Hores abans, al fort de l'exèrcit de l'espasa solitària...
- Milady, estas preciosa.
Roberto Sayago agafava la delicada mà de la Mestressa Espasa i en besava els dits amb galanteria. acte seguit acompanyà amb el braç el camí cap al menjador.
- Gracies Roberto, aquest detall és just el que necessitava després de l'angoixa d'aquests últims dies.
Sayago cedí pas a la mestressa i aprofità per donar una ullada al llarguirut cos de la dona enbolcallat en un vaporós vestit de gassa estampat.
- Senyora, això es molt menys del que mereix. Permeti'm.
L'elegant comandant retirà la cadira perquè la dama pogues seure a taula, que li repongué amb un sincer somriure.
- Roberto has estat un bon líder en la meva absència. El campament està en un ordre escrupulós, un gran treball.
- Sempre m'ha agradat l'ordre i la disciplina, ja ho saps prou.- Digué mentre seia a l'altra banda de la taula.- Només he intentat que les coses seguissin funcionant tant bé com sempre.- L'home féu un tast de vi i n'alçà la copa, celebrant la presència de la dama.
- El que no entenc Roberto, és l'enorme deplegament de soldats que has emprat per cercar-nos a mi i l'americà... el campament està quasi a la meitat dels seus recursos...
- Cert, però bé es veritat que tota aquesta rebelió, i l'estrella que ens guia en aquest desert de tristesa es vos, els homes no m'haguéssin perdonat mai que l'hagués abandonada... -Una tènue vermellor encengué les galtes de la mestressa. - a més... Sayago feu una pausa i es va fer un silenci espectant. L'home es tragué les
ulleres fosques mostrant uns ulls de pupiles clares com la lluna en un estany, aclucant-los per un moment degut a la llum de la sala.
- Sarah...jo...no podia suportar la idea de perdre't. L'home posa el cap cot, corprès per les paraules que quasi sense adonar-se havia pronunciat. Ràpidament es dugué als ulls les ulleres per intentar recuperar el seu posat serè.
Els dos joves varen romandre en callats una bona estona. La dama meditava
quina seria la seva resposta.
- Roberto... un cop ja vàrem parlar d'això. Sé que potser estic tirant la meva vida per una fosa sèptica, que ets terriblement guapo i que no tinc perquè consumir-me en el record, però jo estimava bojament el meu marit i fins ara no m´he sentit capaç de començar cap relació seriosa amb cap home... si, ja ho se, ets una bèstia, el millor al llit, i la teva infravisió em fa arribar a cotes de plaer que superen l'imaginable, però... no es suficient això?
Un tint de furia va recobrir el rostre del comandant, i va cobrir el rictus tens de la seva boca amb el tovalló.
- Seria suficient, si no fós perquè cada nit veig homes entrant i sortint d´aquest maleït palau, i no et pensis que m'ha passat desapercebut com et mires aquest fatxenda d'en Locúss...
- Jo mai t'he promès res Roberto.- La dona havia quedat conmoguda per les dures paraules del segona espasa. - Aquesta conversa ha acabat sotscomandant. Jo... què... - La dona s'havia aixecat pero un fort mareig s´apoderà d´ella. Sayago s'hi acostà just a temps per recollir-la abans que perdés la consciència. Li apartà amb dolçor els cabells del front i tragué el Transcomunicador dels seus pantalons.
- Aquí Sayago. La Dama ha caigut. Que comenci l'atac. Canvi i tallo. L'home carregà en braços la Espasa i sortí del menjador. Per un moment girà el cap, amb el cor a la gola, convençut d'haver vist una hombra a la balconada. Però alla no hi havia ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada