En veure matinar el sol damunt de Ketah´, l'intrèpid espasa Roberto Sayago
va notar com el pit se li inflava emocionat. Una bella imatge que l'aserenava de la tempesta de pensaments que durant tota la marxa damunt el lliscador l'havien turmentat. Als seus braços l'espasa mestra encara reposava sota els efectes del narcòtic que Sayago va dur a la seva copa. "Uns kilòmetres més i per fí ho hauré aconseguit" s'animava el sotscomandant.
De cop, dos trets varen perforar les turbines del seu lliscador, i el batec
irregular del motor féu perdre l'estabilitatal vehicle. Sense temps de res més l'espasa segona va fer una giragonça abans que el lliscador s'estabellés i va rebotar d'esquenes contra el terra, sota el pes de la dama. El dolor el va posseir. Hagués picat de peus i cames per sufocar-lo però era en debades perquè no podia moure's. Renquejant va mirar l'ombra que se li acostava, una figura opulenta que reomplia el carregador del seu subfusell. En reconèixer-la Sayago no donava crèdit.
-Tu!!! No pot ser!!! Com...
Sense poder acabar, el robust home el colpejà amb la culata de l'arma i perdé el coneixement. Sayago es va immergir en un somni on fantasia i realitat s'entortolligaven. Recordava aquella batalla cruenta a "El Moco". Aleshores ell només era un simple oficial.
Recordava els kraons, que després de recular perseguits en un pretesament fallit atac es van fer forts a la falla. N´hi havia centenars i l'esquadró d'espadatxins amb prou feiens arribava a la cinquantena. Els raigs de les llances queien com una plaga fulgurant que s'enduia companys amb cada batuda.
Recordava el recer d'una escletxa on ell i la resta d'homes es protegien del foc kraó, quan "El Moco" entrà en activitat. La terra es sacsejava i molts caigueren, els germans Sayago entre ells.
Recordava el seu germà Carlos ajudant-lo a enfilar-se en un replà quant un xipolleig del Moco els esquitxà als dos, emportant-se Carlos la pitjor part de l'esquitxada a les espatlles i Roberto als ulls.
Recordava com, enfilant el seu germà gran defallit, es va maleir per la seva mala traça i va jurar que per sempre més vetllaria per ell i que per guarir-lo donaria la vida si calia. Un tortuós congost els podia dur a la superfície de nou, fora de l'abast de la pluja de raigs, era la única opció de salvar-se.
I recordava sobretot la veu d'un home implorant ajut. Un home que també havia estat cobert per la erupció viscosa, aferrant-se a la vora del replà, massa fort per perdre el sentit, massa impetuós per morir aquella tarda, massa motius per continuar amb vida. Aquell líder que sempre havia vist sota una aureòla mitològica d'invencibilitat jeia allà, sota els seus peus, indefens... com l'envejava, la seva decisió, el seu esperit infrangible, la seva bonica esposa...
Sayago va pensar infinitat d'excuses per haver abandonat aquell home a la seva sort, però cap d'elles li va portar la pau d'esperit que necessitava, ni tant sols l'agraïment del seu germà i el de les desenes de soldats que va guiar a través del congost per poder veure un nou sol, com aquell que solemnement coronava el mont Ketah´, i que veia clar en la seva ment. Les tenebres del seu somni van començar a aclarir-se sota la seva llum fins a recuperar el coneixement.
- Sayago... t'has fet tot un home en aquests anys... en aparença si més no perquè com ja sabem no ets més que un talp merdós d´allò més fals i repugnant oi? Treu-te les ulleres, vull veure aquests ulls d´escorpí teus.
Sayago féu cas al seu segrestador i mirà al seu voltant a la recerca de Sarah. No hi era, però quell paissatge aquell baf nauseabund... era a "El Moco"! Va dur-se les ulleres a la butxaca de l'armilla i amb els ulls esquinçats pel sol implacable va afrontar el seu interlocutor amb gosadía.
-Bonica vista oi? Benvingut a casa meva. Durant aquests anys he après a viure en aquest pou de desferres, Roberto. De fet ara no sabria estar enlloc més. Aquí ningú ens jutja, tots estem maleïts per les mateixes aberracions mutants. Durant anys la Germanor de Les espases Caigudes ha tingut cura d'aquesta contrada i ha vetllat secretament pels interessos de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria i de la meva... Sarah. Cada cop que esmeno aquest nom se'm claven mil dards al pit... sí Sayago, encara l´estimo, com ella a mi, però permetre que em veiés... així... abans prefereixo la mort. Ja saps perquè ets aquí oi?
Sayago contemplava l'enorme figura d'aquell home tant brau i que encara ara les mutacions respectaven, però no va poder reprimir un calfred en veure la els plegs de pell flàccida que brollaven cara avall. La comisura dels llavis amb el temps havia quedat a l´alçada de la papada generosa i trèmola, i un nou tall feia acte de presència a l´alçada de les dents, que ell mateix s´havia inflingit i recosit al voltant de les genives per poder parlar amb un mínim de locuacitat. La resta de la cara el testimoni d'una lluita constant entre la matèria i el temps, escapçada en mil pedaços que mostraven òs, múscul i tendó a parts iguals.
Finalment Roberto va desenvainar el seu acer de Toledo que va resplandir com per obra de Venus, disposada a censurar aquella lletjor insultant.
-Acabem amb això d'una vegada, Eriberto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada