haguéssin perdonat mai que l'hagués abandonada... -Una tènue vermellor encengué les galtes de la mestressa. - a més... Sayago feu una pausa i es va fer un silenci espectant. L'home es tragué les
ulleres fosques mostrant uns ulls de pupiles clares com la lluna en un estany, aclucant-los per un moment degut a la llum de la sala.
- Sarah...jo...no podia suportar la idea de perdre't. L'home posa el cap cot, corprès per les paraules que quasi sense adonar-se havia pronunciat. Ràpidament es dugué als ulls les ulleres per intentar recuperar el seu posat serè.
Els dos joves varen romandre en callats una bona estona. La dama meditava
quina seria la seva resposta.
- Roberto... un cop ja vàrem parlar d'això. Sé que potser estic tirant la meva vida per una fosa sèptica, que ets terriblement guapo i que no tinc perquè consumir-me en el record, però jo estimava bojament el meu marit i fins ara no m´he sentit capaç de començar cap relació seriosa amb cap home... si, ja ho se, ets una bèstia, el millor al llit, i la teva infravisió em fa arribar a cotes de plaer que superen l'imaginable, però... no es suficient això?
Un tint de furia va recobrir el rostre del comandant, i va cobrir el rictus tens de la seva boca amb el tovalló.
- Seria suficient, si no fós perquè cada nit veig homes entrant i sortint d´aquest maleït palau, i no et pensis que m'ha passat desapercebut com et mires aquest fatxenda d'en Locúss...
- Jo mai t'he promès res Roberto.- La dona havia quedat conmoguda per les dures paraules del segona espasa. - Aquesta conversa ha acabat sotscomandant. Jo... què... - La dona s'havia aixecat pero un fort mareig s´apoderà d´ella. Sayago s'hi acostà just a temps per recollir-la abans que perdés la consciència. Li apartà amb dolçor els cabells del front i tragué el Transcomunicador dels seus pantalons.
- Aquí Sayago. La Dama ha caigut. Que comenci l'atac. Canvi i tallo. L'home carregà en braços la Espasa i sortí del menjador. Per un moment girà el cap, amb el cor a la gola, convençut d'haver vist una hombra a la balconada. Però alla no hi havia ningú.
***
Hores abans, al fort de l'exèrcit de l'espasa solitària...
- Milady, estas preciosa.
Roberto Sayago agafava la delicada mà de la Mestressa Espasa i en besava els dits amb galanteria. acte seguit acompanyà amb el braç el camí cap al menjador.
- Gracies Roberto, aquest detall és just el que necessitava després de l'angoixa d'aquests últims dies.
Sayago cedí pas a la mestressa i aprofità per donar una ullada al llarguirut cos de la dona enbolcallat en un vaporós vestit de gassa estampat.
- Senyora, això es molt menys del que mereix. Permeti'm.
L'elegant comandant retirà la cadira perquè la dama pogues seure a taula, que li repongué amb un sincer somriure.
- Roberto has estat un bon líder en la meva absència. El campament està en un ordre escrupulós, un gran treball.
- Sempre m'ha agradat l'ordre i la disciplina, ja ho saps prou.- Digué mentre seia a l'altra banda de la taula.- Només he intentat que les coses seguissin funcionant tant bé com sempre.- L'home féu un tast de vi i n'alçà la copa, celebrant la presència de la dama.
- El que no entenc Roberto, és l'enorme deplegament de soldats que has emprat per cercar-nos a mi i l'americà... el campament està quasi a la meitat dels seus recursos...
- Cert, però bé es veritat que tota aquesta rebelió, i l'estrella que ens guia en aquest desert de tristesa es vos, els homes no m'haguéssin perdonat mai que l'hagués abandonada... -Una tènue vermellor encengué les galtes de la mestressa. - a més... Sayago feu una pausa i es va fer un silenci espectant. L'home es tragué les
ulleres fosques mostrant uns ulls de pupiles clares com la lluna en un estany, aclucant-los per un moment degut a la llum de la sala.
- Sarah...jo...no podia suportar la idea de perdre't. L'home posa el cap cot, corprès per les paraules que quasi sense adonar-se havia pronunciat. Ràpidament es dugué als ulls les ulleres per intentar recuperar el seu posat serè.
Els dos joves varen romandre en callats una bona estona. La dama meditava
quina seria la seva resposta.
- Roberto... un cop ja vàrem parlar d'això. Sé que potser estic tirant la meva vida per una fosa sèptica, que ets terriblement guapo i que no tinc perquè consumir-me en el record, però jo estimava bojament el meu marit i fins ara no m´he sentit capaç de començar cap relació seriosa amb cap home... si, ja ho se, ets una bèstia, el millor al llit, i la teva infravisió em fa arribar a cotes de plaer que superen l'imaginable, però... no es suficient això?
Un tint de furia va recobrir el rostre del comandant, i va cobrir el rictus tens de la seva boca amb el tovalló.
- Seria suficient, si no fós perquè cada nit veig homes entrant i sortint d´aquest maleït palau, i no et pensis que m'ha passat desapercebut com et mires aquest fatxenda d'en Locúss...
- Jo mai t'he promès res Roberto.- La dona havia quedat conmoguda per les dures paraules del segona espasa. - Aquesta conversa ha acabat sotscomandant. Jo... què... - La dona s'havia aixecat pero un fort mareig s´apoderà d´ella. Sayago s'hi acostà just a temps per recollir-la abans que perdés la consciència. Li apartà amb dolçor els cabells del front i tragué el Transcomunicador dels seus pantalons.
- Aquí Sayago. La Dama ha caigut. Que comenci l'atac. Canvi i tallo. L'home carregà en braços la Espasa i sortí del menjador. Per un moment girà el cap, amb el cor a la gola, convençut d'haver vist una hombra a la balconada. Però alla no hi havia ningú.
29 de novembre 2004
Xavi:
Amb en Tyrone al costat, s'endinsaren a la selva, i en aquell moment, tot i que carregat d'odi, en Killkraó, no pogué evitar una glopada de nostàlgia. Sobretot quan, en Tyrone, damunt la seva electrobike, li digué, cridant:
-Ei, Locúss, ara ho veuràs: com en els vells temps!
Per tot seguit prèmer un altre botó de la seva bike i, poderosament, començà a sonar una música que feia molt, molt de temps que no sentia: era a ritme funky, evidentment, música negra, de la que li agradava a en Tyrone, però allò que sonava,oh, sí, era en Michael!!! Un antic cantant que el segle passat va ser acusat de pornògraf infantil per després treure un nou disc anomenat: "Chiki-chiki-guau-guau" que revolucionà el món de la música. I ara, de sobte, tornà a sonar, allà, enmig de la fosca selva, disposats a arrassar tots els kraons que poguèssin trobar. El què realment va emocionar en Locúss fins al punt de fer-li caure una llàgrima, va ser veure el Tyrone cantant aquella cançó:
Tot de records l'invairen, a en Locúss: quan van estudiar junts, quan feren el servei militar junts, quan en Tyrone l'ajudà a sortir d'una pallissa entre soldats... tota la vida que havien compartit li passà per davant dels ulls en un instant, fins i tot quan en Tyrone se li va declarar, per dir-li que s'havia enamorat d'ell, que era gay i que feia anys que tacava els llençols sommiant amb ell. Allò, a en Locúss el sobtà, i li digué que ho sentia molt, que a ell li agradava el peix, i que ho sentia molt. És clar que la seva amistat va refredar-se durant un temps, però el destí els havia tornat a ajuntar, i allà estaven, cantant amb en Michael, sobre les seves electrobikes i carregats d'armes.
Amb en Tyrone al costat, s'endinsaren a la selva, i en aquell moment, tot i que carregat d'odi, en Killkraó, no pogué evitar una glopada de nostàlgia. Sobretot quan, en Tyrone, damunt la seva electrobike, li digué, cridant:
-Ei, Locúss, ara ho veuràs: com en els vells temps!
Per tot seguit prèmer un altre botó de la seva bike i, poderosament, començà a sonar una música que feia molt, molt de temps que no sentia: era a ritme funky, evidentment, música negra, de la que li agradava a en Tyrone, però allò que sonava,oh, sí, era en Michael!!! Un antic cantant que el segle passat va ser acusat de pornògraf infantil per després treure un nou disc anomenat: "Chiki-chiki-guau-guau" que revolucionà el món de la música. I ara, de sobte, tornà a sonar, allà, enmig de la fosca selva, disposats a arrassar tots els kraons que poguèssin trobar. El què realment va emocionar en Locúss fins al punt de fer-li caure una llàgrima, va ser veure el Tyrone cantant aquella cançó:
Chiki-chiki-guau-guau
I wanna be your dog
Chiki-Chiki-guau-guau
Y wanna be your cock
Tot de records l'invairen, a en Locúss: quan van estudiar junts, quan feren el servei militar junts, quan en Tyrone l'ajudà a sortir d'una pallissa entre soldats... tota la vida que havien compartit li passà per davant dels ulls en un instant, fins i tot quan en Tyrone se li va declarar, per dir-li que s'havia enamorat d'ell, que era gay i que feia anys que tacava els llençols sommiant amb ell. Allò, a en Locúss el sobtà, i li digué que ho sentia molt, que a ell li agradava el peix, i que ho sentia molt. És clar que la seva amistat va refredar-se durant un temps, però el destí els havia tornat a ajuntar, i allà estaven, cantant amb en Michael, sobre les seves electrobikes i carregats d'armes.
23 de novembre 2004
Marc:
En Locúss entrà a en Fizz cap a l'habitació una altra vegada i el llençà al llit.
-Vesteix-te, tenim feina! i avisa als altres hem de tornar al campament. -La cara del sergent havia canviat, la rabia havia deixat lloc a l'odi. Un odi profund que li feia vibrar una espurna vermella al fons dels ulls. -Però no et pensis que això quedarà així, munt de pústules purulentes, quan acabem amb els kraons et tocarà a tu.
En Fizz sortí corrent de l'habitació, amb el cap cot, el coll adolorit i morat i sense ni mica de pus que brollés dels seus grans. En Chuk encara era a la habitació amb la retallada arrepenjada a l'espatlla, mirant-se l'americà de dalt a baix.
-Em sembla que si has d'anar al camp de batalla necessitaràs uns pantalons. -Féu amb un somriure sota el nas.
-Tu qui ets l'Einstein? On cullons en puc aconseguir uns!
-Sóc en Chuk Herrings i els teus pantalons están aquí -amb molta punteria en Chuk li llençà els pantalons a la cara a en Locúss. Aquest, sense perdre temps, se'ls posà i es cordà el cinturó.
-Tens més armes com aquesta? i un mitjà de transport ràpid per arribar al campament? i més homes com tu, per ajudar l'exèrcit?- deixà anar el sergent sense aturar-se mentre es lligava les botes.
-Si, si i no. No sé qui et penses que ets ni perquè et preocupa tan l'exèrcit de la polla solitària però no comptis amb mi per anar a aquesta carniceria, nano.
-Veig que tot t'importa una merda,eh? ets com jo era abans de... Ara sóc el Killkraó i el meu objectiu a la vida és exterminar tota forma de vida extraterrestre que se'm creuï pel davant.
-Ha ha ha, parles com el protagonista d'una pel·lícula dolenta, hahaha però tranquil jo sóc americà, no m'exterminis hahaha.
En Locúss aixecà el dit anular de la mà dreta a en Chuk i l'empentà cap un costat per poder sortir de l'habitació. Baixà les escales fins a la sala principal de "El Rancho". Quan entrà al local ja només hi quedàven les meuques i algún borratxo tumbat a terra. Un rastre de sang indicava el camí per on havia sortit el Juanito i a la barra "la Guapa" feia caixa.
-Ei "forastero" havia apostat per tu, m'has fet guanyar molta "plata". Si necessites alguna cosa o algun servei fes-m'ho saber, d'acord? tens barra lliure aquí.
-Molt bé preciosa, doncs com puc anar al campament d'una manera ràpida?
-Agafa la electrobike del Chuk segur que ho entendrà.-Feu un somriure maliciós- I té agafa això, també t'anirà bé. -De sota de la barra les dues parts de "la guapa" tregueren dos fusells de canons retallats i els llençaren a en Locúss, que amb habilitat les agafà i les penjà a les seves espatlles.
-Gracias Guapa! Quan hagi exterminat als Kraons tornaré per fer-te un clau que no oblidaras mai. Paraula del Killkraó.
La Guapa somrigué i es fregà els seus quatre pits sincronitzadament i llençà dos petons burletes a l'aire. El sergent sortí del local. A fora era negra nit. Veié aparcades a l'entrada les electrobikes dels "Piratas" i muntà la primera d'elles. En Locúss coneixia bé aquell model, n'havia tingut un igual durant la seva època de bandal urbà. Sense dubtar-ho premé el botó groc del puny dret del manillar. Amb un zumzeig greu el vehicle es posà en funcionament. Després de molt temps en Locúss es sentia com a casa, amb ganes de matar, i amb les vibracions d'una electrobike a sota dels ous. Quan es disposava a accelerar notà una mà a l'espatlla.
-Es pot saber on vas xoriço malparit!
-No tinc temps per pollades, ja us tornaré el bitxo quan acabi!
-No és qüestió d'això, Locúss, és que no em reconeixes? -El sergent es girà, impacient.
-Fill de la gran puta! Tyrone!
-Si cabronàs! te n'anaves de gresca sense mi? -en Tyrone era un negre corpulent, amb unes patilles considerables, calçava unes ulleres de sol de mirall i s'estava fumant un habà.
-Em vols acompanyar? vas armat?
-Estic a punt. No sé què tens en contra dels violetes, però ja saps que pots comptar amb mi per qualsevol baralla.
En Tyrone cavalcà damunt del seu ferro i els dos arrencaren en direcció al campament, deixant enrera La Milla i la seva casa de putes.
En Locúss entrà a en Fizz cap a l'habitació una altra vegada i el llençà al llit.
-Vesteix-te, tenim feina! i avisa als altres hem de tornar al campament. -La cara del sergent havia canviat, la rabia havia deixat lloc a l'odi. Un odi profund que li feia vibrar una espurna vermella al fons dels ulls. -Però no et pensis que això quedarà així, munt de pústules purulentes, quan acabem amb els kraons et tocarà a tu.
En Fizz sortí corrent de l'habitació, amb el cap cot, el coll adolorit i morat i sense ni mica de pus que brollés dels seus grans. En Chuk encara era a la habitació amb la retallada arrepenjada a l'espatlla, mirant-se l'americà de dalt a baix.
-Em sembla que si has d'anar al camp de batalla necessitaràs uns pantalons. -Féu amb un somriure sota el nas.
-Tu qui ets l'Einstein? On cullons en puc aconseguir uns!
-Sóc en Chuk Herrings i els teus pantalons están aquí -amb molta punteria en Chuk li llençà els pantalons a la cara a en Locúss. Aquest, sense perdre temps, se'ls posà i es cordà el cinturó.
-Tens més armes com aquesta? i un mitjà de transport ràpid per arribar al campament? i més homes com tu, per ajudar l'exèrcit?- deixà anar el sergent sense aturar-se mentre es lligava les botes.
-Si, si i no. No sé qui et penses que ets ni perquè et preocupa tan l'exèrcit de la polla solitària però no comptis amb mi per anar a aquesta carniceria, nano.
-Veig que tot t'importa una merda,eh? ets com jo era abans de... Ara sóc el Killkraó i el meu objectiu a la vida és exterminar tota forma de vida extraterrestre que se'm creuï pel davant.
-Ha ha ha, parles com el protagonista d'una pel·lícula dolenta, hahaha però tranquil jo sóc americà, no m'exterminis hahaha.
En Locúss aixecà el dit anular de la mà dreta a en Chuk i l'empentà cap un costat per poder sortir de l'habitació. Baixà les escales fins a la sala principal de "El Rancho". Quan entrà al local ja només hi quedàven les meuques i algún borratxo tumbat a terra. Un rastre de sang indicava el camí per on havia sortit el Juanito i a la barra "la Guapa" feia caixa.
-Ei "forastero" havia apostat per tu, m'has fet guanyar molta "plata". Si necessites alguna cosa o algun servei fes-m'ho saber, d'acord? tens barra lliure aquí.
-Molt bé preciosa, doncs com puc anar al campament d'una manera ràpida?
-Agafa la electrobike del Chuk segur que ho entendrà.-Feu un somriure maliciós- I té agafa això, també t'anirà bé. -De sota de la barra les dues parts de "la guapa" tregueren dos fusells de canons retallats i els llençaren a en Locúss, que amb habilitat les agafà i les penjà a les seves espatlles.
-Gracias Guapa! Quan hagi exterminat als Kraons tornaré per fer-te un clau que no oblidaras mai. Paraula del Killkraó.
La Guapa somrigué i es fregà els seus quatre pits sincronitzadament i llençà dos petons burletes a l'aire. El sergent sortí del local. A fora era negra nit. Veié aparcades a l'entrada les electrobikes dels "Piratas" i muntà la primera d'elles. En Locúss coneixia bé aquell model, n'havia tingut un igual durant la seva època de bandal urbà. Sense dubtar-ho premé el botó groc del puny dret del manillar. Amb un zumzeig greu el vehicle es posà en funcionament. Després de molt temps en Locúss es sentia com a casa, amb ganes de matar, i amb les vibracions d'una electrobike a sota dels ous. Quan es disposava a accelerar notà una mà a l'espatlla.
-Es pot saber on vas xoriço malparit!
-No tinc temps per pollades, ja us tornaré el bitxo quan acabi!
-No és qüestió d'això, Locúss, és que no em reconeixes? -El sergent es girà, impacient.
-Fill de la gran puta! Tyrone!
-Si cabronàs! te n'anaves de gresca sense mi? -en Tyrone era un negre corpulent, amb unes patilles considerables, calçava unes ulleres de sol de mirall i s'estava fumant un habà.
-Em vols acompanyar? vas armat?
-Estic a punt. No sé què tens en contra dels violetes, però ja saps que pots comptar amb mi per qualsevol baralla.
En Tyrone cavalcà damunt del seu ferro i els dos arrencaren en direcció al campament, deixant enrera La Milla i la seva casa de putes.
21 de novembre 2004
David:
En Killkraó, encès amb una flamarada d'odi, pujà els graons de l'escala de dos en dos fins arribar al primer pis de El Rancho. Seguir la pista dels fugats, Fizz i Ramona, no era gens difícil: el fastigós mutant havia anat deixant un rastre de pústul·les reventades al llarg de tot el camí. I, d'altra banda, se sentien els gemecs de plaer de la puteta, cosa que encara indignà més el sergent. Acostant-se de puntetes a la porta d'on sortien els sorolls del xou sexual que havien iniciat aquell parell, Locúss escoltà uns segons abans d'empènyer amb violència la porta a terra. I efectivament, damunt d'un matalàs recosit i grinyolant, s'estintolaven matusserament en Fizz i la Ramona. El mutant no parava de desprendre sucs, refregant-lo pel cos de la dona i, en acabat, baixava fins al pubis on la seva llengua punxeguda i estreta s'enfonsava dins els llavis de la dona, amb el consegüent plaer. Tant entregats estaven a la seva feina, que no s'adonaren o no volgueren adonar-se de la presència de Locúss.
-Fizz, grandíssim fill de puta!- digué Killkraó, posant en funcionament la seva ànima assassina. Es llençà al damunt del mutant que, sortint del seu embadocament, va fer un salt enrera per evitar les grapes poderoses del sergent, caient de cul al terra. No va tenir temps per a res més: com una pantera, Killkraó se li llençà al damunt, colpejant-lo repetidament. La sang i el pus es barrejaven indistintament i Fizz no tenia temps de cridar i moure les mans per desfer-se dels cops a la mateixa vegada, així que era com un animaló rebent aquella estossinada.
Llavors, Killkraó s'aturà per agafar-lo del coll. La poderosa grapa del sergent s'hi aferrava, malgrat petar-li tots els grans i berrugues que supuraven sucs amb el raig d'una font. L'alçà del terra, empentant-lo cap a la finestra tancada, i entre els vidres que queien cap a fora. Killkraó deixà el pobre Fizz suspès en l'aire.
