David:
El matí es llevava amb un tel vermellós en l'horitzó, com si tota la sang vessada el dia anterior no en fos suficient i la natura també hi volgués dir la seva. Locúss se'l mirà emmandrit, mentre orinava entre uns matolls propers a les casernes.
-Gringo, afanya't, avui t'espera un dia dur.
A Locúss li va agradar escoltar la veu d'en Roberto Sayago a les seves esquenes. Encara no havien creuat cap paraula, però tal com havia reaccionat davant l'eliminació denotava una voluntat superior a tot aquell ramat de lluitadors sense cervell. Potser sí, potser la rebelió de Mandalupe lluitava per la llibertat i la pau, però sempre havia preferit anar del costat dels més independents, aquells que saben què els pertoca fer i fins on poden arribar.
Sayago duia les mateixes ulleres de sol, encara que a aquelles hores no es feien necessàries. Va notar-li un aire semblant al seu germà, però no li va voler dir res de la discussió a la caserna durant la nit.
-Fa mitja hora que el campament està en moviment. Si realment et vols quedar, hauràs de seguir escrupulosament els horaris. Ets un home de vida castrense, ja saps com són aquestes coses.
-He passat una mala nit- li va respondre lacònicament Locúss.
Sayago el va dur fins una explanada on estaven reunits un centenar d'homes realitzant exercicis físics. Locúss s'hi va unir per, després d'una hora i quart, passar a un altre grup que exercitaven amb els lliscadors. Eren nouvinguts que encara no controlaven l'aparell, però tot i la novetat, a Locúss no li va costar gaire començar a dominar els moviments més difícils. Als Estats Units, quan l'exèrcit li deixava convertir-se per un mes a l'any en civil, durant les vacances, acostumava a viatjar fins les muntanyes de Utah per fer snowboard i altres activitats de més risc. Tota la vida havia conviscut amb el regust de l'adrenalina als llavis i se li feia imposible en pensar viure d'una altra manera. Així va passar un parell d'hores exercitant piruetes extremes, gaudint del plaer de desplaçar-se a un pam del terra.
Finalment, Sayago, que s'encarregava de coordinar tots els grups d'entrenament de la base, el dugué fins Apolonio Santafé. Ell era l'encarregat de coordinar l'entrenament amb les espases. Santafé li lliurà una espasa mig rovellada i es posà en guàrdia amb la seva toledana acabada de pulir. Locúss es va mirar el tros de rogall que li havia tocat, però no va dir res.
-Ho sento, però només estic acostumat a les armes de foc i els ganivets curts.
-Tranquil, Locúss, és la pràctica la que ens du al coneixement.
Locúss va mirar la trentena de soldats que lluitaven per parelles. Va decidir que no havia de ser tan difícil.
-M'he estalviat de posar-li suc de berinina a la fulla de la meva espasa, així que no pateixis.
Locúss va mirar-se Sayago amb cara interrogativa.
-La berinina és un verí molt potent que extreiem d'una planta sudamericana anomenada Balago. Hem descobert que és súmmament nociva per als Kraons.
Locúss es posà en posició davant Santafé.
-Com em tranquilitzeu. Ara només hauré de vigilar que la fulla d'una toledana no m'obri de dalt a baix, dugui berinina o no.
Santafé va somriure, i es llançà cap a Locúss esgrimint la seva espasa de fulla gravada
Una història escrita a vuit mans per els components de Trashmovies. No hi ha una història prefixada, cadascú pot canviar la història tant com vulgui i crear els personatges que vulgui. Creat per: Anselm Solsona, David Madueño, Marc Zulet i Xavier Salumeau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada