TrashTale: Savage Life

David:

Santafé va sortir de la sala, deixant sols a la Mestressa espasa i a Locúss. La dona va prendre una copa de metall del terra, al costat dels coixins, fent-ne un xarrup. Com no deia res ni semblava que l'estranger li despertés cap mena de sorpresa, cosa que desesperà en Locúss, el militar va prendre la iniciativa en la conversa.

-Es pot saber qui ets tu, que és tota aquesta bogeria i on sóc? No entenc absolutament res i ningú sembla disposat a fer-me'n esment!

La Mestressa s'eixugà els llavis amb una llengua llarga i sensual que no li passà desapercebuda a Locúss. L'ira començà a desaparèixer quan aquella dona de cabells rossos i cos turgent tornà a fer servir la seva veu càlida i profunda.

-Pel que sé, tu ets l'estranger al nostre país, tu ets qui ens hauria de donar les explicacions. Cap a on et dirigies? Tornaves a marxar en una nova i destructiva missió que realitza sovint el teu país per tenir a ratlla la resta del món, per a evitar que els seus ciutadans deixin de viure sota una campana de vidre mentre la resta del món s'enfronta a l'Holocaust?

Locúss va abaixar el cap en actitud derrotista. La dona no deixava de tenir raó.

-Nova América viu convulsionada des de fa dues dècades, quan els Kraons van arribar de l'espai exterior i van decidir quedar-s'hi. Eren només una dotzena i van arribar per casualitat, quan la seva nau s'estavellà prop d'aquí, a les restes d'una zona que abans s'anomenava Tegucigalpa i que algun dia va ser capital de la desapareguda Honduras. La nau va quedar inservible i disposaven de poca tecnologia, però van saber adaptar-se i amb els recursos que van trobar i la seva força física van decidir esclavitzar la població local.

Locúss no se'n sabia avenir; a l'exèrcit, on anaven a parar els pitjors criminals per pagar els deutes amb la societat en missions on deixar la pell, es considerava que la zona Sud de les Amèriques era una zona tranquil·la, i per això feia més de vint anys que ningú hi enviava cap missió. Ara començava a sospitar per què.

-Doncs bé, el teu govern, incapaç de creure que els Kraons no els resultaven cap amenaça, va decidir eixamplar el canal de Panamá i obrir una nova escletxa pel Golf de Mèxic. Així, l'Amèrica Central va restar completament aïllada, a mans dels Kraons que s'anaven reproduïnt veloçment.

Llavors, el rostre de la Mestressa es va entristir.

-Però un home, l'espadatxí nicaragüenc Heriberto Mandalupe, va alçar una rebel·lió contra els Kraons, instaurant l'exèrcit de l'espasa solitaria, i reclamant que l'Amèrica Central, la "Nova Amèrica" com vam començar a anomenar-la, era només del seu poble lliure. Va reorganitzar la gent per a la lluita i va arrossegar al seu darrera una joveneta idealista i desencantada amb la seva vida....

Una llàgrima furtiva va rodolar-li galta avall. A Locúss li va costar molt mantenir-se al seu lloc i no llençar-se-li al damunt per reconfortar-la amb una abraçada.

-Heriberto, el meu marit, qui m'ensenyà tots els secrets de l'espasa i un motiu per viure, morí ara farà un any.

La Mestressa s'eixugà la cara. Novament li retornà la força i serenitat que poc abans havia demostrat a Locúss.

-Us seré franca: ho teniu molt malament per fugir, no disposem de cap mitjà tecnològic per fer-ho ni el vostre govern ens ho permetria. Si voleu, us podeu quedar a ajudar-nos mentre prepareu algun pla de fuga. Si no, sou lliure d'anar allí on us plagui, si és que no us capturen abans els Kraons.