-Cabró tarat, demana'm disculpes! Convence'm de que ets una rata fastigosa, un traïdor menyspreable i et perdonaré la vida!
Però abans que el pobre mutant implorés pietat, una veu poderosa sonà a les esquenes del sergent.
-Deixa'l immediatament dins l'habitació, reculliu i marxeu abans que "La Dolorosa" vulgui intercanviar unes paraules amb vosaltres.
Sense deixar de sostenir Fizz en el buit, el sergent es girà per veure Chuck dret, amb una retallada entre les seves mans. No semblava nerviós, doncs el gegant negre va aprofitar per, parsimoniòsament, treure's un cigar habà de la butxaca de la camisa i començar-se'l a passar d'una banda a l'altra dels llavis, llepant-lo, sense acabar d'encendre'l, mentre amb la mà dreta sostenia aquella arma anomenada "La Dolorosa".
Locúss, però, no es deixà impressionar, treient una 9 mil·límetres de la cartutxera que duia lligada a la cama dreta i apuntant en Chuck, tot sense deixar de sostenir el pobre Fizz, que ja es trobava més mort que viu.
-Dialoguem, doncs, cara a cara i amb les mateixes armes dialèctiques- digué el sergent. Ja tinc ganes de xerrera.
-Seriosament, foraster: crec que tu i els teus amics teniu coses més importants en què pensar, que anar fent gresca en negocis honestos com aquest- i amb la mirada assenyalà a Locúss que mirés per la finestra.
I allí, més enllà del pobre Fizz i d'una espessa boscúria, on més o menys calculava que es trobava la fortalesa de l'exèrcit de l'Espasa Solitària, Locúss ho veié tot en flames i distingí sons de trets i lluita enmig de la nit. L'aire li duia l'olor inconfusible de la sang kraona.
En Killkraó, encès amb una flamarada d'odi, pujà els graons de l'escala de dos en dos fins arribar al primer pis de El Rancho. Seguir la pista dels fugats, Fizz i Ramona, no era gens difícil: el fastigós mutant havia anat deixant un rastre de pústul·les reventades al llarg de tot el camí. I, d'altra banda, se sentien els gemecs de plaer de la puteta, cosa que encara indignà més el sergent. Acostant-se de puntetes a la porta d'on sortien els sorolls del xou sexual que havien iniciat aquell parell, Locúss escoltà uns segons abans d'empènyer amb violència la porta a terra. I efectivament, damunt d'un matalàs recosit i grinyolant, s'estintolaven matusserament en Fizz i la Ramona. El mutant no parava de desprendre sucs, refregant-lo pel cos de la dona i, en acabat, baixava fins al pubis on la seva llengua punxeguda i estreta s'enfonsava dins els llavis de la dona, amb el consegüent plaer. Tant entregats estaven a la seva feina, que no s'adonaren o no volgueren adonar-se de la presència de Locúss.
-Fizz, grandíssim fill de puta!- digué Killkraó, posant en funcionament la seva ànima assassina. Es llençà al damunt del mutant que, sortint del seu embadocament, va fer un salt enrera per evitar les grapes poderoses del sergent, caient de cul al terra. No va tenir temps per a res més: com una pantera, Killkraó se li llençà al damunt, colpejant-lo repetidament. La sang i el pus es barrejaven indistintament i Fizz no tenia temps de cridar i moure les mans per desfer-se dels cops a la mateixa vegada, així que era com un animaló rebent aquella estossinada.
Llavors, Killkraó s'aturà per agafar-lo del coll. La poderosa grapa del sergent s'hi aferrava, malgrat petar-li tots els grans i berrugues que supuraven sucs amb el raig d'una font. L'alçà del terra, empentant-lo cap a la finestra tancada, i entre els vidres que queien cap a fora. Killkraó deixà el pobre Fizz suspès en l'aire.
-Cabró tarat, demana'm disculpes! Convence'm de que ets una rata fastigosa, un traïdor menyspreable i et perdonaré la vida!
Però abans que el pobre mutant implorés pietat, una veu poderosa sonà a les esquenes del sergent.
-Deixa'l immediatament dins l'habitació, reculliu i marxeu abans que "La Dolorosa" vulgui intercanviar unes paraules amb vosaltres.
Sense deixar de sostenir Fizz en el buit, el sergent es girà per veure Chuck dret, amb una retallada entre les seves mans. No semblava nerviós, doncs el gegant negre va aprofitar per, parsimoniòsament, treure's un cigar habà de la butxaca de la camisa i començar-se'l a passar d'una banda a l'altra dels llavis, llepant-lo, sense acabar d'encendre'l, mentre amb la mà dreta sostenia aquella arma anomenada "La Dolorosa".
Locúss, però, no es deixà impressionar, treient una 9 mil·límetres de la cartutxera que duia lligada a la cama dreta i apuntant en Chuck, tot sense deixar de sostenir el pobre Fizz, que ja es trobava més mort que viu.
-Dialoguem, doncs, cara a cara i amb les mateixes armes dialèctiques- digué el sergent. Ja tinc ganes de xerrera.
-Seriosament, foraster: crec que tu i els teus amics teniu coses més importants en què pensar, que anar fent gresca en negocis honestos com aquest- i amb la mirada assenyalà a Locúss que mirés per la finestra.
I allí, més enllà del pobre Fizz i d'una espessa boscúria, on més o menys calculava que es trobava la fortalesa de l'exèrcit de l'Espasa Solitària, Locúss ho veié tot en flames i distingí sons de trets i lluita enmig de la nit. L'aire li duia l'olor inconfusible de la sang kraona.
18 de novembre 2004
Anselm:
Pero el bò d'en Locúss no tenia cap intenció que aquell joc estupid s'allargués massa, així que va deixar anar els genitals d'en Juanito per allargar la mà i dirigir-se al seu anus, on introduï violentament 4 dels seus dits.
-ARRRRGGGG ' ABRÓ!!!!!
Immediatament Juanito deixà d'exercir pressió en els ous del sergent, cosa que
aquest aprofità per endinsar la seva mà fins el canell al tercer ull del soldat, que va reaccionar introduïnt també la seva manassa en el cul de Locúss, però davant la
seva sorpresa aquest no només no es va ni immutar, sinó que li engegà un cop de cap a la mandibula que el va deixar mig estabornit.
-MALEÏT RETARDAT!!! - Empentà el sergent amb un cop de peu el gegantí ésser deforme, desembussant el seu braç amb un reguerol de sang que li arribava fins al colze degut al brutal "desgarrament" anal que havia sofert el mutant.
Aquesta escena havia excitat sobremanera a la Ramona, que jeguda sobre una taula feu a una banda el seu minuscul tanga i començà a acariciar els seus llavis vaginals al compàs que els dos homes exploraven els seus rectes. Fizz, que era ben aprop, s'acostà sigilosament als malucs de la Ramona i començà a ajudar-la en la seva masturbació, i ben aviat la seva llengua es disposava a passejar per les tendres pastures de la senyoreta. Fizz no va poder controlar la seva excitació i unes butllofes li esclataren, segregant un liquid pastós que Ramona va refregar amb fruició pel seu entrecuix.
-HE GUANYAT!- pronuncià finalment en Locúss- HE GUANYAT "EL JUEGO"!!!-
victoriós, Killkraó aixecà els braços fornits i la multitud exclamà en crits i xiulets d'admiració. La ràbia inicial havia esdevingut euforia incontrolada i la erecció més tremenda de la vida del sergent, desvocada enmig del seu públic totalment entregat.
Però quan Locúss es girà cap a la taula de la Ramona no hi havia ningú. Amb una mescla de pànic i ràbia el sergent s'acostà a la taula i només trobà un rastre
de líquid pudent i llardós que s'allargava escales amunt de les habitacions del
"Rancho".
-RAMONAAAAAAAA!!!!- va cridar el sergent i es va fer un silenci mortal.
Pero el bò d'en Locúss no tenia cap intenció que aquell joc estupid s'allargués massa, així que va deixar anar els genitals d'en Juanito per allargar la mà i dirigir-se al seu anus, on introduï violentament 4 dels seus dits.
-ARRRRGGGG ' ABRÓ!!!!!
Immediatament Juanito deixà d'exercir pressió en els ous del sergent, cosa que
aquest aprofità per endinsar la seva mà fins el canell al tercer ull del soldat, que va reaccionar introduïnt també la seva manassa en el cul de Locúss, però davant la
seva sorpresa aquest no només no es va ni immutar, sinó que li engegà un cop de cap a la mandibula que el va deixar mig estabornit.
-MALEÏT RETARDAT!!! - Empentà el sergent amb un cop de peu el gegantí ésser deforme, desembussant el seu braç amb un reguerol de sang que li arribava fins al colze degut al brutal "desgarrament" anal que havia sofert el mutant.
Aquesta escena havia excitat sobremanera a la Ramona, que jeguda sobre una taula feu a una banda el seu minuscul tanga i començà a acariciar els seus llavis vaginals al compàs que els dos homes exploraven els seus rectes. Fizz, que era ben aprop, s'acostà sigilosament als malucs de la Ramona i començà a ajudar-la en la seva masturbació, i ben aviat la seva llengua es disposava a passejar per les tendres pastures de la senyoreta. Fizz no va poder controlar la seva excitació i unes butllofes li esclataren, segregant un liquid pastós que Ramona va refregar amb fruició pel seu entrecuix.
-HE GUANYAT!- pronuncià finalment en Locúss- HE GUANYAT "EL JUEGO"!!!-
victoriós, Killkraó aixecà els braços fornits i la multitud exclamà en crits i xiulets d'admiració. La ràbia inicial havia esdevingut euforia incontrolada i la erecció més tremenda de la vida del sergent, desvocada enmig del seu públic totalment entregat.
Però quan Locúss es girà cap a la taula de la Ramona no hi havia ningú. Amb una mescla de pànic i ràbia el sergent s'acostà a la taula i només trobà un rastre
de líquid pudent i llardós que s'allargava escales amunt de les habitacions del
"Rancho".
-RAMONAAAAAAAA!!!!- va cridar el sergent i es va fer un silenci mortal.
Xavi:
- 'quet ill de futa em vol afar la MEVA Ramona!!! - va contestar en Juanito a en Chuck, per tot seguit, arrencar-se els pantalons d'una forta estrebada i deixar al descobert un tanga ajustadíssim de lleopard, tan ajustat, que tot el penis, llarguíssim, gruixit com un tronc i erecte, sobresortia per totes bandes. Aquest gest el va fer acompanyat d'un fort crit:
- AAAAAAAAAAAAAhhhhhhhgggggg....!!!! La Ramona e mefa, eeeeeeeeeeee MEEEEEEVAAAAA!!!!
I mentre cridava, es colpejava el pit amb els dos punys tancats.
- Molt bé, Juanito, molt bé... tranquil.- Va sosegar-lo en Chuk . Només hi ha una Ramona i a "La Milla" està prohibit compartir una dona. O sigui que, ja saps què toca fer, no?
I en Juanito, al sentir aquelles paraules, xisclà histèricament, es tornà a colpejar el pit i, amb la la llengua penjant-li d'una banda a l'altra, diguè:
- "El 'uego", "El 'uego", "El 'uego" !!!!
En Locúss no entenia res. Al sentir les paraules d'en Chuk i en Juanito, tothom es posà a aplaudir i a cridar: "El Juego", "El Juegooo"...
- Muy bien, muy bien, amigos, un momento - tranquilitzà en Chuk: - Gringo, si vols anar al llit amb la Ramona, hauràs de jugar a "El Juego". No hi ha cap altra opció. Hi ha més dones, però. Si vols anar-te'n a cardar amb una altra senyoreta , no hi ha problema. Però, si vols la Ramona, no hi ha més cullons: hauràs de guanyar el Juanito a "El Juego"!!!!
Tothom es va posar a cridar entusiàsticament. Va poder veure en Fizz, molt a prop d'ell, excitadíssim d'emoció i banyant de pus a tothom qui tenia al voltant.
La Ramona, la seva dama escollida, se'l mirava fumant, i li clicà un ull. Killkraó s'adonà que allò era més del què semblava. No sabia de què es tractava aquell joc, però era evident que si no hi competia, no es perdia una nit de sexe salvatge. Era el seu honor que seria enterrat per després pixar-s'hi a sobre durant tota l'eternitat. Als seus ulls vingueren imatges de tentacles fàlics i líquids pudents, irritacions anals i penetracions impossibles. La sang li inflà les venes. Ara era Killkraó. Res l'aturaria. Res.
Amb la ràbia als ulls, cridà: - VULL LA RAMONA!
Els clients de "La Milla" cridaren d'alegria.
- VULL JUGAR A "EL JUEGO"!!!
Més cridòria i aplaudiments. De sobte es començaren a fer apostes al voltant del dos competidors, que s'havien quedat sols amb en Chuk al centre d'aquell guirigall estrepitós. S'adonà, però, que molts dels crits pronunciaven el nom de "Juanito".
En Locúss s'apropà a en Chuk:
- Explica'm les regles de "El Juego".
- Molt senzill, gringo: Un jugador contra l'altre. Nus de baix. "El Juego" es tracta senzillament d'apretar el "huevo" de l'altre... Entiendes? Tendrás que cojer el huevo de Juanito i apretar amb totes les teves forces. Fins que ell cridi. Hasta que su cuerpo aguante, pive. Qui més temps duri, s'emporta la Ramona. El públic contarà segon per segon. Ta bien pues?
- Ta bien. - respongué en Locúss.
En Chuk tornà al centre de la rotllana. Ja feia estona que en Juanito s'havia tret el tanga i exhibia els seus genitals enormes. No parava de donar voltes a la rotllana de gent, que l'aplaudia, tot fent crits i llençant baba a tort i a dret. Estava excitadíssim. La gent bebia i apostava, cridava i bramava.
En Locúss es va treure el pantalons. S'acostà on era la Ramona i li digué:
- Això és per tu. Guarde-me'ls. Després me'ls hauràs de posar.
La Ramona agafà els pantalons i els olorà amb fruició:
- Gringo, si lo consigues, me conseguirás.
- EMPIEZA "EL JUEGO"!!!!- Cridà en Chuk. - Primero será el yanqui, a mi izquierda, quien agarrará el Huevo de Juanito. Estan listos, pues?
En Locúss es posà just davant de Juanito. Aquest se'l mirava somrient, i a més, anava trempat com un mico:
- 'ai ingú ma uanyat a el 'uego. Ill de uta, tu ampoc u faràs - I escupí un regalim de baba al damunt de seu prepuci, tot somrient.: - Mi mamá me mima.
- Preparado, gringo?- preguntà en Chuk a en Locúss.
- Preparado - i amb la seva mà esquerra envoltà els ous de Juanito, grans com dues cantimplores de l'exèrcit.
En Chuk aixecà les dues mans. El públic es quedà mut a l'instant.
- TIEMPO!!!
I tothom començà a cridar, acompasadament, sense aclucar les parpelles:
- Uno, Dos...
- 'quet ill de futa em vol afar la MEVA Ramona!!! - va contestar en Juanito a en Chuck, per tot seguit, arrencar-se els pantalons d'una forta estrebada i deixar al descobert un tanga ajustadíssim de lleopard, tan ajustat, que tot el penis, llarguíssim, gruixit com un tronc i erecte, sobresortia per totes bandes. Aquest gest el va fer acompanyat d'un fort crit:
- AAAAAAAAAAAAAhhhhhhhgggggg....!!!! La Ramona e mefa, eeeeeeeeeeee MEEEEEEVAAAAA!!!!
I mentre cridava, es colpejava el pit amb els dos punys tancats.
- Molt bé, Juanito, molt bé... tranquil.- Va sosegar-lo en Chuk . Només hi ha una Ramona i a "La Milla" està prohibit compartir una dona. O sigui que, ja saps què toca fer, no?
I en Juanito, al sentir aquelles paraules, xisclà histèricament, es tornà a colpejar el pit i, amb la la llengua penjant-li d'una banda a l'altra, diguè:
- "El 'uego", "El 'uego", "El 'uego" !!!!
En Locúss no entenia res. Al sentir les paraules d'en Chuk i en Juanito, tothom es posà a aplaudir i a cridar: "El Juego", "El Juegooo"...
- Muy bien, muy bien, amigos, un momento - tranquilitzà en Chuk: - Gringo, si vols anar al llit amb la Ramona, hauràs de jugar a "El Juego". No hi ha cap altra opció. Hi ha més dones, però. Si vols anar-te'n a cardar amb una altra senyoreta , no hi ha problema. Però, si vols la Ramona, no hi ha més cullons: hauràs de guanyar el Juanito a "El Juego"!!!!
Tothom es va posar a cridar entusiàsticament. Va poder veure en Fizz, molt a prop d'ell, excitadíssim d'emoció i banyant de pus a tothom qui tenia al voltant.
La Ramona, la seva dama escollida, se'l mirava fumant, i li clicà un ull. Killkraó s'adonà que allò era més del què semblava. No sabia de què es tractava aquell joc, però era evident que si no hi competia, no es perdia una nit de sexe salvatge. Era el seu honor que seria enterrat per després pixar-s'hi a sobre durant tota l'eternitat. Als seus ulls vingueren imatges de tentacles fàlics i líquids pudents, irritacions anals i penetracions impossibles. La sang li inflà les venes. Ara era Killkraó. Res l'aturaria. Res.
Amb la ràbia als ulls, cridà: - VULL LA RAMONA!
Els clients de "La Milla" cridaren d'alegria.
- VULL JUGAR A "EL JUEGO"!!!
Més cridòria i aplaudiments. De sobte es començaren a fer apostes al voltant del dos competidors, que s'havien quedat sols amb en Chuk al centre d'aquell guirigall estrepitós. S'adonà, però, que molts dels crits pronunciaven el nom de "Juanito".
En Locúss s'apropà a en Chuk:
- Explica'm les regles de "El Juego".
- Molt senzill, gringo: Un jugador contra l'altre. Nus de baix. "El Juego" es tracta senzillament d'apretar el "huevo" de l'altre... Entiendes? Tendrás que cojer el huevo de Juanito i apretar amb totes les teves forces. Fins que ell cridi. Hasta que su cuerpo aguante, pive. Qui més temps duri, s'emporta la Ramona. El públic contarà segon per segon. Ta bien pues?
- Ta bien. - respongué en Locúss.
En Chuk tornà al centre de la rotllana. Ja feia estona que en Juanito s'havia tret el tanga i exhibia els seus genitals enormes. No parava de donar voltes a la rotllana de gent, que l'aplaudia, tot fent crits i llençant baba a tort i a dret. Estava excitadíssim. La gent bebia i apostava, cridava i bramava.
En Locúss es va treure el pantalons. S'acostà on era la Ramona i li digué:
- Això és per tu. Guarde-me'ls. Després me'ls hauràs de posar.
La Ramona agafà els pantalons i els olorà amb fruició:
- Gringo, si lo consigues, me conseguirás.
- EMPIEZA "EL JUEGO"!!!!- Cridà en Chuk. - Primero será el yanqui, a mi izquierda, quien agarrará el Huevo de Juanito. Estan listos, pues?
En Locúss es posà just davant de Juanito. Aquest se'l mirava somrient, i a més, anava trempat com un mico:
- 'ai ingú ma uanyat a el 'uego. Ill de uta, tu ampoc u faràs - I escupí un regalim de baba al damunt de seu prepuci, tot somrient.: - Mi mamá me mima.
- Preparado, gringo?- preguntà en Chuk a en Locúss.
- Preparado - i amb la seva mà esquerra envoltà els ous de Juanito, grans com dues cantimplores de l'exèrcit.
En Chuk aixecà les dues mans. El públic es quedà mut a l'instant.
- TIEMPO!!!
I tothom començà a cridar, acompasadament, sense aclucar les parpelles:
- Uno, Dos...
11 de novembre 2004
Marc:
De nou la música començà a sonar, canviant cap a un sò més sensual on els instruments de vent de la banda guanyaven protagonisme preparant al públic per l'espectacle principal. Els homenots i mutants que omplien el local callàren com cadàvers, esperant amb lúbircs desitjos veure la seva afrodita, la seva venus encarnada.
