TrashTale: Savage Life

Marc:

El primer reflexe d'en Locúss fou posar la seva espasa davant el cos per parar el cop. Efectivament el seu moviment funcionà i aturà l'atac ferotge d'en Santafé, que es quedà a pocs centímetres de la seva cara:

-Molt bé amic heu superat la primera lliçó! Heu realitzat una parada! Com veureu fer servir una espasa té molt d'instintiu, deixeu-vos portar i a veureu què sou capaç de fer.

Amb un salt Santafé reculà i amb un senyal de la mà indicà al Sergent que l'ataqués.

En Locúss amb una manca d'estil considerable, aixecà la seva espasa per damunt del seu cap i arrencà a córrer envers l'espadatxí.
Amb un somriure als llavis Apolonio esperava impassible. En el precís moment que en Locúss abaixava l'espasa per clavar-li al ventre, el mestre mogué una cama i girà la cintura. En Locúss errà l'estocada i passà de llarg.

- Tranquil gringo! no som uns salvatges ni això que té a les mans és una serra mecànica. -somrigué per sota el nas-. Segona lliçó: en l'art de l'esgrima la contenció de la força i les intencions són valors molt importants. No mostri el seu atac fins unes dècimes abans de realitzar-lo, i llavors dirigeixi tota la seva força a la fulla de l'espasa. Torni-ho a intentar acosti's...

En Locúss imità la posició del primer atac d'en Santafé i avançà unes passes lentament. Continuà amb un ràpida acceleració. Quan va tenir el seu blanc a uns dos metres, frenà en sec, clavà la cama dreta a terra i allargà el braç de l'espasa. En Santafé aturà el cop amb un somriure:

-Ja ho té! continuï "caramba"! -amb un moviment sublumínic, el mestre respongué l'atac amb una nova acció ofensiva- "venga" esquerra! dreta! esquerra! esquerra!

En Locúss seguia les ordres sense tenir temps per pensar què feia. Es movia enerera i parava els cops.

-Les espases parlen "lo oye gringo"! això són frases! esquerra, dreta! molt bé!

De cop Apolonio aturà el seu atac. Mirà al seu voltant i va veure com la resta de soldats havien parat el seu entrenament i miràven la classe magistral que el mestre d'espases estava impartint al nordamericà.

-Tercera lliçó: mantingui la ment en blanc, ocupi-la només en pensar el següent atac. Si només defensa, només té una opció morir defensant o fugir, i qui vol fugir, oi? Cada acció defensiva ha de portar lligada una possibilitat d'atac, sino és una pèrdua de temps i energia. Vinga intenti-ho de nou, "viejo".

Recuperant la respiració Locúss feu una pausa, s'apujà i doblegà les mànigues de la camisa. Quan estigué a punt no va poder reprimir un comentari.

-Apo! Quan acabem aquesta lliçó recorda'm que et pregunti perquè dimoni necessiteu ridícules espases per matar els kraons, si he vist que disposeu de fusells, d'acord?

En Santafé somrigué, assentí amb el cap i li picà un ull a en Locúss.

De nou es repetí la coreografia, en Locúss atacà mesuradament, aquesta vegada amb més seguretat, i fou ell qui començà les frases amb l'espasa. El mestre, sense gaire dificultat anava parant els atacs, i reculant. El sargent una mica fart del somriure que tenia en Santafé gravat a la cara, començà a pujar la intensistat i la força dels seus cops. El seu cos cada vegada s'acostava més al d'Apolonio. Instintivament, com un gat, feu un salt enrera, en mil·lèssimes prengué l'espasa amb les dues mans i mentre queia donà un cop des del damunt del seu cap en direcció a Santafé. Aquest alçà lleugerament la seva toledana de ceràmica, que impactà de forma brutal contra el ferro d'en Locúss.

Un soroll agut inundà el camp d'entrenament per uns segons. Un ooooh generalitzat dels casuals espectadors el seguí. El combat s'havia aturat.

Apolonio restava dret amb l'espasa creuada damunt el seu cap, el Sergent ajupit i amb un genoll a terra, sostenia amb les dues mans la vetusta espasa que s'havia trencat pel bell mig.

De cop Apolonio Santafé, mestre d'espases de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria, esclafí a riure:

-Ha, ha, ha, ha! "Gringo que fué eso"! m'encanta! tot el què li falta de tècnica ho té de força i coratge. Encara ha d'aprendre molt però té una bona base, em sembla que amb una bona arma podria resisitir una batalla contra els kraons. Per avui és suficient. Després passi per l'armeria i demani una espasa de veritat.

-Molt bé ho faré. I ara digue'm perquè espases?

-És un tema espinós "amigo", hi ha qui no hi està d'acord a l'exèrcit, però l'experiència em diu que per matar kraons no hi ha res com una espasa amb berinina. -En Santafé aprofità per envainar l'arma amb un moviment àgil mil vegades repetit- Vas poder veure en el teu encontre amb els kraons que tenen una pell viscosa, oi? doncs bé, encara no sabem perquè, però sembla que els projectils no els maten del tot, els aturen i els fereixen uns moments això si, però tenen un cos semigelatinós que absorveix les bales. El tall d'una espasa no l'absorveix però, i en contacte amb la berinina es posen efervescents, com els llimacs amb la sal... I què hi ha més noble i excitant que un combat a pocs centímetres d'unes bèsties ferotges que desitgen eliminar-te? Ha, ha, ha... -rigué el mestre- A més per extrany que sembli, ells tampoc fan servir armes de llarg abast, els agrada lluitar amb les seves llances de llum.

-Però segur que hi ha altres maneres... - en Locúss insistia.

-Jo només sóc un humil espadatxí que fa el què li ordenen de la millor manera que sap. Quan l'envargament nordamericà ens va requisar les armes i projectils vam haver de recórrer a altres mitjans per poder defensar-nos. Si vol qüestionar els nostres mètodes parli amb la "Jefa", ella estarà encantada d'escoltar-lo... "amigo".

En Roberto Sayago, que de lluny havia presenciat tot l'entrenament, s'acostà:

-Acompanyim Locúss, encara li queden moltes coses per aprendre. Si vol podem anar al búnker d'intel·ligència.