TrashTale: Savage Life

David:

Durant massa temps havia estat a l’ombra de tothom. Si començava a recordar, podria dir que fins i tot no arribava a recordar-se més que com a segon de totes les comeses. Ell era el germà gran, però en Roberto sempre l’havia hagut de defensar, fins i tot el va salvar de morir a “El Moco”, encara que com a conseqüència hagués patit aquella horrible mutació. I tot aquell temps, després de descobrir per casualitat que el seu líder, l’honorable Eriberto Mandalupe, aquell sant baró en què tots s’havien reflexat alguna vegada per prendre forces davant l’amenaça kraona, era viu, havia estat la seva ombra, el seu fantasma. Heriberto volia que Carlos Sayago s’encarregués de vigilar d’amagatotis la Mestressa Espasa i li anés passant informes. Però tot s’havia complicat, perquè va descobrir que el traïdor de l’Exèrcit, el segrestador de l’Espasa a sou del Gran Muhäl havia estat el seu propi germà. El rubor de la vergonya i de la indignació l’encengué, tant que sense pensar-s’ho el denuncià a Heriberto. Però ara patia, patia pel destí del seu germà, patia perquè ell a la seva manera s’havia convertit també en una mena de traïdor. Havia arribat el moment d’explicar-ho tot, d’explicar-ho o de rebentar com una de les bombolles viscoses que es fan a la superficie de “El Moco”.

-Vaja, Locúss, fixa’t, és un dels teus amics tarats, i la cara que duu no em fa bona espina- Tyrone es posà a riure mentre es fixava en la deformació de l’esquena de Carlos Sayago. Aquest, però, ni s’adonà del comentari; tot seriós, es pentinava el bigoti mentre s’acostava cap a en Locúss.
-Hem de parlar. En privat-li digué secament.

Locúss se l’endugué en un apart. No vulgué pressionar-lo, així que esperà a que comencés a parlar. Però Sayago es mantenia capcot, amb els punys premuts i una expressió turmentada al rostre. Finalment, després d’un temps que semblà etern, començà a parlar.
-El meu germà Roberto ha segrestat la Mestressa Espasa. Fa anys que n’està enamorat, així que ha pactat amb els kraons traicionar-nos a canvi de quedar-se-la. Però jo també fa temps que investigo tots els moviments estranys al campament per passar-li informacions a Heriberto Mandalupe.

A Locúss li semblà que li colpejaven la mandíbula amb un directe de dreta. El seu cervell va començar a computar amb rapidesa, disposat a passar per alt certs detalls, com ara l'aparició per sorpresa d'en Mandalupe, en benefici d’un pla ràpid que els ajudés en aquella situació. Més tard s'assabentaria dels detalls, ara que disposava d'aquella informació privilegiada calia aprofitar-la. Va pensar que els seus superiors havien fet una bona feina, convertint-lo en un soldat tan eficient.
-Així doncs, a hores d’ara la Sarah deu estar en poder dels kraons, no és així?

Sayago, novament, tardà en respondre.
-No, no. La Mestressa Espasa i en Roberto Sayago deuen estar en poder d’Heriberto i la Germanor de les Espases Caigudes, un grup d’antics lluitadors caiguts en desgracia, mutats en extrem que s’amaguen pels voltants del volcà Ketah’.

Després de pensar-s’ho, Locúss abraçà instintivament i alegre en Carlos Sayago.
-Sayago, grandíssim fill de puta! Perquè t’ho has callat fins ara? Maleïda sigui la nostra mala sort! Tyrone, mariconàs, vine cap aquí! Ja tenim un pla per derrotar el Gran Muhäl! Apolonio, reuneix a tots els homes que quedin en peu i porta’ls fins aquí! Hi ha molta feina a fer i hem de planificar l'atac definitiu contra els kraons!

Mentre Locúss donava ordres a Apolonio i Tyrone, Carlos Sayago s’apartà. Novament s’havia convertit en una ombra i ara que havia pres el seu paper i d’altres s’ocupaven de tot, es tornava a sentir ignorat. Pensà en Juanito, potser en aquest moment el necessitava per calmar la seva ira, però dubtava que en Juanito hagués volgut mai que el calmessin. Es va treure de la butxaca dels pantalons una petaca abonyegada i assegut a terra, amb l’esquena recolzada al tronc d’un arbre, féu un llarg glop d’aquell licor fastigós que destil·laven al campament de l’Exèrcit barrejant reïna, sucre, aigua i el poc licor que anaven arreplegant.