Suaument entre els cortinatges de color granat que penjàven al fons de l'escenari, aparegué una cama perfecta, que lluïa una sabata negra de taló d'agulla esmolat com un punxó. Vestia una mitja negra que finalitzava a la meitat de la cuixa, on s'engaxava amb les pinces d'un lligacames. S'enlairà i s'estirà, es fregà amb el pretès teló i tornà a amagar-se. Després aparegué un braç amb unes mans fines, d'ungles llargues pintades de negre, i poc després un altre, que sensualment fregaren la cama. De cop els braços s'aturaren i apartaren amb un moviment àgil la cortina dreta, per deixar a la vista entre la penombra el perfil de mig cos d'inconmensurable bellesa. Les seves corves eren perfectes, eren com una escultura de pell vellutada i carn dura, que traspuava sensualitat i sexualitat en tots els seus moviments. La dona féu una passa en direcció al seu afamat públic i quedà completament iluminada per el focus.
En Locúss tan calent com tots els altres homes de la sala començà un escaneig a fons de la vedette per no deixar-se cap detall. Es recreà amb aquella cama perfecta i gaudí intensament quan veié que més amunt d'ella, un tanga de seda negra deixava poc espai a la seva imaginació. Notà com bombejava la seva sang quan veié el lligacames d'encaix també negre que portava just damunt del tanga. Se li obrí la boca quan s'adonà dels abdominals suaument definits que lluia la noia i començà a babejar quan els seus ulls es posaren al damunt d'aquells pits turgents, de mugrons erectes, que només eren tapats per dos triangles de seda negra subjectes per unes cadenetes de plata que alhora feien de tirants. Res comparable, però, al rostre de la jove. Ulls ametllats de color verd clar, amb unes pestanyes negres i llargues unes celles fines i definides que insinuaven certa malícia. Cabells llargs i llisos del color de l'atzabeja. Llavis molssuts, pintats d'un color lilós molt intens i brillant. I un nas que la mateixa Cleòpatra hauria envejat, esmolat i fi, ni gran ni petit, amb la proporció perfecta.
En aquells moments el sergent lluia una erecció indissimulable. Al damunt de l'escenari "la Guapa" és seguia movent, prop dels cortinantges encara només mig oberts, al ritme sensual de la música, quan tot el públic començà a xiuxiuejar primer i amb una creixent intensitat elevant el tò de veu, cridant tots a una:
-Más! Más! MÁS!
La dona de l'escenari somreia i ballava, i amb les mans demanava més intensitat als assitents.
-MÁS! MÁS! MÁS! -cridàven en massa.
Un altre focus iluminà l'escenari, i del darrera del teló aparegué una altra cama, i un altre braç, que aquest cop amb amb menys sensualitat apartà la part esquerra dels cortinatges. La música canvià de cop. Entràren guitarres elèctriques i sintetitzadors.
-La Guapa! La Guapa! -l'impuls sexual de tots els mascles de la sala acabava de desfermar-se.
Davant dels ulls d'en Locúss apareixia una altra dona de idèntiques característiques que la que acabava de veure. Quan creia que era impossible un dona tan ben feta se'n trobava dues. Aquesta però, era rossa i també d'ulls verds, i també de pits ferms i preciosos i també d'abdominals perfectes. Però en Locúss dubtà. Les dues dones es movien acompassades mig de perfil, perfectament sincronitzades. Tan que el sergent pensà que estaven enganxades.
I no errà!
-Què li sembla gringo? La Guapa és el somni de qualsevol home, dues dones pel preu d'una i a més té uns cossos perfectes!- En Fizz excitat anava supurant pus verda en grans quantitats.
-Són siameses? - en Locúss encara no es creia el què veia.
En Fizz asentí amb el cap i esquitxà al sergent amb part dels seus líquids. La música continuava animada mentre a l'escenari començaren a aparèixer més dones amb poca roba que incitaven i excitaven els espectadors. La majoria eren "cambiadas", amb diferents graus de mutacions, però totes eren igualment desitjades per els assistents.
Anaren baixant de l'escenari i repartint-se entre les taules, mentre la Guapa continuava la seva simètrica dança sexual.
En Locúss restava hipnotitzat amb el ball, quan, sense esperar-s'ho una de les noies se li va seure al damunt aixerrancada, i es va començar a fregar amb la seva prominent erecció. La jove no semblava tenir res extrany al seu cos lúbric, però quan va mirar la seva cara s'adonà que on hi hauria d'haver un nas, només hi havia un turonet de carn sense forats ni aletes, i que en lloc d'orelles tenia unes incisions que es movien al ritme de la respiració. Això, lluny de fastiguejar al sergent, el va excitar de tal manera que va començar a magrejar a la "cambiada" amb fruïció i lascivia. Començà a introduir la seva afamada llengua a la boca de la preciosa mutant, la que li responia de idèntica manera amb llepades i carícies.
-Eh, t-tu! illdefuta la Ramona éf meva! - en Juanito era darrerra seu desprenent una dolça olor a destileria.
-La "señorita" ha triat. Busca-te'n una altra! - féu en Locúss sense girar-se ni deixar el joc sexual amb la seva nova amigueta.
-Fés a fendre fer sac, aguesta ef la MEVA feñorita!
En Juanito, borratxo com estava, agafà la cadira on seia el sergent, l'aixecà uns centímetres amb la Ramona al damunt i tot, i els deixà caure. La fusta mig corcada es trencà i sergent i "señorita" caigueren a terra. D'una rebolada en Locúss, es tragué del damunt la dona, prengué una de les potes de fusta i li clavà un cop al bell mig del crani al Juanito. Aquest, impassible, esclafí a riure, prengué el sergent pel coll i l'aixecà de terra. En Locúss agafava amb les dues mans el canell del mutant intentant desfer-se de la presa, però veient que li faltava l'aire, no tingué més opció que etzibar-li una sonora patada als cullons al pobre Juanito, que instantàniament deixà anar al sergent per caure plegat agafant-se les seves parts nobles.
-La Ramona avui és meva!
Sense saber d'on venien, uns quants parells de mans se li tiràren al damunt i l'immovilitzaren. La música s'aturà i es formà una rotllana al voltant de la trifulca. De sobte un cop sec i eixordidor sobre el terra de fusta del local, calmà a la gent.
-Qui gosa torbar la pau i la luxuria del meu local?! - era la veu morena de "la Guapa".
-Chuck! d'això te n'has d'ocupar tu, malparit! - Era la veu rossa de "la Guapa".
-Ho sento, "darling", és que la Rosita m'ha distret... - De prop de la barra un home negre d'uns dos metres d'alçada amb un ull tapat, vestit amb uns texans amples i caiguts, unes botes camperes de pell de serp blanca, una samarreta blanca de tirants ajustada i una jaqueta de pell negra curta de motorista, es dirigia cap al centre del problema.
-Una altra vegada tu Juanito?
De nou la música començà a sonar, canviant cap a un sò més sensual on els instruments de vent de la banda guanyaven protagonisme preparant al públic per l'espectacle principal. Els homenots i mutants que omplien el local callàren com cadàvers, esperant amb lúbircs desitjos veure la seva afrodita, la seva venus encarnada.
Suaument entre els cortinatges de color granat que penjàven al fons de l'escenari, aparegué una cama perfecta, que lluïa una sabata negra de taló d'agulla esmolat com un punxó. Vestia una mitja negra que finalitzava a la meitat de la cuixa, on s'engaxava amb les pinces d'un lligacames. S'enlairà i s'estirà, es fregà amb el pretès teló i tornà a amagar-se. Després aparegué un braç amb unes mans fines, d'ungles llargues pintades de negre, i poc després un altre, que sensualment fregaren la cama. De cop els braços s'aturaren i apartaren amb un moviment àgil la cortina dreta, per deixar a la vista entre la penombra el perfil de mig cos d'inconmensurable bellesa. Les seves corves eren perfectes, eren com una escultura de pell vellutada i carn dura, que traspuava sensualitat i sexualitat en tots els seus moviments. La dona féu una passa en direcció al seu afamat públic i quedà completament iluminada per el focus.
En Locúss tan calent com tots els altres homes de la sala començà un escaneig a fons de la vedette per no deixar-se cap detall. Es recreà amb aquella cama perfecta i gaudí intensament quan veié que més amunt d'ella, un tanga de seda negra deixava poc espai a la seva imaginació. Notà com bombejava la seva sang quan veié el lligacames d'encaix també negre que portava just damunt del tanga. Se li obrí la boca quan s'adonà dels abdominals suaument definits que lluia la noia i començà a babejar quan els seus ulls es posaren al damunt d'aquells pits turgents, de mugrons erectes, que només eren tapats per dos triangles de seda negra subjectes per unes cadenetes de plata que alhora feien de tirants. Res comparable, però, al rostre de la jove. Ulls ametllats de color verd clar, amb unes pestanyes negres i llargues unes celles fines i definides que insinuaven certa malícia. Cabells llargs i llisos del color de l'atzabeja. Llavis molssuts, pintats d'un color lilós molt intens i brillant. I un nas que la mateixa Cleòpatra hauria envejat, esmolat i fi, ni gran ni petit, amb la proporció perfecta.
En aquells moments el sergent lluia una erecció indissimulable. Al damunt de l'escenari "la Guapa" és seguia movent, prop dels cortinantges encara només mig oberts, al ritme sensual de la música, quan tot el públic començà a xiuxiuejar primer i amb una creixent intensitat elevant el tò de veu, cridant tots a una:
-Más! Más! MÁS!
La dona de l'escenari somreia i ballava, i amb les mans demanava més intensitat als assitents.
-MÁS! MÁS! MÁS! -cridàven en massa.
Un altre focus iluminà l'escenari, i del darrera del teló aparegué una altra cama, i un altre braç, que aquest cop amb amb menys sensualitat apartà la part esquerra dels cortinatges. La música canvià de cop. Entràren guitarres elèctriques i sintetitzadors.
-La Guapa! La Guapa! -l'impuls sexual de tots els mascles de la sala acabava de desfermar-se.
Davant dels ulls d'en Locúss apareixia una altra dona de idèntiques característiques que la que acabava de veure. Quan creia que era impossible un dona tan ben feta se'n trobava dues. Aquesta però, era rossa i també d'ulls verds, i també de pits ferms i preciosos i també d'abdominals perfectes. Però en Locúss dubtà. Les dues dones es movien acompassades mig de perfil, perfectament sincronitzades. Tan que el sergent pensà que estaven enganxades.
I no errà!
-Què li sembla gringo? La Guapa és el somni de qualsevol home, dues dones pel preu d'una i a més té uns cossos perfectes!- En Fizz excitat anava supurant pus verda en grans quantitats.
-Són siameses? - en Locúss encara no es creia el què veia.
En Fizz asentí amb el cap i esquitxà al sergent amb part dels seus líquids. La música continuava animada mentre a l'escenari començaren a aparèixer més dones amb poca roba que incitaven i excitaven els espectadors. La majoria eren "cambiadas", amb diferents graus de mutacions, però totes eren igualment desitjades per els assistents.
Anaren baixant de l'escenari i repartint-se entre les taules, mentre la Guapa continuava la seva simètrica dança sexual.
En Locúss restava hipnotitzat amb el ball, quan, sense esperar-s'ho una de les noies se li va seure al damunt aixerrancada, i es va començar a fregar amb la seva prominent erecció. La jove no semblava tenir res extrany al seu cos lúbric, però quan va mirar la seva cara s'adonà que on hi hauria d'haver un nas, només hi havia un turonet de carn sense forats ni aletes, i que en lloc d'orelles tenia unes incisions que es movien al ritme de la respiració. Això, lluny de fastiguejar al sergent, el va excitar de tal manera que va començar a magrejar a la "cambiada" amb fruïció i lascivia. Començà a introduir la seva afamada llengua a la boca de la preciosa mutant, la que li responia de idèntica manera amb llepades i carícies.
-Eh, t-tu! illdefuta la Ramona éf meva! - en Juanito era darrerra seu desprenent una dolça olor a destileria.
-La "señorita" ha triat. Busca-te'n una altra! - féu en Locúss sense girar-se ni deixar el joc sexual amb la seva nova amigueta.
-Fés a fendre fer sac, aguesta ef la MEVA feñorita!
En Juanito, borratxo com estava, agafà la cadira on seia el sergent, l'aixecà uns centímetres amb la Ramona al damunt i tot, i els deixà caure. La fusta mig corcada es trencà i sergent i "señorita" caigueren a terra. D'una rebolada en Locúss, es tragué del damunt la dona, prengué una de les potes de fusta i li clavà un cop al bell mig del crani al Juanito. Aquest, impassible, esclafí a riure, prengué el sergent pel coll i l'aixecà de terra. En Locúss agafava amb les dues mans el canell del mutant intentant desfer-se de la presa, però veient que li faltava l'aire, no tingué més opció que etzibar-li una sonora patada als cullons al pobre Juanito, que instantàniament deixà anar al sergent per caure plegat agafant-se les seves parts nobles.
-La Ramona avui és meva!
Sense saber d'on venien, uns quants parells de mans se li tiràren al damunt i l'immovilitzaren. La música s'aturà i es formà una rotllana al voltant de la trifulca. De sobte un cop sec i eixordidor sobre el terra de fusta del local, calmà a la gent.
-Qui gosa torbar la pau i la luxuria del meu local?! - era la veu morena de "la Guapa".
-Chuck! d'això te n'has d'ocupar tu, malparit! - Era la veu rossa de "la Guapa".
-Ho sento, "darling", és que la Rosita m'ha distret... - De prop de la barra un home negre d'uns dos metres d'alçada amb un ull tapat, vestit amb uns texans amples i caiguts, unes botes camperes de pell de serp blanca, una samarreta blanca de tirants ajustada i una jaqueta de pell negra curta de motorista, es dirigia cap al centre del problema.
-Una altra vegada tu Juanito?
David:
Abans que aquella pobra criatura pogués mormolar un dels seus comentaris, amb la grapa de la seva mà dreta Locúss l'agafà per les galtes de la cara, deixant-li la llengua pengim penjam.
-Ni un comentari, tarat. Vull oblidar el nostre "assumpte" perquè ara tinc coses més importants al cap.
Juanito va fer que sí amb un gest afirmatiu. Locúss el deixà anar violentament, caient entre d'altres companys que s'apretaven dins la furgoneta militar. L'empentaren i li donaren alguna cleca, però tots ells ja anaven prou borratxos amb els licors que es destil·laven al campament i li ho feren amb ganes de riure, sense buscar gresca.
"Fizz" li passà a Locúss una petita petaca de llauna, abonyegada i rovellada com si hagués sobreviscut a una explosió nuclear.
-Tingui, sergent. Prengui'n una mica i relaxi's. A "La Milla" només hi ha indígenes, els Kraons són ben lluny. No cal que es posi més en tensió.
-La tensió és l'aire que respiro- contestà, i després de fer un silenci, Locúss begué de la petaca, deixant-la seca.
No tardaren gaire en arribar a "La Milla". De fet, el poble eren quatre cases atrotinades i algunes caravanes. Però al capdavall de tota aquella misèria, sobresortia una casa enorme, una construcció indiana, de feia dos segles, que gaudia d'una millor cura, com si l'únic motiu per sobreviure d'aquella gent d'ulls foscos i pell desgastada fos mantenir un santuari dedicat a la perdició. Malgrat que l'única il·luminació externa de què disposava eren uns llums d'arbre de nadal, el color vermell terròs de la seva fusta i les reformes que se li havien fet la deixaven en un estat immillorable, enmig de tot aquell femer.
-"El Rancho" -digué Fizz a Locúss, després de veure com aquest se sentia atret per la construcció-. L'únic motiu per acostar-se a aquestes terres. "La Guapa" dirigeix el negoci com ningú, i veurà com les noies no defrauden.
Al voltant de la casa ja s'hi aplegaven altres vehicles, tots ells atrotinats, dels homes de l'exèrcit. Li cridà l'atenció unes motos força ben arreglades.
-De qui són aquelles montures? Pensava que els civils no tenien res més que un sostre pudent, malalties i atacs dels kraons.
-Són dels "Piratas", un grup de gringos que fa anys volten aquestes terres. No estan de part de ningú, però porten un estil de vida propi. No sé, un grup d'imbècils disposats a jugar-se la pell enmig del foc creuat només per sentir-se aventurers- i mentre parlava, Fizz deixà anar un riure apagat que li féu petar alguns grans més.
A l'interior del "Rancho" es respirava moviment i diversió. Els homes cridaven, bevien, jugaven a cartes o feien apostes per veure qui guanyava més polsos o llençava millor el ganivet. Al fons, damunt d'una tarima, una orquestra tocava una mena de blues tex mex que convidava tant a ballar com a beure. L'alegria i la por es barrejava en les venes d'aquells homes, i només amb alcohol i dones semblaven disposats a acceptar-ho.
Llavors, quan Locúss s'havia assegut en una taula d'un racó juntament amb Fizz i cinc o sis homes més, cessà la música i la llum fou substituïda per un únic raig de llum, un focus que il·luminava el centre de la sala.
-Prepari's, gringo. És a punt de conèixer "La Guapa" i les seves noies.
Abans que aquella pobra criatura pogués mormolar un dels seus comentaris, amb la grapa de la seva mà dreta Locúss l'agafà per les galtes de la cara, deixant-li la llengua pengim penjam.
-Ni un comentari, tarat. Vull oblidar el nostre "assumpte" perquè ara tinc coses més importants al cap.
Juanito va fer que sí amb un gest afirmatiu. Locúss el deixà anar violentament, caient entre d'altres companys que s'apretaven dins la furgoneta militar. L'empentaren i li donaren alguna cleca, però tots ells ja anaven prou borratxos amb els licors que es destil·laven al campament i li ho feren amb ganes de riure, sense buscar gresca.
"Fizz" li passà a Locúss una petita petaca de llauna, abonyegada i rovellada com si hagués sobreviscut a una explosió nuclear.
-Tingui, sergent. Prengui'n una mica i relaxi's. A "La Milla" només hi ha indígenes, els Kraons són ben lluny. No cal que es posi més en tensió.
-La tensió és l'aire que respiro- contestà, i després de fer un silenci, Locúss begué de la petaca, deixant-la seca.
No tardaren gaire en arribar a "La Milla". De fet, el poble eren quatre cases atrotinades i algunes caravanes. Però al capdavall de tota aquella misèria, sobresortia una casa enorme, una construcció indiana, de feia dos segles, que gaudia d'una millor cura, com si l'únic motiu per sobreviure d'aquella gent d'ulls foscos i pell desgastada fos mantenir un santuari dedicat a la perdició. Malgrat que l'única il·luminació externa de què disposava eren uns llums d'arbre de nadal, el color vermell terròs de la seva fusta i les reformes que se li havien fet la deixaven en un estat immillorable, enmig de tot aquell femer.
-"El Rancho" -digué Fizz a Locúss, després de veure com aquest se sentia atret per la construcció-. L'únic motiu per acostar-se a aquestes terres. "La Guapa" dirigeix el negoci com ningú, i veurà com les noies no defrauden.
Al voltant de la casa ja s'hi aplegaven altres vehicles, tots ells atrotinats, dels homes de l'exèrcit. Li cridà l'atenció unes motos força ben arreglades.
-De qui són aquelles montures? Pensava que els civils no tenien res més que un sostre pudent, malalties i atacs dels kraons.
-Són dels "Piratas", un grup de gringos que fa anys volten aquestes terres. No estan de part de ningú, però porten un estil de vida propi. No sé, un grup d'imbècils disposats a jugar-se la pell enmig del foc creuat només per sentir-se aventurers- i mentre parlava, Fizz deixà anar un riure apagat que li féu petar alguns grans més.
A l'interior del "Rancho" es respirava moviment i diversió. Els homes cridaven, bevien, jugaven a cartes o feien apostes per veure qui guanyava més polsos o llençava millor el ganivet. Al fons, damunt d'una tarima, una orquestra tocava una mena de blues tex mex que convidava tant a ballar com a beure. L'alegria i la por es barrejava en les venes d'aquells homes, i només amb alcohol i dones semblaven disposats a acceptar-ho.
Llavors, quan Locúss s'havia assegut en una taula d'un racó juntament amb Fizz i cinc o sis homes més, cessà la música i la llum fou substituïda per un únic raig de llum, un focus que il·luminava el centre de la sala.
-Prepari's, gringo. És a punt de conèixer "La Guapa" i les seves noies.
10 de novembre 2004
Anselm:
El camí cap al fort va ser una trista desfilada. La mestressa espasa mirava preocupada el seu company, i intuïa que alguna desgràcia l'havia trasbalsat, però no era el millor moment per parlar-ne, així que decidí deixar-lo tranquil i aferrà una mà a l'empomadura del seu floret per prevenir qualsevol perill cosa que incloïa el desquiciat sergent.
Locúss caminava per inercia, amb el cap baix, rememorant la trista melodia que havia escoltat un mes abans de la guitarra d'un bluesman en un club de Utah. Això el va dur a recordar el seu amic Tyrone. Què se n'havia fet? on era? aquell germà negre amb qui tant bons i mals moments havia passat a l'exèrcit? Locúss era conscient que ni la presencia del germà podria fer-lo tornar a l'home que va ser abans de ser capturat pels kraons.
Per fi ambdós arribaren a les rodalies del fort, quan un dels vigilants de la presa sortí corrent a cercar-los.
- Mestressa, válgame la virgen, esta viva!!!- digue palpant-la pels braços.
- Hola Pablo estic contenta de veure't. -Després de propinar-li una afectuosa cleca, la mestressa s'encarregà que dos dels seus valents duessin en Locúss en una llitera i l'atenguessin, mentre una camioneta els duia cap al seu palau. La mestressa aprofità per interrogar en Pablo mentre conduïa.
- I ara Pablo explica'm com estan les coses al fort.
- Es un tanto extraño señora. El sotscomandant Roberto ha près el control de l'exèrcit i ha nomenat al seu germà Carlos com a lloctinent seu. Ha enviat un munt d'homes per cercar-la a vostè i al gringo i el campament està al 60% dels seus efectius. Ja haviem perdut tota esperança señora!!
- Tranquil Pablo, a partir d'ara tot tornarà a la normalitat.
***
Locúss s'havia adormit durant el viatge, i quan tornà en si es trobà en el barracot d'enfermeria. Era mitjanit. El sergent es gratà el cap i va incorporar-se per prendre una mica d'aire, i quan sorti del barracot es topà amb el vigilant.
-Ei gringo que bueno. Com es trova?
Locúss no respongue i mirà a cantonada i cantonada del barracot.
- Gringo, allow me que me presente, em dic Fizz. - El soldat era un dels denominats "cambiados", un individu amb pell escamosa i nombroses bombolles que s'inflaven i esinflaven en la seva cara. De cop una li va explotar sonant "fiiizz" tacant el mono verd d'en Locúss.
-Hehe, fizz, ja ho veu. Miri, ara arriba el meu recanvi i ara lliuro. -L'home feu una pausa- Ara me'n vaig amb mi gente a Las Millas, un poble a 2 Km d'aquí. Anem de "señoritas", prostitutes, ja m'entén... aquí no hi ha gaires dones i sense dones la vida pot arribar a fer-se asfixiant, he he he, que me'n diu, vol venir?
La perspectiva de sexe dur i salvatge amb una fulana va resultar-li atractiva al "Killkraó" com a balsam pel malson pel que havia passat aquells dies. La seva ressentida masculinitat necessitava una autoafirmació contundent; seria capaç de tornar a passar una nit amb una dona?
-Anem. -digue lacònicament. Una tronada furgoneta els esperava. Pel radiocassette sonava cyberfunk, aquella extranya música que tant agradava a Tyrone i que ell odiava tant. A l' hora que Locúss pujà, va trovar una cara que no li era desconeguda; Juanito, el freak del barracot on va passar la primera nit al fort.
El camí cap al fort va ser una trista desfilada. La mestressa espasa mirava preocupada el seu company, i intuïa que alguna desgràcia l'havia trasbalsat, però no era el millor moment per parlar-ne, així que decidí deixar-lo tranquil i aferrà una mà a l'empomadura del seu floret per prevenir qualsevol perill cosa que incloïa el desquiciat sergent.
Locúss caminava per inercia, amb el cap baix, rememorant la trista melodia que havia escoltat un mes abans de la guitarra d'un bluesman en un club de Utah. Això el va dur a recordar el seu amic Tyrone. Què se n'havia fet? on era? aquell germà negre amb qui tant bons i mals moments havia passat a l'exèrcit? Locúss era conscient que ni la presencia del germà podria fer-lo tornar a l'home que va ser abans de ser capturat pels kraons.
Per fi ambdós arribaren a les rodalies del fort, quan un dels vigilants de la presa sortí corrent a cercar-los.
- Mestressa, válgame la virgen, esta viva!!!- digue palpant-la pels braços.
- Hola Pablo estic contenta de veure't. -Després de propinar-li una afectuosa cleca, la mestressa s'encarregà que dos dels seus valents duessin en Locúss en una llitera i l'atenguessin, mentre una camioneta els duia cap al seu palau. La mestressa aprofità per interrogar en Pablo mentre conduïa.
- I ara Pablo explica'm com estan les coses al fort.
- Es un tanto extraño señora. El sotscomandant Roberto ha près el control de l'exèrcit i ha nomenat al seu germà Carlos com a lloctinent seu. Ha enviat un munt d'homes per cercar-la a vostè i al gringo i el campament està al 60% dels seus efectius. Ja haviem perdut tota esperança señora!!
- Tranquil Pablo, a partir d'ara tot tornarà a la normalitat.
Locúss s'havia adormit durant el viatge, i quan tornà en si es trobà en el barracot d'enfermeria. Era mitjanit. El sergent es gratà el cap i va incorporar-se per prendre una mica d'aire, i quan sorti del barracot es topà amb el vigilant.
-Ei gringo que bueno. Com es trova?
Locúss no respongue i mirà a cantonada i cantonada del barracot.
- Gringo, allow me que me presente, em dic Fizz. - El soldat era un dels denominats "cambiados", un individu amb pell escamosa i nombroses bombolles que s'inflaven i esinflaven en la seva cara. De cop una li va explotar sonant "fiiizz" tacant el mono verd d'en Locúss.
-Hehe, fizz, ja ho veu. Miri, ara arriba el meu recanvi i ara lliuro. -L'home feu una pausa- Ara me'n vaig amb mi gente a Las Millas, un poble a 2 Km d'aquí. Anem de "señoritas", prostitutes, ja m'entén... aquí no hi ha gaires dones i sense dones la vida pot arribar a fer-se asfixiant, he he he, que me'n diu, vol venir?
La perspectiva de sexe dur i salvatge amb una fulana va resultar-li atractiva al "Killkraó" com a balsam pel malson pel que havia passat aquells dies. La seva ressentida masculinitat necessitava una autoafirmació contundent; seria capaç de tornar a passar una nit amb una dona?
-Anem. -digue lacònicament. Una tronada furgoneta els esperava. Pel radiocassette sonava cyberfunk, aquella extranya música que tant agradava a Tyrone i que ell odiava tant. A l' hora que Locúss pujà, va trovar una cara que no li era desconeguda; Juanito, el freak del barracot on va passar la primera nit al fort.
Killkraó: un nou començament
L'Espasa s'ocultà com poguè la cara amb la caputxa de la túnica i en Locúss repetí el moviment.
En Hureep els començà a parlar en kraó, relaxadament, mentre els dos humans assentien amb cops de cap i poca cosa més. Poques passes després, efectivament, es creuaren amb el guàrdia, que els saludà i en Hureep, ràpidament, repetí les estranyes paraules acompanyades d'un gest amb la mà esquerra. El guàrdia continuà caminant passadís endins. En Locúss no s'ho podia creure, havien acabat de passar l'últim perill abans no arribèssin a la llibertat. El cor li anava a cent per hora i tenia tot el front mullat de suor. Amb una ràpida mirada i sense dir res va trobar els ulls de l'Espasa; els dos esbossaren un somriure. En Hureep es girà cap a ells sense deixar de caminar, ara ja més ràpidament, i els diguè:
- Ja hi som - i un revolt després la llum del dia banyà les parets de l'entrada de la fortalessa kraònica. L'espessor de la selva, pocs metres per davant, els saludà amb tot el seu verd i aire fresc.
- Marxin ara mateix, no trigaran massa en adornar-se que no hi són - els digué Hureep.
Els dos es disposaven a marxar quan, amb un gest ràpid, el jove lilós retingué per la túnica en Locúss:
- Per cert, no t'acostis més per aquí. Ell és per mi i per ningú més. Això sí - i l'expressió de la cara kraònica li canvià per un instant, s'acostà a l'orella del sargent i amb veu baixeta continuà: - si algun dia vols alguna cosa amb mi...no dubtis en fer-m'ho saber. Cada dos dies canvien el líquid al gran Muhal i jo tinc una estona lliure. No hi ha masses guàrdies, tres o quatre, i jo acostumo a sortir per aquí fora. Podem veure'ns d'amagat, entre fulles i branques, i disfrutar com només tu i jo sabem fer-ho - i li començà a refregar la mà sobre el paquet d'en Locúss mentre un regalim de baba groga li queia per la comisura dels llavis, llepava l'orella d'en Locúss i amb l'altra mà es tocava per sota de la túnica.
En Locúss no reaccionà immediatament. Només notà, i en va ser perfectament conscient d'aquelles milèssimes de segons, com la sang de tot el seu cos començà a circular per les venes a una velocitat extraordinària, que els ulls se li injectaven de sang, que serrrava les dents contra les dents, que apretava els punys i les ungles se li clavaven en pròpia carn i que tot el profund dolor d'aquells dies agònics es convertia eufòricament en una ràbia que mai abans havia sentit. En Locúss va tancar els ulls i inspirà: L'odi inundà la seva ànima. Paral·lelament, el seu cos es va omplir d'una força descomunal i inhumana.
En Locúss, expirà i obrí els ulls.
El jove i viciós kraó ni s'adonà del què passà, mentre acariciava ràpidament els seus genitals i dels dos i la baba queia al terra a grans glopades.
Senzillament, en Locúss agafà Hureep pel cap i li enfonsà els dits grossos de les mans (unes mans que mai abans havia sentit tan poderoses) als dos ulls grocs, obrí la boca i d'una terrible i profunda mossegada, arrencà el front i part del cervell del kraó.
En Locúss mastegà els ossos i el cervell de Hureep, que ara, al terra, empapat de sang groga, tremolava encara amb petits espasmes davant d'una Espasa perplexa i fins i tot espantada.
En Locúss s'empassà aquelles desferres kraòniques, notant que tot allò marcava un abans i un després. En Locúss acabava de finalitzar una vida. Tot el seu passat ja no importava. Allò havia estat el seu ritual iniciàtic. El sargent Locúss, talment com el jove Hureep, ja no existia.
-Déu meu, Locúss... - era l'Espasa, que s'havia apartat unes passes enrera d'aquell escenari fastigós.
- NO. Ja no em diguis Locúss. Locúss ha mort. A partir d'ara, diga'm Killkraó.
L'Espasa estava blanca com la neu. Killkraó es va eixugar la porqueria de la boca i li diguè:
-És hora de marxar. Aviat tornaré, aquí, però ara no és el moment. Tu sas de tornar amb el teu poble. Et necessiten. I portem massa temps inhalant aquest aire corrupte. Qui sap els efectes que tindrà en nosaltres. Marxem.
Tot seguit agafà l'Espasa per la mà i, amb cautela, mirà a banda i banda, observant un escenari lliure de kraons. Es posaren a correr sense intercanviar cap paraula.
En Hureep els començà a parlar en kraó, relaxadament, mentre els dos humans assentien amb cops de cap i poca cosa més. Poques passes després, efectivament, es creuaren amb el guàrdia, que els saludà i en Hureep, ràpidament, repetí les estranyes paraules acompanyades d'un gest amb la mà esquerra. El guàrdia continuà caminant passadís endins. En Locúss no s'ho podia creure, havien acabat de passar l'últim perill abans no arribèssin a la llibertat. El cor li anava a cent per hora i tenia tot el front mullat de suor. Amb una ràpida mirada i sense dir res va trobar els ulls de l'Espasa; els dos esbossaren un somriure. En Hureep es girà cap a ells sense deixar de caminar, ara ja més ràpidament, i els diguè:
- Ja hi som - i un revolt després la llum del dia banyà les parets de l'entrada de la fortalessa kraònica. L'espessor de la selva, pocs metres per davant, els saludà amb tot el seu verd i aire fresc.
- Marxin ara mateix, no trigaran massa en adornar-se que no hi són - els digué Hureep.
Els dos es disposaven a marxar quan, amb un gest ràpid, el jove lilós retingué per la túnica en Locúss:
- Per cert, no t'acostis més per aquí. Ell és per mi i per ningú més. Això sí - i l'expressió de la cara kraònica li canvià per un instant, s'acostà a l'orella del sargent i amb veu baixeta continuà: - si algun dia vols alguna cosa amb mi...no dubtis en fer-m'ho saber. Cada dos dies canvien el líquid al gran Muhal i jo tinc una estona lliure. No hi ha masses guàrdies, tres o quatre, i jo acostumo a sortir per aquí fora. Podem veure'ns d'amagat, entre fulles i branques, i disfrutar com només tu i jo sabem fer-ho - i li començà a refregar la mà sobre el paquet d'en Locúss mentre un regalim de baba groga li queia per la comisura dels llavis, llepava l'orella d'en Locúss i amb l'altra mà es tocava per sota de la túnica.
En Locúss no reaccionà immediatament. Només notà, i en va ser perfectament conscient d'aquelles milèssimes de segons, com la sang de tot el seu cos començà a circular per les venes a una velocitat extraordinària, que els ulls se li injectaven de sang, que serrrava les dents contra les dents, que apretava els punys i les ungles se li clavaven en pròpia carn i que tot el profund dolor d'aquells dies agònics es convertia eufòricament en una ràbia que mai abans havia sentit. En Locúss va tancar els ulls i inspirà: L'odi inundà la seva ànima. Paral·lelament, el seu cos es va omplir d'una força descomunal i inhumana.
En Locúss, expirà i obrí els ulls.
El jove i viciós kraó ni s'adonà del què passà, mentre acariciava ràpidament els seus genitals i dels dos i la baba queia al terra a grans glopades.
Senzillament, en Locúss agafà Hureep pel cap i li enfonsà els dits grossos de les mans (unes mans que mai abans havia sentit tan poderoses) als dos ulls grocs, obrí la boca i d'una terrible i profunda mossegada, arrencà el front i part del cervell del kraó.
En Locúss mastegà els ossos i el cervell de Hureep, que ara, al terra, empapat de sang groga, tremolava encara amb petits espasmes davant d'una Espasa perplexa i fins i tot espantada.
En Locúss s'empassà aquelles desferres kraòniques, notant que tot allò marcava un abans i un després. En Locúss acabava de finalitzar una vida. Tot el seu passat ja no importava. Allò havia estat el seu ritual iniciàtic. El sargent Locúss, talment com el jove Hureep, ja no existia.
-Déu meu, Locúss... - era l'Espasa, que s'havia apartat unes passes enrera d'aquell escenari fastigós.
- NO. Ja no em diguis Locúss. Locúss ha mort. A partir d'ara, diga'm Killkraó.
L'Espasa estava blanca com la neu. Killkraó es va eixugar la porqueria de la boca i li diguè:
-És hora de marxar. Aviat tornaré, aquí, però ara no és el moment. Tu sas de tornar amb el teu poble. Et necessiten. I portem massa temps inhalant aquest aire corrupte. Qui sap els efectes que tindrà en nosaltres. Marxem.
Tot seguit agafà l'Espasa per la mà i, amb cautela, mirà a banda i banda, observant un escenari lliure de kraons. Es posaren a correr sense intercanviar cap paraula.
08 de novembre 2004
Marc:
En Locúss amb prou feines podia mantenir-se dret i només pensar en haver de lluitar contra els violetes el feia tremolar. Tot i així, omplí d'aire els pulmons i amb uns moviments precisos del coll, seguits d'uns espetecs d'ossos, intentà colocar-se bé l'esquena per recobrar la postura digna que havia exhibit sempre llevat dels darrers cinc dies. Quan li semblà que havia acabat, mirà a la mestressa sense gaire convicció.
-Estigui tranquil Locúss, en Hureep ens ajudarà a sortir, vol que sortim d'aquí tant com nosaltres marxar.
El sergent es mirà el jove kraó, vestit amb una túnica blanca que deixava el seu pit violaci i humit al descobert, i féu un moviment d'assentiment amb el cap. Per resposta obtingué un grunyit gutural i una espècie de somriure malèfic que deixava a la vista una filera d'esmolades dents.
-Jo sóc en Hureep. Segueixin-me, haurem d'anar ràpids. Ara és l'hora que canvien el liquifoodie al recipent del Gran Muhäl. És una operació delicada, així que la majoria de la Guardia Divina estarà vigilant la sala sagrada. De moment posin-se això. -D'una bossa de pell que portava penjada, en tragué dues llargues capes granat amb caputxa.- Són de vigilant, suposo que serà suficient.
Gairebé sense donar-los temps a posar-se la roba l'adolescent començà a caminar amb passes llargues i segures entre els passadissos excavats en la roca volcànica. En Locúss agafat a l'espatlla de l'Espasa seguia amb esforç, mig coix i amb les cames lleugerament separades i arquejades, el camí que els havia de tornar a la llibertat.
Pujaren escales i deixaren enrera la zona de les cel·les, travessaren grans sales amb les parets pulides gairebé amb la perfecció d'un mirall, amb símbols geomètrics al terra que semblàven explicar històries milenàries. Finalment arribaren a una sala coronada amb una cúpula octahèdrica, plena del què semblaven altars de sacrifici, ordenats en fileres, i conectats entre ells per uns canals excavats a terra que desenvocàven en un riu central, per on circulava un líquid lilós que desprenia una fortor molt desagradable. De cop en Locúss s'aturà. Els genolls se li plegaren i començà a vomitar entre forts estertors. En Hureep s'aturà i girà el cap per mirar què passava:
-Si no pot controlar al seu amiguet més val que el mati aquí mateix senyora!
-Tranquil noi, ara acabem. Encara falta molt per sortir d'aquí?
-Si el seu fastigós humà no ho esguerra abans, ens deuen quedar uns cinc minuts fins la porta de servei de la zona sud.
-Aguantaré llimac, no passis ànsia.- Digué en Locúss eixugant-se la bilis que li regalimava per la barbeta.- Tu porta'ns on ens hagis de portar i acabem amb aquest numeret.- Aquella pudor agra havia portat a la ment del Sergent imatges del seu martiri, imatges que ja mai l'abandonarien i que el torturarien fins la fi dels seus dies.
El jove Hureep dibuixà un lleu somriure burleta, es colocà bé la seva túnica brodada amb fil d'or i continuà caminant.
Deixaren enrera la sala dels altars i s'endinsaren de nou en sinuosos corredors. Al cap d'uns cinc minuts de caminada, en Hureep es girà, posà el dit índex al damunt dels seus llavis i demanà als dos furtius que s'aturessin. Ell continuà uns metres i girà una cantonada.
-Com l'has convençut? què li has promès?
-Ha estat fàcil, li he dit que si nosaltres marxàvem, ell tornaria a ser la joguina sexual del Gran Muhäl. Amb això en va tenir prou.
De sobte aparegué per on havia marxat en Hureep, caminava amb passes curtes i ràpides i el seu rostre estava desencaixat. S'acostà a als humans i els xiuxiuejà a les orelles:
-Amaguin les seves fastigoses cares blaques amb les caputxes, i no se'ls acudeixi aixecar el cap, tenim visita. Un dels guardes és a la porta fent la ronda i es dirigeix cap aquí. Caminin dues passes darrera meu, si no ho esguerren encara tenim possibilitats.
-Sergent, creu que podrà aguantar-se i caminar tot sol?
-Segur que si, reina, i si és que no pot tenir per segur que moriré lluitant.
Començàren a caminar, i poc a poc sentien unes passes que es dirigien en la seva direcció des de la cantonada.
En Locúss amb prou feines podia mantenir-se dret i només pensar en haver de lluitar contra els violetes el feia tremolar. Tot i així, omplí d'aire els pulmons i amb uns moviments precisos del coll, seguits d'uns espetecs d'ossos, intentà colocar-se bé l'esquena per recobrar la postura digna que havia exhibit sempre llevat dels darrers cinc dies. Quan li semblà que havia acabat, mirà a la mestressa sense gaire convicció.
-Estigui tranquil Locúss, en Hureep ens ajudarà a sortir, vol que sortim d'aquí tant com nosaltres marxar.
El sergent es mirà el jove kraó, vestit amb una túnica blanca que deixava el seu pit violaci i humit al descobert, i féu un moviment d'assentiment amb el cap. Per resposta obtingué un grunyit gutural i una espècie de somriure malèfic que deixava a la vista una filera d'esmolades dents.
-Jo sóc en Hureep. Segueixin-me, haurem d'anar ràpids. Ara és l'hora que canvien el liquifoodie al recipent del Gran Muhäl. És una operació delicada, així que la majoria de la Guardia Divina estarà vigilant la sala sagrada. De moment posin-se això. -D'una bossa de pell que portava penjada, en tragué dues llargues capes granat amb caputxa.- Són de vigilant, suposo que serà suficient.
Gairebé sense donar-los temps a posar-se la roba l'adolescent començà a caminar amb passes llargues i segures entre els passadissos excavats en la roca volcànica. En Locúss agafat a l'espatlla de l'Espasa seguia amb esforç, mig coix i amb les cames lleugerament separades i arquejades, el camí que els havia de tornar a la llibertat.
Pujaren escales i deixaren enrera la zona de les cel·les, travessaren grans sales amb les parets pulides gairebé amb la perfecció d'un mirall, amb símbols geomètrics al terra que semblàven explicar històries milenàries. Finalment arribaren a una sala coronada amb una cúpula octahèdrica, plena del què semblaven altars de sacrifici, ordenats en fileres, i conectats entre ells per uns canals excavats a terra que desenvocàven en un riu central, per on circulava un líquid lilós que desprenia una fortor molt desagradable. De cop en Locúss s'aturà. Els genolls se li plegaren i començà a vomitar entre forts estertors. En Hureep s'aturà i girà el cap per mirar què passava:
-Si no pot controlar al seu amiguet més val que el mati aquí mateix senyora!
-Tranquil noi, ara acabem. Encara falta molt per sortir d'aquí?
-Si el seu fastigós humà no ho esguerra abans, ens deuen quedar uns cinc minuts fins la porta de servei de la zona sud.
-Aguantaré llimac, no passis ànsia.- Digué en Locúss eixugant-se la bilis que li regalimava per la barbeta.- Tu porta'ns on ens hagis de portar i acabem amb aquest numeret.- Aquella pudor agra havia portat a la ment del Sergent imatges del seu martiri, imatges que ja mai l'abandonarien i que el torturarien fins la fi dels seus dies.
El jove Hureep dibuixà un lleu somriure burleta, es colocà bé la seva túnica brodada amb fil d'or i continuà caminant.
Deixaren enrera la sala dels altars i s'endinsaren de nou en sinuosos corredors. Al cap d'uns cinc minuts de caminada, en Hureep es girà, posà el dit índex al damunt dels seus llavis i demanà als dos furtius que s'aturessin. Ell continuà uns metres i girà una cantonada.
-Com l'has convençut? què li has promès?
-Ha estat fàcil, li he dit que si nosaltres marxàvem, ell tornaria a ser la joguina sexual del Gran Muhäl. Amb això en va tenir prou.
De sobte aparegué per on havia marxat en Hureep, caminava amb passes curtes i ràpides i el seu rostre estava desencaixat. S'acostà a als humans i els xiuxiuejà a les orelles:
-Amaguin les seves fastigoses cares blaques amb les caputxes, i no se'ls acudeixi aixecar el cap, tenim visita. Un dels guardes és a la porta fent la ronda i es dirigeix cap aquí. Caminin dues passes darrera meu, si no ho esguerren encara tenim possibilitats.
-Sergent, creu que podrà aguantar-se i caminar tot sol?
-Segur que si, reina, i si és que no pot tenir per segur que moriré lluitant.
Començàren a caminar, i poc a poc sentien unes passes que es dirigien en la seva direcció des de la cantonada.
04 de novembre 2004
David:
Però la foscor no el va embolcallar amb la seva manta protectora durant gaire temps. Un cop recuperada la consciència, els Kraons van netejar-li la ferida de la mà i li van fer cicatritzar a l'instant amb una tecnologia que desconeixia. Però a mida que remetia el dolor de la mossegada augmentaven els records d'aquella terrible experiència, molt més dolorosa que cap altra de les bales, ganivetades o trompades que hagués rebut mai a l'exèrcit. Una agror aspra i lacerant li pujava des de l'estómac, l'ànim de revenja i el sentiment d'humiliació i ràbia se li barrejaven dins sense que pogués fer res. En aquelles condicions el seu cap era incapaç de pensar amb claredat i poc abans que el deixessin prou temps amb si mateix per recuperar-se i posar-se a ordenar les seves idees per traçar un pla d'evasió, perquè sabia que era capaç de fugir amb tota la seva experiència, va començar el pitjor dels malsons. Locúss creia que res de pitjor li podria succeir, però s'equivocava. Era incapaç d'imaginar-se l'horror en què es convertiria la seva vida des de llavors.
***
El temps va anar passant flonjo i insondable. Locúss va perdre el compte; ja no sabia quantes hores, dies o setmanes portava en aquell cau immund. Només sabia què li esperava: després de passar unes hores a la cel·la on l'allotjaven, els Kraons li donaven uns pocs aliments per, immediatament, dur-lo de nou a la sala del Gran Mühal. Allí, aquella figura incerta que Locúss es veia incapaç de distingir, simplement perquè el cansament i el dolor constant li feien esborronar la vista, va demanar una i una altra vegada que el deixessin anar dins la màquina de cristall. I llavors es repetia l'escena constantment; les urpes l'agafaven amb firmesa, jugaven amb ell, canviant-lo de posició dins el líquid ingràvid per permetre que els tentacles li freguessin el cos i al final s'escolessin pels seus orificis. La humiliació es convertí al capdavall en indiferència punyent, perquè el dolor físic dels primers cops i l'orgull ferit van desaparèixer quan Locúss es trobà a l'altra banda d'un llindar invisible, el llindar que travessa un home quan el torment es converteix en rutina.
-MMMMMMHHHHHHH........ AAAAAAAAAHHHHHHH........... Ets un home dur, humà, un dels millors que he paladejat mai............- però Locúss ja no sentia aquella veu greu i vellutada, perquè nedava dins d'una semiinconsciència atordidora.
D'altres vegades, quan el Gran Mühal ja es trobava saciat de plaer i esgotat per l'esforç, demanava als seus homes que li apliquessin tot tipus de tortures davant la gran màquina de cristall, des d'on observava com Locúss perdia la poca dignitat que li quedava. Ja no distingia quins artilugis utilitzaven aquelles criatures, però la varietat i dimensions no feien més que empitjorar el seu estat. També li aplicaven petites descàrregues elèctriques a través d'uns cables cil·líndrics de poc diàmetre, que tant servien pels genitals, com per introduir-li per l'anus. Allò el va deixar mig mort, i els Kraons es van veure obligats a realitzar-li unes cures de primers auxilis i donar-li un descans més llarg.
No sabia quan de temps feia des d'aquella darrera experiència, però gairebé era incapaç de sentir-se el cos i de moure's quan va recuperar la consciència. Però ja li era igual. Només esperava que li apliquessin com més aviat millor la mort. Es va obrir la porta de la cel·la i va pensar que, per fi, la seva demanda havia estat escoltada. Llavors va veure una figura coneguda, el rostre del noi on havia llegit la gelosia als seus ulls. Aquest cop, però, era la màscara de l'odi la que mostrava, i d'entre la túnica tregué un ganivet. El jove s'acostà cap a Locúss fent xerricar les dents.
-Tú.... Tú, immund humà..... No mereixes...... No mereixes res.....
El jove descarregà un cop de puny al rostre de Locúss. Aquest, que s'havia mig incorporat seient a terra, va caure de nou d'esquenes, donant-se un cop amb el cap. Es va recargolar de dolor, però no es va tornar a moure. El jove li va escopir a la cara i vinclant els genolls, l'agafà pels cabells.
-Mereixes morir. Mereixes que acabi amb tu.
Per fi, Locúss feia molt que esperava aquell moment. Es veia incapaç de reaccionar, atacar al jove i fugir cames ajudeu-me. En un altre moment n'hagués estat capaç, però ara ho veia impossible. El jove li acostà el ganivet al coll i Locúss notà l'acer a la gola. Un acer fred, llis, el tust de la mort, una mort desitjada, anhelada, que se li presentava ara en aquella fulla.
Però el jove dirigí la punxa del ganivet cap a una obertura en les manilles electròniques que duia Locúss i, burxant durant un parell de minuts, va provocar un curtcircuït. Les manilles van caure a terra, seguides del dringar de l'acer. El jove va ajudar Locúss a reincorporar-se i aquest va treure forces mentre evitava sorprendre's, no fos cas que aquella emoció l'acabés d'esgotar.
No seria la única sorpresa. Quan van sortir de la cel·la, els esperava la Mestressa Espasa. Locúss la mirà amb un interrogant evident a la cara.
-Tranquil, gringo. Ara sóc jo la que et torna el favor. Ho recordes? Em vas salvar la vida fa cinc dies. Més val que no ens entretinguem amb explicacions, hem de sortir com sigui d'aquest cau infestat de Kraons...
Però la foscor no el va embolcallar amb la seva manta protectora durant gaire temps. Un cop recuperada la consciència, els Kraons van netejar-li la ferida de la mà i li van fer cicatritzar a l'instant amb una tecnologia que desconeixia. Però a mida que remetia el dolor de la mossegada augmentaven els records d'aquella terrible experiència, molt més dolorosa que cap altra de les bales, ganivetades o trompades que hagués rebut mai a l'exèrcit. Una agror aspra i lacerant li pujava des de l'estómac, l'ànim de revenja i el sentiment d'humiliació i ràbia se li barrejaven dins sense que pogués fer res. En aquelles condicions el seu cap era incapaç de pensar amb claredat i poc abans que el deixessin prou temps amb si mateix per recuperar-se i posar-se a ordenar les seves idees per traçar un pla d'evasió, perquè sabia que era capaç de fugir amb tota la seva experiència, va començar el pitjor dels malsons. Locúss creia que res de pitjor li podria succeir, però s'equivocava. Era incapaç d'imaginar-se l'horror en què es convertiria la seva vida des de llavors.
El temps va anar passant flonjo i insondable. Locúss va perdre el compte; ja no sabia quantes hores, dies o setmanes portava en aquell cau immund. Només sabia què li esperava: després de passar unes hores a la cel·la on l'allotjaven, els Kraons li donaven uns pocs aliments per, immediatament, dur-lo de nou a la sala del Gran Mühal. Allí, aquella figura incerta que Locúss es veia incapaç de distingir, simplement perquè el cansament i el dolor constant li feien esborronar la vista, va demanar una i una altra vegada que el deixessin anar dins la màquina de cristall. I llavors es repetia l'escena constantment; les urpes l'agafaven amb firmesa, jugaven amb ell, canviant-lo de posició dins el líquid ingràvid per permetre que els tentacles li freguessin el cos i al final s'escolessin pels seus orificis. La humiliació es convertí al capdavall en indiferència punyent, perquè el dolor físic dels primers cops i l'orgull ferit van desaparèixer quan Locúss es trobà a l'altra banda d'un llindar invisible, el llindar que travessa un home quan el torment es converteix en rutina.
-MMMMMMHHHHHHH........ AAAAAAAAAHHHHHHH........... Ets un home dur, humà, un dels millors que he paladejat mai............- però Locúss ja no sentia aquella veu greu i vellutada, perquè nedava dins d'una semiinconsciència atordidora.
D'altres vegades, quan el Gran Mühal ja es trobava saciat de plaer i esgotat per l'esforç, demanava als seus homes que li apliquessin tot tipus de tortures davant la gran màquina de cristall, des d'on observava com Locúss perdia la poca dignitat que li quedava. Ja no distingia quins artilugis utilitzaven aquelles criatures, però la varietat i dimensions no feien més que empitjorar el seu estat. També li aplicaven petites descàrregues elèctriques a través d'uns cables cil·líndrics de poc diàmetre, que tant servien pels genitals, com per introduir-li per l'anus. Allò el va deixar mig mort, i els Kraons es van veure obligats a realitzar-li unes cures de primers auxilis i donar-li un descans més llarg.
No sabia quan de temps feia des d'aquella darrera experiència, però gairebé era incapaç de sentir-se el cos i de moure's quan va recuperar la consciència. Però ja li era igual. Només esperava que li apliquessin com més aviat millor la mort. Es va obrir la porta de la cel·la i va pensar que, per fi, la seva demanda havia estat escoltada. Llavors va veure una figura coneguda, el rostre del noi on havia llegit la gelosia als seus ulls. Aquest cop, però, era la màscara de l'odi la que mostrava, i d'entre la túnica tregué un ganivet. El jove s'acostà cap a Locúss fent xerricar les dents.
-Tú.... Tú, immund humà..... No mereixes...... No mereixes res.....
El jove descarregà un cop de puny al rostre de Locúss. Aquest, que s'havia mig incorporat seient a terra, va caure de nou d'esquenes, donant-se un cop amb el cap. Es va recargolar de dolor, però no es va tornar a moure. El jove li va escopir a la cara i vinclant els genolls, l'agafà pels cabells.
-Mereixes morir. Mereixes que acabi amb tu.
Per fi, Locúss feia molt que esperava aquell moment. Es veia incapaç de reaccionar, atacar al jove i fugir cames ajudeu-me. En un altre moment n'hagués estat capaç, però ara ho veia impossible. El jove li acostà el ganivet al coll i Locúss notà l'acer a la gola. Un acer fred, llis, el tust de la mort, una mort desitjada, anhelada, que se li presentava ara en aquella fulla.
Però el jove dirigí la punxa del ganivet cap a una obertura en les manilles electròniques que duia Locúss i, burxant durant un parell de minuts, va provocar un curtcircuït. Les manilles van caure a terra, seguides del dringar de l'acer. El jove va ajudar Locúss a reincorporar-se i aquest va treure forces mentre evitava sorprendre's, no fos cas que aquella emoció l'acabés d'esgotar.
No seria la única sorpresa. Quan van sortir de la cel·la, els esperava la Mestressa Espasa. Locúss la mirà amb un interrogant evident a la cara.
-Tranquil, gringo. Ara sóc jo la que et torna el favor. Ho recordes? Em vas salvar la vida fa cinc dies. Més val que no ens entretinguem amb explicacions, hem de sortir com sigui d'aquest cau infestat de Kraons...
03 de novembre 2004
Anselm:
Locuss, en veure's al capdamunt d'aquell artilugi deixà de revoltar-se i es quedà quiet: la por es va apoderar d'ell deixant-li tots els músculs del cos tensos i el cap va comencar a ballar-li degut a la velocitat amb la que els pensaments creuaven el seu cap. Sota seu, una gran bassa de líquid desprenia un vapor agre que va atordir-lo mes encara. Entre el gas va aparèixer una urpa enorme i horrible, de pell verd pàlid i taques marronenques. La urpa li atançà la cama i fregant-la amb el palmell començà a pujar. Amunt.
De cop, els tensors de fluxe desaparegueren i Locúss va caure submergint-se en aquell brou sòrdid, on una segona urpa li va atenallar un braç. Locuss es regirà desesperadament mentre una de les urpes insistia a seguir explorant el seu cos. Impossible. La força amb la que aquell monstre l'amarava era irrefutable. Poc a poc el pobre sergent va anar consumint-se degut a la falta d'oxigen i els seus fútils intents de fugida eren cada cop mes feixucs. Locúss notà uns tentacles que després de fregar-lo amb timidesa procediren a endinsar-se per tots els orificis del seu cos, traspassant-lo ritmicament, sense vacilar, pero ja poc importava tot, Locúss era a punt de perdre la consciència i a dures penes sentia res.
Abans de que tot es transformés en foscor, el sergent va veure entre els cristalls de l'artefacte l'hombra d'un home observant el seu turment mentre es pentinava suaument la melena curta.
Per fi una hombra negra el va enbolcallar com un mantell acollidor concedint-li el descans dels qui han patit.
Locuss, en veure's al capdamunt d'aquell artilugi deixà de revoltar-se i es quedà quiet: la por es va apoderar d'ell deixant-li tots els músculs del cos tensos i el cap va comencar a ballar-li degut a la velocitat amb la que els pensaments creuaven el seu cap. Sota seu, una gran bassa de líquid desprenia un vapor agre que va atordir-lo mes encara. Entre el gas va aparèixer una urpa enorme i horrible, de pell verd pàlid i taques marronenques. La urpa li atançà la cama i fregant-la amb el palmell començà a pujar. Amunt.
De cop, els tensors de fluxe desaparegueren i Locúss va caure submergint-se en aquell brou sòrdid, on una segona urpa li va atenallar un braç. Locuss es regirà desesperadament mentre una de les urpes insistia a seguir explorant el seu cos. Impossible. La força amb la que aquell monstre l'amarava era irrefutable. Poc a poc el pobre sergent va anar consumint-se degut a la falta d'oxigen i els seus fútils intents de fugida eren cada cop mes feixucs. Locúss notà uns tentacles que després de fregar-lo amb timidesa procediren a endinsar-se per tots els orificis del seu cos, traspassant-lo ritmicament, sense vacilar, pero ja poc importava tot, Locúss era a punt de perdre la consciència i a dures penes sentia res.
Abans de que tot es transformés en foscor, el sergent va veure entre els cristalls de l'artefacte l'hombra d'un home observant el seu turment mentre es pentinava suaument la melena curta.
Per fi una hombra negra el va enbolcallar com un mantell acollidor concedint-li el descans dels qui han patit.
02 de novembre 2004
Capítol 2: La llavor de l'odi
Xavi:
Una fortor extrema obligà a Locúss a despertar-se. Quan obrí els ulls, un escenari que fins ara no havia vist mai l'aterrà: una enorme estructura poligonal amb parets de cristall apareixia just davant seu. Un jove, amb les cames nues i els ulls tancats s'assentava just al costat de la màquina, a l'interior del qual, una gegantina ombra amorfa es movia lentament.
Locúss, s'adonà també, de la situació en què es trobava: Lligat de mans i peus, en forma de X, el tenien subjectat en uns barrots metàlics sobre una superfície flotant, a dos pams de terra.
Aterrit, s'adonà que estava absolutament nu.
Mirà a una banda i a una altra, i a la seva esquerra veiè l'Espasa, inconscient, igualment lligada i retinguda, però a ella, no li faltava cap peça de roba. Va poder veure com, sobre la cella dreta, un trau poderós no havia cicatritzat encara i unes gotes de sang li regalimaven galta avall.
Sense èxit, provà de fer força amb les mans intentant deslligar-se d'aquelles cadenes metàliques, però tans sols aconseguí despertar el dolor de la mossegada del kraó.
-AAAAAAAAAHHHH.......-Una veu profunda i serpentina arribà a les orelles de Locúss. Provenia de l'interior de la màquina de cristall.
El noi que seia al costat d'aquella construcció s'aixecà, es girà de cara la màquina i deixà caure la túnica al terra, deixant el seu cos al descobert.
- NOOOOOOOOOO.... tu no......
El noi va recollir la peça de roba, i tornà a vestir-se. Tot seguit fèu una reverència, i es girà de cara els presoners.. Ficant-se una mà a la butxaca de la túnica, el jove en va treure un petit artilugi, i tot seguit, apuntà en direcció a Locúss. Aquest, immediatement, notà com la seva X flotant començava a lliscar cap a la màquina de cristall.
- AIXÍIIII.... més a prop... el vull més a prop....
Locús comença a agitar-se violentament, gairebé destrossant-se canells i tormells.
Ja era davant de la màquina. Nu, absolutament vulnerable, absolutament humiliat i espantat. Va veure la cara del noi, un humà que el mirava amb cara enfadosa, amb uns ulls que ja havia vist en altres dones: els ulls de la gelosia.
Una fortor extrema obligà a Locúss a despertar-se. Quan obrí els ulls, un escenari que fins ara no havia vist mai l'aterrà: una enorme estructura poligonal amb parets de cristall apareixia just davant seu. Un jove, amb les cames nues i els ulls tancats s'assentava just al costat de la màquina, a l'interior del qual, una gegantina ombra amorfa es movia lentament.
Locúss, s'adonà també, de la situació en què es trobava: Lligat de mans i peus, en forma de X, el tenien subjectat en uns barrots metàlics sobre una superfície flotant, a dos pams de terra.
Aterrit, s'adonà que estava absolutament nu.
Mirà a una banda i a una altra, i a la seva esquerra veiè l'Espasa, inconscient, igualment lligada i retinguda, però a ella, no li faltava cap peça de roba. Va poder veure com, sobre la cella dreta, un trau poderós no havia cicatritzat encara i unes gotes de sang li regalimaven galta avall.
Sense èxit, provà de fer força amb les mans intentant deslligar-se d'aquelles cadenes metàliques, però tans sols aconseguí despertar el dolor de la mossegada del kraó.
-AAAAAAAAAHHHH.......-Una veu profunda i serpentina arribà a les orelles de Locúss. Provenia de l'interior de la màquina de cristall.
El noi que seia al costat d'aquella construcció s'aixecà, es girà de cara la màquina i deixà caure la túnica al terra, deixant el seu cos al descobert.
- NOOOOOOOOOO.... tu no......
El noi va recollir la peça de roba, i tornà a vestir-se. Tot seguit fèu una reverència, i es girà de cara els presoners.. Ficant-se una mà a la butxaca de la túnica, el jove en va treure un petit artilugi, i tot seguit, apuntà en direcció a Locúss. Aquest, immediatement, notà com la seva X flotant començava a lliscar cap a la màquina de cristall.
- AIXÍIIII.... més a prop... el vull més a prop....
Locús comença a agitar-se violentament, gairebé destrossant-se canells i tormells.
Ja era davant de la màquina. Nu, absolutament vulnerable, absolutament humiliat i espantat. Va veure la cara del noi, un humà que el mirava amb cara enfadosa, amb uns ulls que ja havia vist en altres dones: els ulls de la gelosia.
Marc:
-Un moment! això no és cosa seva Locúss! -la veu de la Mestressa sonà d'uns metres enrera- Deixi que els meus homes se n'ocupin!
-Que et passa reina, és que tens por que descobreixi alguna cosa lletja? - sense fer cas de les ordres, Locúss apartà amb un moviment ràpid la roba que cobria la cara de l'encaputxat i descobrí una cara violeta d'ulls grocs que el mirava amb odi. En un atac felí aquell ésser li clavà una queixalada a la mà a en Locúss que, instintivament, va fer un un gir de canell que trencà el coll de la criatura.
-Només el volia prevenir que els Kraons mosseguen molt fort quan es senten acorralats... però veig que li agrada experimentar noves sensacions.-La mestressa somrigué i féu un moviment als seus homes perquè s'emportéssin al Kraó.
Locúss s'incorporà i es dirigí cap a l'Espasa que encara tenia un lleu somriure als llavis.
-Espero que aquesta bestiola no m'hagi encomanat res... Per cert no pensava que una persona tan important com tu a l'exèrcit sortís a camp obert a combatre, creia que et quedaries al teu palauet de somni, com fan tots els militars superiors. -feu sorneguerament.
-Encara hi ha moltes coses que no sap de mi, sergent.- La seva cara canvià en un segon. Un reflex vermell creuà els ulls de la mestressa. De cop desenfundà la seva espasa i empentà a en Locúss amb força. Amb un moviment de la seva arma rebutjà una llança vermella que es dirigia cap a ells i cridà - Kraoons!!
Tots els homes es posaren a cobert i es començaren a sentir udols i crits de dolor. El cel estava ple de llances vermelles que queien vers el grup de resistents.
-No us agrupeu! serem un blanc massa fàcil per les seves llances! disperseu-vos! - L'Espasa cridava ordres als seus soldats.
En Locúss encara a terra després de l'empenta de la mestressa, es posà de bocaterrosa i començà a reptar en la direcció d'on provenien els projectils. Es notava que estava en el seu mitjà, era un home fet per allò, l'adrenalina corria pel seu cos donant-li aquella sensació que tant li agradava. Tenia un objectiu, acabar amb l'enemic, fos quin fos i sortir-ne viu.
Les llances lluminoses kraones queien prop seu, però cada vegada amb menys quantitat. S'aturà uns segons i mirà al seu voltant, a uns deu metres veié un cos que amb destresa, es movia com ell, reptant entre els arbustos. Es tractava de la Mestressa Espasa, que amb un moviment amb l'índex l'indicava on eren els enemics. Locúss aixecà el polze. Alçà lleument el cap, de nou, i pogué distingir com a pocs metres a la seva esquerra quatre Kraons carregats de llances continuaven llançant els projectils cap als homes de l'exèrcit que restaven atrapats en aquell tros de jungla. Continuà arrossegant-se fins que es va situar un metres darrera d'ells. Encara adolorit per la ferida del seu braç, prengué una pedra del tamany d'una taronja i s'acostà als violetes, que distrets amb les llances, no havien notat la seva presència. Quan es disposava a atacar al primer dels quatre amb la seva pedra, un raig vermell passà xiulant per davant dels seus ulls. Es llençà a terra i sense donar-li temps reaccionar, va notar com queien damunt seu tres cossos que l'impedien moure's.
-Guss a him! Guss a him!* (el tenim! el tenim!)- cridaven.
-Muhäl a guss prizal!* (en Muhal ens donarà un premi!)
En Locúss intentava amb totes les seves forces escapolir-se, però tenia el braç massa dèbil, i les forces l'abandonaven. Abans de perdre el coneixement encara pogué sentir més crits, incomprensibles per ell:
-Guss a hers mitu! Guss a hers mitu!* (la tenim a ella també! la tenim a ella també!)
-Un moment! això no és cosa seva Locúss! -la veu de la Mestressa sonà d'uns metres enrera- Deixi que els meus homes se n'ocupin!
-Que et passa reina, és que tens por que descobreixi alguna cosa lletja? - sense fer cas de les ordres, Locúss apartà amb un moviment ràpid la roba que cobria la cara de l'encaputxat i descobrí una cara violeta d'ulls grocs que el mirava amb odi. En un atac felí aquell ésser li clavà una queixalada a la mà a en Locúss que, instintivament, va fer un un gir de canell que trencà el coll de la criatura.
-Només el volia prevenir que els Kraons mosseguen molt fort quan es senten acorralats... però veig que li agrada experimentar noves sensacions.-La mestressa somrigué i féu un moviment als seus homes perquè s'emportéssin al Kraó.
Locúss s'incorporà i es dirigí cap a l'Espasa que encara tenia un lleu somriure als llavis.
-Espero que aquesta bestiola no m'hagi encomanat res... Per cert no pensava que una persona tan important com tu a l'exèrcit sortís a camp obert a combatre, creia que et quedaries al teu palauet de somni, com fan tots els militars superiors. -feu sorneguerament.
-Encara hi ha moltes coses que no sap de mi, sergent.- La seva cara canvià en un segon. Un reflex vermell creuà els ulls de la mestressa. De cop desenfundà la seva espasa i empentà a en Locúss amb força. Amb un moviment de la seva arma rebutjà una llança vermella que es dirigia cap a ells i cridà - Kraoons!!
Tots els homes es posaren a cobert i es començaren a sentir udols i crits de dolor. El cel estava ple de llances vermelles que queien vers el grup de resistents.
-No us agrupeu! serem un blanc massa fàcil per les seves llances! disperseu-vos! - L'Espasa cridava ordres als seus soldats.
En Locúss encara a terra després de l'empenta de la mestressa, es posà de bocaterrosa i començà a reptar en la direcció d'on provenien els projectils. Es notava que estava en el seu mitjà, era un home fet per allò, l'adrenalina corria pel seu cos donant-li aquella sensació que tant li agradava. Tenia un objectiu, acabar amb l'enemic, fos quin fos i sortir-ne viu.
Les llances lluminoses kraones queien prop seu, però cada vegada amb menys quantitat. S'aturà uns segons i mirà al seu voltant, a uns deu metres veié un cos que amb destresa, es movia com ell, reptant entre els arbustos. Es tractava de la Mestressa Espasa, que amb un moviment amb l'índex l'indicava on eren els enemics. Locúss aixecà el polze. Alçà lleument el cap, de nou, i pogué distingir com a pocs metres a la seva esquerra quatre Kraons carregats de llances continuaven llançant els projectils cap als homes de l'exèrcit que restaven atrapats en aquell tros de jungla. Continuà arrossegant-se fins que es va situar un metres darrera d'ells. Encara adolorit per la ferida del seu braç, prengué una pedra del tamany d'una taronja i s'acostà als violetes, que distrets amb les llances, no havien notat la seva presència. Quan es disposava a atacar al primer dels quatre amb la seva pedra, un raig vermell passà xiulant per davant dels seus ulls. Es llençà a terra i sense donar-li temps reaccionar, va notar com queien damunt seu tres cossos que l'impedien moure's.
-Guss a him! Guss a him!* (el tenim! el tenim!)- cridaven.
-Muhäl a guss prizal!* (en Muhal ens donarà un premi!)
En Locúss intentava amb totes les seves forces escapolir-se, però tenia el braç massa dèbil, i les forces l'abandonaven. Abans de perdre el coneixement encara pogué sentir més crits, incomprensibles per ell:
-Guss a hers mitu! Guss a hers mitu!* (la tenim a ella també! la tenim a ella també!)
29 d’octubre 2004
David:
Però només que Sayago hagué sortit per la porta, l'udol estrident d'una sirena d'avís sacsejà tot el campament. Locúss, confós, va veure com els soldats corrien, venint de tot arreu, cap a una sortida que desconeixia, així que va optar per seguir-los. Si alguna de grossa en passava, no volia que l'enganxessin amb els pixats al ventre. Enfilà per un camí diferent, o li semblava diferent, doncs distinguir els passadissos entre tot aquell laberint era una feina per a ments despertes o massa acostumades a l'aire reclosit i la penombra d'aquella ratonera. Un cop a l'aire lliure, va adonar-se que tothom es dirigia cap a "La Guindilla", on els homes prenien espases i lliscadors per iniciar una persecució. Al terra, omplint el tètric escenari de les eliminacions amb les seves vísceres i la seva sang, hi veié el manyoc que abans fou Largo Montes. Alguna cosa li havia pulveritzat cap i pit, deixant-ne només el tronc inferior i les cames. Però Locúss el reconegué per les seves botes, gastades i embrutides, tacades encara per una escopinada de tabac mal dirigida.
El seu cervell començà a funcionar amb la velocitat d'un home acostumat a l'acció. Agafà una espasa i un lliscador, i d'una revolada s'alçà del terra a gran velocitat. No sabia a què o a qui perseguien els homes de la Mestressa Espasa, però li picava la curiositat per descobrir-ho. Mentre avançava els més ressaguers, d'altres queien pels costats a causa d'uns trets dels quals només intuïa el seu poder devastador a través dels cadàvers esventrats. En plena efervescencia adrenalínica, aprofità que la persecució s'internava dins la jungla per començar a buscar el camí més curt, però també perillós. Les plantes li fregaven la cara, esgarrinxant-li, i calia evitar els soldats que anaven caient abatuts, lliscadors i cadàvers sense control, però aquells esquivaments conti nus encara li donaren més empenta. Ja era a prop del cap del grup quan hagué de fer un arriscat moviment cap a la dreta. L'instit li salvà la vida, doncs una llum vermellosa li passà brunzint a cau d'orella. Es notà una cremor al braç i veié una ferida ennegrida, que supurava un líquid transparent. "Danys menors, res que no pugui arreglar un tequila i un bon habà", va pensar amb un somriure entre els llavis premuts pel dolor.
Al seu davant, l'objecte de persecució es va començar a esclarir. Una figura de mides humanes, coberta amb capa i caputxa, planejava amb un lliscador kraó, duent entre les seves mans una mena d'arma, res que hagués vist abans: un canó argentat, una mena de tub que sostenia amb les dues mans i que deixava anar de tant en tant un fogueig calent i vermellós, el mateix que gairebé l'havia fregit i el mateix, suposava, que havia pulveritzat Largo. Convençut que a aquella velocitat no l'agafaria, va fer un gest gairebé suïcida: amb el peu dret clavat a la part del darrera del lliscador, començà a fer pressió cap avall. El lliscador començà a pujar cap al cel, sortint d'entre la jungla. La pressió del vent començà a resultar-li insuportable, i llavors, des de les alçades, canvià la pressió del peu dret per la del peu esquerre a la part davantera. El lliscador començà a davallar amb una fúria incontrolable. Semblava una bala, però pel cervell de Locúss no pasaba ni el més minim senyal de perill. Només pensava en la següent jugada.
L'encaputxat no va tenir temps de veure res. Rabent com una fletxa, el lliscador de Locúss se li llançà al damunt i, en el darrer moment, el nordamericà s'agafà al cos de la seva presa. Els lliscadors s'estavellaren a una i altra banda; els dos cossos caigueren amb violència a terra.
Quan recuperà el coneixement, Locúss només sentia brunzir les orelles i una cremor del dimoni al braç. Jeia damunt l'encaputxat, que no es movia del seu lloc. No es veia per enlloc l'arma que emprava, va pensar que devia haver caigut pels voltants, prop del lliscador. Arribaren els homes de la Mestressa, astorats davant l'acció brutal i esbojarrada de Locúss.
-Tranquils, nenes, estic d'una sola peça- els digué quan miraren d'ajudar-lo a aixecar-se.
Llavors, més encuriosit que amb ànims de revenja, Locúss acostà la mà a la caputxa del desconegut. Tenia el cap girat cap a la dreta, i el tros de roba li cobria la faç.
-Vejam qui és aquest client que vol marxar sense pagar...
Però només que Sayago hagué sortit per la porta, l'udol estrident d'una sirena d'avís sacsejà tot el campament. Locúss, confós, va veure com els soldats corrien, venint de tot arreu, cap a una sortida que desconeixia, així que va optar per seguir-los. Si alguna de grossa en passava, no volia que l'enganxessin amb els pixats al ventre. Enfilà per un camí diferent, o li semblava diferent, doncs distinguir els passadissos entre tot aquell laberint era una feina per a ments despertes o massa acostumades a l'aire reclosit i la penombra d'aquella ratonera. Un cop a l'aire lliure, va adonar-se que tothom es dirigia cap a "La Guindilla", on els homes prenien espases i lliscadors per iniciar una persecució. Al terra, omplint el tètric escenari de les eliminacions amb les seves vísceres i la seva sang, hi veié el manyoc que abans fou Largo Montes. Alguna cosa li havia pulveritzat cap i pit, deixant-ne només el tronc inferior i les cames. Però Locúss el reconegué per les seves botes, gastades i embrutides, tacades encara per una escopinada de tabac mal dirigida.
El seu cervell començà a funcionar amb la velocitat d'un home acostumat a l'acció. Agafà una espasa i un lliscador, i d'una revolada s'alçà del terra a gran velocitat. No sabia a què o a qui perseguien els homes de la Mestressa Espasa, però li picava la curiositat per descobrir-ho. Mentre avançava els més ressaguers, d'altres queien pels costats a causa d'uns trets dels quals només intuïa el seu poder devastador a través dels cadàvers esventrats. En plena efervescencia adrenalínica, aprofità que la persecució s'internava dins la jungla per començar a buscar el camí més curt, però també perillós. Les plantes li fregaven la cara, esgarrinxant-li, i calia evitar els soldats que anaven caient abatuts, lliscadors i cadàvers sense control, però aquells esquivaments conti nus encara li donaren més empenta. Ja era a prop del cap del grup quan hagué de fer un arriscat moviment cap a la dreta. L'instit li salvà la vida, doncs una llum vermellosa li passà brunzint a cau d'orella. Es notà una cremor al braç i veié una ferida ennegrida, que supurava un líquid transparent. "Danys menors, res que no pugui arreglar un tequila i un bon habà", va pensar amb un somriure entre els llavis premuts pel dolor.
Al seu davant, l'objecte de persecució es va començar a esclarir. Una figura de mides humanes, coberta amb capa i caputxa, planejava amb un lliscador kraó, duent entre les seves mans una mena d'arma, res que hagués vist abans: un canó argentat, una mena de tub que sostenia amb les dues mans i que deixava anar de tant en tant un fogueig calent i vermellós, el mateix que gairebé l'havia fregit i el mateix, suposava, que havia pulveritzat Largo. Convençut que a aquella velocitat no l'agafaria, va fer un gest gairebé suïcida: amb el peu dret clavat a la part del darrera del lliscador, començà a fer pressió cap avall. El lliscador començà a pujar cap al cel, sortint d'entre la jungla. La pressió del vent començà a resultar-li insuportable, i llavors, des de les alçades, canvià la pressió del peu dret per la del peu esquerre a la part davantera. El lliscador començà a davallar amb una fúria incontrolable. Semblava una bala, però pel cervell de Locúss no pasaba ni el més minim senyal de perill. Només pensava en la següent jugada.
L'encaputxat no va tenir temps de veure res. Rabent com una fletxa, el lliscador de Locúss se li llançà al damunt i, en el darrer moment, el nordamericà s'agafà al cos de la seva presa. Els lliscadors s'estavellaren a una i altra banda; els dos cossos caigueren amb violència a terra.
Quan recuperà el coneixement, Locúss només sentia brunzir les orelles i una cremor del dimoni al braç. Jeia damunt l'encaputxat, que no es movia del seu lloc. No es veia per enlloc l'arma que emprava, va pensar que devia haver caigut pels voltants, prop del lliscador. Arribaren els homes de la Mestressa, astorats davant l'acció brutal i esbojarrada de Locúss.
-Tranquils, nenes, estic d'una sola peça- els digué quan miraren d'ajudar-lo a aixecar-se.
Llavors, més encuriosit que amb ànims de revenja, Locúss acostà la mà a la caputxa del desconegut. Tenia el cap girat cap a la dreta, i el tros de roba li cobria la faç.
-Vejam qui és aquest client que vol marxar sense pagar...
28 d’octubre 2004
Anselm:
Locúss seguí el sotscomandant Sayago sense replicar. Tot aquell passeig l'havia posat introspectiu i ara analitzava la seva situació. Pensava en que aquella gent s'estava prenent massa molèsties perquè en realitat tant les espases com la puta sala de control li relliscaven. El sergent havia aprofitat una missió al mig est d'Estats Units per escapar de l'estricte control de l'exèrcit amb el seu reactor F-9X, i ara enmig d'aquella guerrilla d'espadatxins desesperats tornava a sentir-se atrapat. Es preguntava si el sergent Tyrone amb qui havia planejat la fuga havia aconseguit escapar també i on seria. Maleí la seva sort per haver-se quedat sense combustible degut als trets al dipòsit que un dels seus companys de missió li va dedicar com a regal de comiat. I ara tota aquesta història era una comedia negra davant la qual no va poder sinó deixar anar una forta riallada, interrompint les explicacions de Sayago.
-Ho troba divertit, Locúss?
-Tranquil indiaca. Vostè vagi fent.
-Bé com que veig que el seu interès per la sala de control es nul l'acompanyaré a l'armeria i el deixaré. No em puc permetre perdre el temps amb carellots com vostè.
-Perfecte. Estic fins als collons d'aquest espectacle de varietats.
Locúss i Sayago abandonaren la sala de control on els tècnics de l'exèrcit realitzaven tot tipus de proves amb material tècnic i els cossos dels pèrfids kraons. Alhora una petita sala de comunicacions permetia al poblat controlar les rodalies del fort i establir contacte amb els poblats mes propers. Locuss va pensar que seria una bona idea apropar-se per allà per aconseguir material per reparar el comunicador del seu reactor i posar-se en contacte amb en Tyrone.
Els dos homes atravessaren un altre laberint de passadissos fins arribar a l'armeria.
-El deixo sergent. Li prego que controli aquest humor seu tant peculiar o tindrà molts problemes.-Amb un gest de coqueteria Roberto sacseja el cap i es pentinà el "mullet" amb una mà.
-Vale "monyas" ves a netejar-te els porus.-remuga Locúss en veu baixa mentre obria la porta blindada.
Locúss seguí el sotscomandant Sayago sense replicar. Tot aquell passeig l'havia posat introspectiu i ara analitzava la seva situació. Pensava en que aquella gent s'estava prenent massa molèsties perquè en realitat tant les espases com la puta sala de control li relliscaven. El sergent havia aprofitat una missió al mig est d'Estats Units per escapar de l'estricte control de l'exèrcit amb el seu reactor F-9X, i ara enmig d'aquella guerrilla d'espadatxins desesperats tornava a sentir-se atrapat. Es preguntava si el sergent Tyrone amb qui havia planejat la fuga havia aconseguit escapar també i on seria. Maleí la seva sort per haver-se quedat sense combustible degut als trets al dipòsit que un dels seus companys de missió li va dedicar com a regal de comiat. I ara tota aquesta història era una comedia negra davant la qual no va poder sinó deixar anar una forta riallada, interrompint les explicacions de Sayago.
-Ho troba divertit, Locúss?
-Tranquil indiaca. Vostè vagi fent.
-Bé com que veig que el seu interès per la sala de control es nul l'acompanyaré a l'armeria i el deixaré. No em puc permetre perdre el temps amb carellots com vostè.
-Perfecte. Estic fins als collons d'aquest espectacle de varietats.
Locúss i Sayago abandonaren la sala de control on els tècnics de l'exèrcit realitzaven tot tipus de proves amb material tècnic i els cossos dels pèrfids kraons. Alhora una petita sala de comunicacions permetia al poblat controlar les rodalies del fort i establir contacte amb els poblats mes propers. Locuss va pensar que seria una bona idea apropar-se per allà per aconseguir material per reparar el comunicador del seu reactor i posar-se en contacte amb en Tyrone.
Els dos homes atravessaren un altre laberint de passadissos fins arribar a l'armeria.
-El deixo sergent. Li prego que controli aquest humor seu tant peculiar o tindrà molts problemes.-Amb un gest de coqueteria Roberto sacseja el cap i es pentinà el "mullet" amb una mà.
-Vale "monyas" ves a netejar-te els porus.-remuga Locúss en veu baixa mentre obria la porta blindada.
Xavi:
-D'acord - responguè Locúss.
Roberto Sayago acompanyà al sargent en direcció als barracons de l'exèrcit. En un d'ells, aparentment com els altres, el va fer entrar. Dins del barracó, sense ni una sola llitera, cinc soldats armats fins a les dents saludaren amb un cop de cap a Sayago i el seu acompanyant. Seguidament, un d'ells fèu dos cops al terra, tres, i dos cops més amb la cama esquerra. S'apartà uns metres i tot seguit, del terra, s'obrí una petita porta.
- Segueixi'm.
Locúss, rera Roberto Sayago, s'endinsà per aquell soterrani d'escales primes de pedra humida. L'estreta paret estava il·luminada per petits fluorescents.
- Aquest és el nostre centre d'intel·ligència. Evidentment l'hem hagut de camuflar sota terra degut als rumors d'un possible atac massiu Kraó al nostre poble resistent. Tan sols fa un mes que ens hem traslladat aquí, i encara no ens hem acostumat massa a aquesta merda d'humitat.
Locúss no va dir res. Tan sols observava estranyat aquella rudimentaria construcció, que li recordava vagament al què havia llegit als llibres de text d'història del seu país: a la guerra de Vietnam, els grocs construïren habitatges i trampes subterrànees que ells mateixos anomenaven "caus de rates".
Finalment s'acabaren les escales i dos passadissos dividien el camí.
-Primer anirem a la sala de control. Després, que "sin duda alguna le encantará", li mostraré la cambra de construcció d'armes.- diguè Sayago, somrient.
-D'acord - responguè Locúss.
Roberto Sayago acompanyà al sargent en direcció als barracons de l'exèrcit. En un d'ells, aparentment com els altres, el va fer entrar. Dins del barracó, sense ni una sola llitera, cinc soldats armats fins a les dents saludaren amb un cop de cap a Sayago i el seu acompanyant. Seguidament, un d'ells fèu dos cops al terra, tres, i dos cops més amb la cama esquerra. S'apartà uns metres i tot seguit, del terra, s'obrí una petita porta.
- Segueixi'm.
Locúss, rera Roberto Sayago, s'endinsà per aquell soterrani d'escales primes de pedra humida. L'estreta paret estava il·luminada per petits fluorescents.
- Aquest és el nostre centre d'intel·ligència. Evidentment l'hem hagut de camuflar sota terra degut als rumors d'un possible atac massiu Kraó al nostre poble resistent. Tan sols fa un mes que ens hem traslladat aquí, i encara no ens hem acostumat massa a aquesta merda d'humitat.
Locúss no va dir res. Tan sols observava estranyat aquella rudimentaria construcció, que li recordava vagament al què havia llegit als llibres de text d'història del seu país: a la guerra de Vietnam, els grocs construïren habitatges i trampes subterrànees que ells mateixos anomenaven "caus de rates".
Finalment s'acabaren les escales i dos passadissos dividien el camí.
-Primer anirem a la sala de control. Després, que "sin duda alguna le encantará", li mostraré la cambra de construcció d'armes.- diguè Sayago, somrient.
24 d’octubre 2004
Marc:
El primer reflexe d'en Locúss fou posar la seva espasa davant el cos per parar el cop. Efectivament el seu moviment funcionà i aturà l'atac ferotge d'en Santafé, que es quedà a pocs centímetres de la seva cara:
-Molt bé amic heu superat la primera lliçó! Heu realitzat una parada! Com veureu fer servir una espasa té molt d'instintiu, deixeu-vos portar i a veureu què sou capaç de fer.
Amb un salt Santafé reculà i amb un senyal de la mà indicà al Sergent que l'ataqués.
En Locúss amb una manca d'estil considerable, aixecà la seva espasa per damunt del seu cap i arrencà a córrer envers l'espadatxí.
Amb un somriure als llavis Apolonio esperava impassible. En el precís moment que en Locúss abaixava l'espasa per clavar-li al ventre, el mestre mogué una cama i girà la cintura. En Locúss errà l'estocada i passà de llarg.
- Tranquil gringo! no som uns salvatges ni això que té a les mans és una serra mecànica. -somrigué per sota el nas-. Segona lliçó: en l'art de l'esgrima la contenció de la força i les intencions són valors molt importants. No mostri el seu atac fins unes dècimes abans de realitzar-lo, i llavors dirigeixi tota la seva força a la fulla de l'espasa. Torni-ho a intentar acosti's...
En Locúss imità la posició del primer atac d'en Santafé i avançà unes passes lentament. Continuà amb un ràpida acceleració. Quan va tenir el seu blanc a uns dos metres, frenà en sec, clavà la cama dreta a terra i allargà el braç de l'espasa. En Santafé aturà el cop amb un somriure:
-Ja ho té! continuï "caramba"! -amb un moviment sublumínic, el mestre respongué l'atac amb una nova acció ofensiva- "venga" esquerra! dreta! esquerra! esquerra!
En Locúss seguia les ordres sense tenir temps per pensar què feia. Es movia enerera i parava els cops.
-Les espases parlen "lo oye gringo"! això són frases! esquerra, dreta! molt bé!
De cop Apolonio aturà el seu atac. Mirà al seu voltant i va veure com la resta de soldats havien parat el seu entrenament i miràven la classe magistral que el mestre d'espases estava impartint al nordamericà.
-Tercera lliçó: mantingui la ment en blanc, ocupi-la només en pensar el següent atac. Si només defensa, només té una opció morir defensant o fugir, i qui vol fugir, oi? Cada acció defensiva ha de portar lligada una possibilitat d'atac, sino és una pèrdua de temps i energia. Vinga intenti-ho de nou, "viejo".
Recuperant la respiració Locúss feu una pausa, s'apujà i doblegà les mànigues de la camisa. Quan estigué a punt no va poder reprimir un comentari.
-Apo! Quan acabem aquesta lliçó recorda'm que et pregunti perquè dimoni necessiteu ridícules espases per matar els kraons, si he vist que disposeu de fusells, d'acord?
En Santafé somrigué, assentí amb el cap i li picà un ull a en Locúss.
De nou es repetí la coreografia, en Locúss atacà mesuradament, aquesta vegada amb més seguretat, i fou ell qui començà les frases amb l'espasa. El mestre, sense gaire dificultat anava parant els atacs, i reculant. El sargent una mica fart del somriure que tenia en Santafé gravat a la cara, començà a pujar la intensistat i la força dels seus cops. El seu cos cada vegada s'acostava més al d'Apolonio. Instintivament, com un gat, feu un salt enrera, en mil·lèssimes prengué l'espasa amb les dues mans i mentre queia donà un cop des del damunt del seu cap en direcció a Santafé. Aquest alçà lleugerament la seva toledana de ceràmica, que impactà de forma brutal contra el ferro d'en Locúss.
Un soroll agut inundà el camp d'entrenament per uns segons. Un ooooh generalitzat dels casuals espectadors el seguí. El combat s'havia aturat.
Apolonio restava dret amb l'espasa creuada damunt el seu cap, el Sergent ajupit i amb un genoll a terra, sostenia amb les dues mans la vetusta espasa que s'havia trencat pel bell mig.
De cop Apolonio Santafé, mestre d'espases de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria, esclafí a riure:
-Ha, ha, ha, ha! "Gringo que fué eso"! m'encanta! tot el què li falta de tècnica ho té de força i coratge. Encara ha d'aprendre molt però té una bona base, em sembla que amb una bona arma podria resisitir una batalla contra els kraons. Per avui és suficient. Després passi per l'armeria i demani una espasa de veritat.
-Molt bé ho faré. I ara digue'm perquè espases?
-És un tema espinós "amigo", hi ha qui no hi està d'acord a l'exèrcit, però l'experiència em diu que per matar kraons no hi ha res com una espasa amb berinina. -En Santafé aprofità per envainar l'arma amb un moviment àgil mil vegades repetit- Vas poder veure en el teu encontre amb els kraons que tenen una pell viscosa, oi? doncs bé, encara no sabem perquè, però sembla que els projectils no els maten del tot, els aturen i els fereixen uns moments això si, però tenen un cos semigelatinós que absorveix les bales. El tall d'una espasa no l'absorveix però, i en contacte amb la berinina es posen efervescents, com els llimacs amb la sal... I què hi ha més noble i excitant que un combat a pocs centímetres d'unes bèsties ferotges que desitgen eliminar-te? Ha, ha, ha... -rigué el mestre- A més per extrany que sembli, ells tampoc fan servir armes de llarg abast, els agrada lluitar amb les seves llances de llum.
-Però segur que hi ha altres maneres... - en Locúss insistia.
-Jo només sóc un humil espadatxí que fa el què li ordenen de la millor manera que sap. Quan l'envargament nordamericà ens va requisar les armes i projectils vam haver de recórrer a altres mitjans per poder defensar-nos. Si vol qüestionar els nostres mètodes parli amb la "Jefa", ella estarà encantada d'escoltar-lo... "amigo".
En Roberto Sayago, que de lluny havia presenciat tot l'entrenament, s'acostà:
-Acompanyim Locúss, encara li queden moltes coses per aprendre. Si vol podem anar al búnker d'intel·ligència.
El primer reflexe d'en Locúss fou posar la seva espasa davant el cos per parar el cop. Efectivament el seu moviment funcionà i aturà l'atac ferotge d'en Santafé, que es quedà a pocs centímetres de la seva cara:
-Molt bé amic heu superat la primera lliçó! Heu realitzat una parada! Com veureu fer servir una espasa té molt d'instintiu, deixeu-vos portar i a veureu què sou capaç de fer.
Amb un salt Santafé reculà i amb un senyal de la mà indicà al Sergent que l'ataqués.
En Locúss amb una manca d'estil considerable, aixecà la seva espasa per damunt del seu cap i arrencà a córrer envers l'espadatxí.
Amb un somriure als llavis Apolonio esperava impassible. En el precís moment que en Locúss abaixava l'espasa per clavar-li al ventre, el mestre mogué una cama i girà la cintura. En Locúss errà l'estocada i passà de llarg.
- Tranquil gringo! no som uns salvatges ni això que té a les mans és una serra mecànica. -somrigué per sota el nas-. Segona lliçó: en l'art de l'esgrima la contenció de la força i les intencions són valors molt importants. No mostri el seu atac fins unes dècimes abans de realitzar-lo, i llavors dirigeixi tota la seva força a la fulla de l'espasa. Torni-ho a intentar acosti's...
En Locúss imità la posició del primer atac d'en Santafé i avançà unes passes lentament. Continuà amb un ràpida acceleració. Quan va tenir el seu blanc a uns dos metres, frenà en sec, clavà la cama dreta a terra i allargà el braç de l'espasa. En Santafé aturà el cop amb un somriure:
-Ja ho té! continuï "caramba"! -amb un moviment sublumínic, el mestre respongué l'atac amb una nova acció ofensiva- "venga" esquerra! dreta! esquerra! esquerra!
En Locúss seguia les ordres sense tenir temps per pensar què feia. Es movia enerera i parava els cops.
-Les espases parlen "lo oye gringo"! això són frases! esquerra, dreta! molt bé!
De cop Apolonio aturà el seu atac. Mirà al seu voltant i va veure com la resta de soldats havien parat el seu entrenament i miràven la classe magistral que el mestre d'espases estava impartint al nordamericà.
-Tercera lliçó: mantingui la ment en blanc, ocupi-la només en pensar el següent atac. Si només defensa, només té una opció morir defensant o fugir, i qui vol fugir, oi? Cada acció defensiva ha de portar lligada una possibilitat d'atac, sino és una pèrdua de temps i energia. Vinga intenti-ho de nou, "viejo".
Recuperant la respiració Locúss feu una pausa, s'apujà i doblegà les mànigues de la camisa. Quan estigué a punt no va poder reprimir un comentari.
-Apo! Quan acabem aquesta lliçó recorda'm que et pregunti perquè dimoni necessiteu ridícules espases per matar els kraons, si he vist que disposeu de fusells, d'acord?
En Santafé somrigué, assentí amb el cap i li picà un ull a en Locúss.
De nou es repetí la coreografia, en Locúss atacà mesuradament, aquesta vegada amb més seguretat, i fou ell qui començà les frases amb l'espasa. El mestre, sense gaire dificultat anava parant els atacs, i reculant. El sargent una mica fart del somriure que tenia en Santafé gravat a la cara, començà a pujar la intensistat i la força dels seus cops. El seu cos cada vegada s'acostava més al d'Apolonio. Instintivament, com un gat, feu un salt enrera, en mil·lèssimes prengué l'espasa amb les dues mans i mentre queia donà un cop des del damunt del seu cap en direcció a Santafé. Aquest alçà lleugerament la seva toledana de ceràmica, que impactà de forma brutal contra el ferro d'en Locúss.
Un soroll agut inundà el camp d'entrenament per uns segons. Un ooooh generalitzat dels casuals espectadors el seguí. El combat s'havia aturat.
Apolonio restava dret amb l'espasa creuada damunt el seu cap, el Sergent ajupit i amb un genoll a terra, sostenia amb les dues mans la vetusta espasa que s'havia trencat pel bell mig.
De cop Apolonio Santafé, mestre d'espases de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria, esclafí a riure:
-Ha, ha, ha, ha! "Gringo que fué eso"! m'encanta! tot el què li falta de tècnica ho té de força i coratge. Encara ha d'aprendre molt però té una bona base, em sembla que amb una bona arma podria resisitir una batalla contra els kraons. Per avui és suficient. Després passi per l'armeria i demani una espasa de veritat.
-Molt bé ho faré. I ara digue'm perquè espases?
-És un tema espinós "amigo", hi ha qui no hi està d'acord a l'exèrcit, però l'experiència em diu que per matar kraons no hi ha res com una espasa amb berinina. -En Santafé aprofità per envainar l'arma amb un moviment àgil mil vegades repetit- Vas poder veure en el teu encontre amb els kraons que tenen una pell viscosa, oi? doncs bé, encara no sabem perquè, però sembla que els projectils no els maten del tot, els aturen i els fereixen uns moments això si, però tenen un cos semigelatinós que absorveix les bales. El tall d'una espasa no l'absorveix però, i en contacte amb la berinina es posen efervescents, com els llimacs amb la sal... I què hi ha més noble i excitant que un combat a pocs centímetres d'unes bèsties ferotges que desitgen eliminar-te? Ha, ha, ha... -rigué el mestre- A més per extrany que sembli, ells tampoc fan servir armes de llarg abast, els agrada lluitar amb les seves llances de llum.
-Però segur que hi ha altres maneres... - en Locúss insistia.
-Jo només sóc un humil espadatxí que fa el què li ordenen de la millor manera que sap. Quan l'envargament nordamericà ens va requisar les armes i projectils vam haver de recórrer a altres mitjans per poder defensar-nos. Si vol qüestionar els nostres mètodes parli amb la "Jefa", ella estarà encantada d'escoltar-lo... "amigo".
En Roberto Sayago, que de lluny havia presenciat tot l'entrenament, s'acostà:
-Acompanyim Locúss, encara li queden moltes coses per aprendre. Si vol podem anar al búnker d'intel·ligència.
22 d’octubre 2004
David:
El matí es llevava amb un tel vermellós en l'horitzó, com si tota la sang vessada el dia anterior no en fos suficient i la natura també hi volgués dir la seva. Locúss se'l mirà emmandrit, mentre orinava entre uns matolls propers a les casernes.
-Gringo, afanya't, avui t'espera un dia dur.
A Locúss li va agradar escoltar la veu d'en Roberto Sayago a les seves esquenes. Encara no havien creuat cap paraula, però tal com havia reaccionat davant l'eliminació denotava una voluntat superior a tot aquell ramat de lluitadors sense cervell. Potser sí, potser la rebelió de Mandalupe lluitava per la llibertat i la pau, però sempre havia preferit anar del costat dels més independents, aquells que saben què els pertoca fer i fins on poden arribar.
Sayago duia les mateixes ulleres de sol, encara que a aquelles hores no es feien necessàries. Va notar-li un aire semblant al seu germà, però no li va voler dir res de la discussió a la caserna durant la nit.
-Fa mitja hora que el campament està en moviment. Si realment et vols quedar, hauràs de seguir escrupulosament els horaris. Ets un home de vida castrense, ja saps com són aquestes coses.
-He passat una mala nit- li va respondre lacònicament Locúss.
Sayago el va dur fins una explanada on estaven reunits un centenar d'homes realitzant exercicis físics. Locúss s'hi va unir per, després d'una hora i quart, passar a un altre grup que exercitaven amb els lliscadors. Eren nouvinguts que encara no controlaven l'aparell, però tot i la novetat, a Locúss no li va costar gaire començar a dominar els moviments més difícils. Als Estats Units, quan l'exèrcit li deixava convertir-se per un mes a l'any en civil, durant les vacances, acostumava a viatjar fins les muntanyes de Utah per fer snowboard i altres activitats de més risc. Tota la vida havia conviscut amb el regust de l'adrenalina als llavis i se li feia imposible en pensar viure d'una altra manera. Així va passar un parell d'hores exercitant piruetes extremes, gaudint del plaer de desplaçar-se a un pam del terra.
Finalment, Sayago, que s'encarregava de coordinar tots els grups d'entrenament de la base, el dugué fins Apolonio Santafé. Ell era l'encarregat de coordinar l'entrenament amb les espases. Santafé li lliurà una espasa mig rovellada i es posà en guàrdia amb la seva toledana acabada de pulir. Locúss es va mirar el tros de rogall que li havia tocat, però no va dir res.
-Ho sento, però només estic acostumat a les armes de foc i els ganivets curts.
-Tranquil, Locúss, és la pràctica la que ens du al coneixement.
Locúss va mirar la trentena de soldats que lluitaven per parelles. Va decidir que no havia de ser tan difícil.
-M'he estalviat de posar-li suc de berinina a la fulla de la meva espasa, així que no pateixis.
Locúss va mirar-se Sayago amb cara interrogativa.
-La berinina és un verí molt potent que extreiem d'una planta sudamericana anomenada Balago. Hem descobert que és súmmament nociva per als Kraons.
Locúss es posà en posició davant Santafé.
-Com em tranquilitzeu. Ara només hauré de vigilar que la fulla d'una toledana no m'obri de dalt a baix, dugui berinina o no.
Santafé va somriure, i es llançà cap a Locúss esgrimint la seva espasa de fulla gravada
El matí es llevava amb un tel vermellós en l'horitzó, com si tota la sang vessada el dia anterior no en fos suficient i la natura també hi volgués dir la seva. Locúss se'l mirà emmandrit, mentre orinava entre uns matolls propers a les casernes.
-Gringo, afanya't, avui t'espera un dia dur.
A Locúss li va agradar escoltar la veu d'en Roberto Sayago a les seves esquenes. Encara no havien creuat cap paraula, però tal com havia reaccionat davant l'eliminació denotava una voluntat superior a tot aquell ramat de lluitadors sense cervell. Potser sí, potser la rebelió de Mandalupe lluitava per la llibertat i la pau, però sempre havia preferit anar del costat dels més independents, aquells que saben què els pertoca fer i fins on poden arribar.
Sayago duia les mateixes ulleres de sol, encara que a aquelles hores no es feien necessàries. Va notar-li un aire semblant al seu germà, però no li va voler dir res de la discussió a la caserna durant la nit.
-Fa mitja hora que el campament està en moviment. Si realment et vols quedar, hauràs de seguir escrupulosament els horaris. Ets un home de vida castrense, ja saps com són aquestes coses.
-He passat una mala nit- li va respondre lacònicament Locúss.
Sayago el va dur fins una explanada on estaven reunits un centenar d'homes realitzant exercicis físics. Locúss s'hi va unir per, després d'una hora i quart, passar a un altre grup que exercitaven amb els lliscadors. Eren nouvinguts que encara no controlaven l'aparell, però tot i la novetat, a Locúss no li va costar gaire començar a dominar els moviments més difícils. Als Estats Units, quan l'exèrcit li deixava convertir-se per un mes a l'any en civil, durant les vacances, acostumava a viatjar fins les muntanyes de Utah per fer snowboard i altres activitats de més risc. Tota la vida havia conviscut amb el regust de l'adrenalina als llavis i se li feia imposible en pensar viure d'una altra manera. Així va passar un parell d'hores exercitant piruetes extremes, gaudint del plaer de desplaçar-se a un pam del terra.
Finalment, Sayago, que s'encarregava de coordinar tots els grups d'entrenament de la base, el dugué fins Apolonio Santafé. Ell era l'encarregat de coordinar l'entrenament amb les espases. Santafé li lliurà una espasa mig rovellada i es posà en guàrdia amb la seva toledana acabada de pulir. Locúss es va mirar el tros de rogall que li havia tocat, però no va dir res.
-Ho sento, però només estic acostumat a les armes de foc i els ganivets curts.
-Tranquil, Locúss, és la pràctica la que ens du al coneixement.
Locúss va mirar la trentena de soldats que lluitaven per parelles. Va decidir que no havia de ser tan difícil.
-M'he estalviat de posar-li suc de berinina a la fulla de la meva espasa, així que no pateixis.
Locúss va mirar-se Sayago amb cara interrogativa.
-La berinina és un verí molt potent que extreiem d'una planta sudamericana anomenada Balago. Hem descobert que és súmmament nociva per als Kraons.
Locúss es posà en posició davant Santafé.
-Com em tranquilitzeu. Ara només hauré de vigilar que la fulla d'una toledana no m'obri de dalt a baix, dugui berinina o no.
Santafé va somriure, i es llançà cap a Locúss esgrimint la seva espasa de fulla gravada
21 d’octubre 2004
Anselm:
Tot i que en acte de servei el sergent havia viscut tot tipus de crueses, aquells dos "cambiados" no van poder més que produir-li la mes profunda repulsió. Enfurismat, Locúss es dirigí als pous per rentar-se com a precaució i es va prometre a si mateix que donaria una bona lliçó a aquell eixelebrat d'en Largo per haver-lo ficat al barracó dels mutants.
***
Lluny d'allà, a quilòmetres del campament de l'espasa solitària, una figura vestida amb capa i caputxa negra travessava entre lianes i troncs enormes la profunda selva pilotant un lliscador kraó. El seu destí, Ketah´, el volcà en eterna erupció. L'individu es va dur una màscara a la cara per protegir-se de les emanacions de gas multicolor i penetrà al cor del seísme. Amarrant-se amb una mà a l'extrem del seu transport la figura descendí amb precaució fins un replà on un riu de lava viscosa fluia lentament.
Dos nous personatges esperaven el nouvingut, enfundats amb vestits tèrmics de color negre dels quals sobresortien tubs i sofisticats mecanismes. Sota la màscara, els inconfusibles ulls grocs de diminutes pupiles dels kraons. L'hàbil genet va rebre els centinel·les amb indiferència i tregué una mà per tirar-se a les esquenes una part de la capa, mostrant la pell d'un ésser humà.
Sense creuar paraula els tres personatges desfilaren amb un elevador de metall blanc cap a les entranyes d'un sofisticat complex construït sobre roca viva. L'extranger caminava amb pas ferm a través d'amples passadissos, i sobre les parets lluien gemmes colossals escolpides i modelades amb formes corves i de colors diversos que reflectien i a l'hora magnificaven l'escassa llum dels interiors.
Per fí els dos centinel·les van aturar-se en arribar a una estança on convergien diversos passadissos, protegits els accessos per un fluxe energètic violeta de llum pàlida.
- El gran Muhäl l'espera. En aquest moment es troba en la seva Re-Integració diària però l'atendrà igualment -féu un dels custodis.
Sense badar boca l'humà atravessà la sala, on els efluvis del volcà apareixien novament, que juntament amb les columnes de roca donaven un aspecte majestuós a la sala. Presidint-la, una màquina de parets de cristall robust i vigues metàl·liques agitava líquid blau que desprenia un perfum agre. Damunt la màquina en forma de polígon, un adolescent kraó d'expressió atenta ataviat amb una túnica, geia amb les cames nues creuades. Una ombra gegantina es movia plàcidament a l'interior del receptacle.
- Parla. Digué una veu serpentina.
- Senyor, l'extranger ha arribat al campament i ha conegut la dama. És nord-america, un militar, Locúss però no sap res, és del tot inofensiu.
- Haig d'entrendre doncs que el nostre "tracte" continúa com sempre, oi? La teva recompensa bé que ho val, estimat.- El sí de rèplica de l'humà tenia un tall de crispació que el féu abaixar el cap, fregant-se les puntes dels dits perdut en les seves cabilacions.
L'ombra dins el receptacle s'apropà a un dels vidres pròxim al jove kraó, revelant una silueta amb una corpulenta cua bategant al ritme del líquid. Una urpa violeta i enorme en sortí, i el jove s'afanyà a refregar-la amb delicadesa amb unes estovalles.
-Marxa; ja saps que has de fer -digué la veu mentre acaronava la cuixa del jove.
-A les seves ordres -digué l'encaputxat, girant sobre els seus talons per tornar d'allà on havia vingut.
Tot i que en acte de servei el sergent havia viscut tot tipus de crueses, aquells dos "cambiados" no van poder més que produir-li la mes profunda repulsió. Enfurismat, Locúss es dirigí als pous per rentar-se com a precaució i es va prometre a si mateix que donaria una bona lliçó a aquell eixelebrat d'en Largo per haver-lo ficat al barracó dels mutants.
Lluny d'allà, a quilòmetres del campament de l'espasa solitària, una figura vestida amb capa i caputxa negra travessava entre lianes i troncs enormes la profunda selva pilotant un lliscador kraó. El seu destí, Ketah´, el volcà en eterna erupció. L'individu es va dur una màscara a la cara per protegir-se de les emanacions de gas multicolor i penetrà al cor del seísme. Amarrant-se amb una mà a l'extrem del seu transport la figura descendí amb precaució fins un replà on un riu de lava viscosa fluia lentament.
Dos nous personatges esperaven el nouvingut, enfundats amb vestits tèrmics de color negre dels quals sobresortien tubs i sofisticats mecanismes. Sota la màscara, els inconfusibles ulls grocs de diminutes pupiles dels kraons. L'hàbil genet va rebre els centinel·les amb indiferència i tregué una mà per tirar-se a les esquenes una part de la capa, mostrant la pell d'un ésser humà.
Sense creuar paraula els tres personatges desfilaren amb un elevador de metall blanc cap a les entranyes d'un sofisticat complex construït sobre roca viva. L'extranger caminava amb pas ferm a través d'amples passadissos, i sobre les parets lluien gemmes colossals escolpides i modelades amb formes corves i de colors diversos que reflectien i a l'hora magnificaven l'escassa llum dels interiors.
Per fí els dos centinel·les van aturar-se en arribar a una estança on convergien diversos passadissos, protegits els accessos per un fluxe energètic violeta de llum pàlida.
- El gran Muhäl l'espera. En aquest moment es troba en la seva Re-Integració diària però l'atendrà igualment -féu un dels custodis.
Sense badar boca l'humà atravessà la sala, on els efluvis del volcà apareixien novament, que juntament amb les columnes de roca donaven un aspecte majestuós a la sala. Presidint-la, una màquina de parets de cristall robust i vigues metàl·liques agitava líquid blau que desprenia un perfum agre. Damunt la màquina en forma de polígon, un adolescent kraó d'expressió atenta ataviat amb una túnica, geia amb les cames nues creuades. Una ombra gegantina es movia plàcidament a l'interior del receptacle.
- Parla. Digué una veu serpentina.
- Senyor, l'extranger ha arribat al campament i ha conegut la dama. És nord-america, un militar, Locúss però no sap res, és del tot inofensiu.
- Haig d'entrendre doncs que el nostre "tracte" continúa com sempre, oi? La teva recompensa bé que ho val, estimat.- El sí de rèplica de l'humà tenia un tall de crispació que el féu abaixar el cap, fregant-se les puntes dels dits perdut en les seves cabilacions.
L'ombra dins el receptacle s'apropà a un dels vidres pròxim al jove kraó, revelant una silueta amb una corpulenta cua bategant al ritme del líquid. Una urpa violeta i enorme en sortí, i el jove s'afanyà a refregar-la amb delicadesa amb unes estovalles.
-Marxa; ja saps que has de fer -digué la veu mentre acaronava la cuixa del jove.
-A les seves ordres -digué l'encaputxat, girant sobre els seus talons per tornar d'allà on havia vingut.
Xavi:
- On puc trobar aquest Sayago?
- El sol ja es pon. Aquesta nit el coneixerà, segurament...- Responguè en Montes, amb una llarga riallada.
Locúss mirà enrera, veient com la zona d'"El Moco" s'allunyava, i amb ella, la fortor.
Ja al campament, Largo passà de llarg diferents barracons, en direcció est. Finalment, aparcà el lliscador just al principi del què s'intuïa com una zona semi-abandonada de petites construccions de color verd. El sargent no veia a ningú.
-Dormireu aquí, Locúss. Hi ha altres barracons, tots plens, però no en trobarà cap de millor per a un nord-americà. Busqui una llitera que estigui buida. Ah, i, si uns voleu eixugar la resta de vòmits secs que dueu per tot l'uniforme, a unes passes més enllà hi trobareu diferents pous d'aigua potable...
-Gràcies, però, on són tots?
- No es preocupi. No està sol. No està gens sol.
I amb la seva gràcia habitual, Largo escúpí al terra amb un somriure mofeta, fent adèu amb la mà per tot seguit desaparèixer rera una boira de pols que enlairà amb la propulsió del lliscador.
-Maleït fill de puta - diguè en Locúss, gratant-se el ulls.
El barracó on l'havien dut era una estructura rectangular, construït totalment amb fusta, però que ja deuria tenir un munt d'anys i haver suportat moltes tormentes: molts dels seus llistons estaven totalment podrits. Quan va obrir la porta, que grinyolà estrepitosament al seu impuls, ho trobà tot a les fosques. Palpà la paret i trobà un interruptor. Es van encendre una fila de bombetes de baixa potència al llarg de l'edifici.
No hi havia ningú.
Una renglera de lliteres s'estenia a una banda i a una altra.Avançà fins que va trobar aquella que semblava buida, al final del barracó. Just al seu costat, una finestra donava a l'exterior, totalment a les fosques. Tot era silenci.
Es va treure la jaqueta i la camisa, que, tal i com li havia fet notar en Largo, no tan sols estaven tacades dels seus pròpis fàstics, sinó que també oloraven. Demà em rentaré, pensà. S'estirà a la llitera, absolutament rendit: necessitava descansar, ordenar les idees. Aclucà el ulls i de seguida s'adormí.
***
Un fort impacte als genitals despertà Locúss del seu son. Mentre es retorçava de dolor i veia llums per tot arreu, sentí una veu que l'insultava a crits descomunals:
-Eh, t-tu, ferò gi das fensat, malfarit!
I un nou cop de puny li enfonsà el nas cara endins.
- Ill de futa, iangui de ferda! A-aguesta es la mefa i-itera!
Locúss va poder obrir els ulls mentre notava com li rajava la sang del nas i el dolor provinent dels testicles li pujava cap a l'estòmac, provocant-li noves arcades.
- Això, m-malfarit, ada fomita obre la mefa i-iitera, cafronàs!
Locúss aixecà el cap i veiè un èsser amb la cara deforme, sense llavi inferior i la llengua que li queia com un gos, que es disposava a estavellar un tros de viga sobre el seu cap.
- Para, Juanito!!!
L'ésser deforme, entre crits guturals i moviments salvatges, fou retingut per un home baixet que li prenguè la viga amb un gest ràpid.
- He dit que paris!!!
Tot seguit, aquell home que havia intentat gairebé assassinar-lo, marxà de la vista de Loccús. L'home baixet que el salvà d'aquell atac apropà la seva cara a la del sargent:
- Escolta, imbècil, ja ens han dit que has de dormir per aquí, però una cosa és que haguem de suportar la teva ferum i una altra que prenguis la llitera a un de nosaltres. Avui dormiràs fora, demà ja trobarem una solució. De totes maneres, benvingut, Locas.
-Loc...Locúss...- va intentar rectificar mentre s'aixecava, absolutament adolorit i marejat.
-Això, Locúss. I jo Carlos Sayago. - va dir-li estrenyent-li la mà. Després es va treure un rellotge de butxaca i, fregant-se el bigoti espès, continuà: - Han d'estar a punt d'arribar.Vaig a tranquilitzar el Juanito. Es posa molt nerviós si li toquen les seves coses, ja ho has vist. Mentrestant, vès a rentar-te una mica, abans no arribin els altres.
En Sayago sortí davant seu, i en aquell instant, Locúss va poder veure l'esquena d'aquell home: un enorme bony sobresortia de la camisa, mentre que
al clatell li creixien unes membranes de carn flàccida que gairebé li arribaven als colzes.
- On puc trobar aquest Sayago?
- El sol ja es pon. Aquesta nit el coneixerà, segurament...- Responguè en Montes, amb una llarga riallada.
Locúss mirà enrera, veient com la zona d'"El Moco" s'allunyava, i amb ella, la fortor.
Ja al campament, Largo passà de llarg diferents barracons, en direcció est. Finalment, aparcà el lliscador just al principi del què s'intuïa com una zona semi-abandonada de petites construccions de color verd. El sargent no veia a ningú.
-Dormireu aquí, Locúss. Hi ha altres barracons, tots plens, però no en trobarà cap de millor per a un nord-americà. Busqui una llitera que estigui buida. Ah, i, si uns voleu eixugar la resta de vòmits secs que dueu per tot l'uniforme, a unes passes més enllà hi trobareu diferents pous d'aigua potable...
-Gràcies, però, on són tots?
- No es preocupi. No està sol. No està gens sol.
I amb la seva gràcia habitual, Largo escúpí al terra amb un somriure mofeta, fent adèu amb la mà per tot seguit desaparèixer rera una boira de pols que enlairà amb la propulsió del lliscador.
-Maleït fill de puta - diguè en Locúss, gratant-se el ulls.
El barracó on l'havien dut era una estructura rectangular, construït totalment amb fusta, però que ja deuria tenir un munt d'anys i haver suportat moltes tormentes: molts dels seus llistons estaven totalment podrits. Quan va obrir la porta, que grinyolà estrepitosament al seu impuls, ho trobà tot a les fosques. Palpà la paret i trobà un interruptor. Es van encendre una fila de bombetes de baixa potència al llarg de l'edifici.
No hi havia ningú.
Una renglera de lliteres s'estenia a una banda i a una altra.Avançà fins que va trobar aquella que semblava buida, al final del barracó. Just al seu costat, una finestra donava a l'exterior, totalment a les fosques. Tot era silenci.
Es va treure la jaqueta i la camisa, que, tal i com li havia fet notar en Largo, no tan sols estaven tacades dels seus pròpis fàstics, sinó que també oloraven. Demà em rentaré, pensà. S'estirà a la llitera, absolutament rendit: necessitava descansar, ordenar les idees. Aclucà el ulls i de seguida s'adormí.
Un fort impacte als genitals despertà Locúss del seu son. Mentre es retorçava de dolor i veia llums per tot arreu, sentí una veu que l'insultava a crits descomunals:
-Eh, t-tu, ferò gi das fensat, malfarit!
I un nou cop de puny li enfonsà el nas cara endins.
- Ill de futa, iangui de ferda! A-aguesta es la mefa i-itera!
Locúss va poder obrir els ulls mentre notava com li rajava la sang del nas i el dolor provinent dels testicles li pujava cap a l'estòmac, provocant-li noves arcades.
- Això, m-malfarit, ada fomita obre la mefa i-iitera, cafronàs!
Locúss aixecà el cap i veiè un èsser amb la cara deforme, sense llavi inferior i la llengua que li queia com un gos, que es disposava a estavellar un tros de viga sobre el seu cap.
- Para, Juanito!!!
L'ésser deforme, entre crits guturals i moviments salvatges, fou retingut per un home baixet que li prenguè la viga amb un gest ràpid.
- He dit que paris!!!
Tot seguit, aquell home que havia intentat gairebé assassinar-lo, marxà de la vista de Loccús. L'home baixet que el salvà d'aquell atac apropà la seva cara a la del sargent:
- Escolta, imbècil, ja ens han dit que has de dormir per aquí, però una cosa és que haguem de suportar la teva ferum i una altra que prenguis la llitera a un de nosaltres. Avui dormiràs fora, demà ja trobarem una solució. De totes maneres, benvingut, Locas.
-Loc...Locúss...- va intentar rectificar mentre s'aixecava, absolutament adolorit i marejat.
-Això, Locúss. I jo Carlos Sayago. - va dir-li estrenyent-li la mà. Després es va treure un rellotge de butxaca i, fregant-se el bigoti espès, continuà: - Han d'estar a punt d'arribar.Vaig a tranquilitzar el Juanito. Es posa molt nerviós si li toquen les seves coses, ja ho has vist. Mentrestant, vès a rentar-te una mica, abans no arribin els altres.
En Sayago sortí davant seu, i en aquell instant, Locúss va poder veure l'esquena d'aquell home: un enorme bony sobresortia de la camisa, mentre que
al clatell li creixien unes membranes de carn flàccida que gairebé li arribaven als colzes.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)