Però la foscor no el va embolcallar amb la seva manta protectora durant gaire temps. Un cop recuperada la consciència, els Kraons van netejar-li la ferida de la mà i li van fer cicatritzar a l'instant amb una tecnologia que desconeixia. Però a mida que remetia el dolor de la mossegada augmentaven els records d'aquella terrible experiència, molt més dolorosa que cap altra de les bales, ganivetades o trompades que hagués rebut mai a l'exèrcit. Una agror aspra i lacerant li pujava des de l'estómac, l'ànim de revenja i el sentiment d'humiliació i ràbia se li barrejaven dins sense que pogués fer res. En aquelles condicions el seu cap era incapaç de pensar amb claredat i poc abans que el deixessin prou temps amb si mateix per recuperar-se i posar-se a ordenar les seves idees per traçar un pla d'evasió, perquè sabia que era capaç de fugir amb tota la seva experiència, va començar el pitjor dels malsons. Locúss creia que res de pitjor li podria succeir, però s'equivocava. Era incapaç d'imaginar-se l'horror en què es convertiria la seva vida des de llavors.
El temps va anar passant flonjo i insondable. Locúss va perdre el compte; ja no sabia quantes hores, dies o setmanes portava en aquell cau immund. Només sabia què li esperava: després de passar unes hores a la cel·la on l'allotjaven, els Kraons li donaven uns pocs aliments per, immediatament, dur-lo de nou a la sala del Gran Mühal. Allí, aquella figura incerta que Locúss es veia incapaç de distingir, simplement perquè el cansament i el dolor constant li feien esborronar la vista, va demanar una i una altra vegada que el deixessin anar dins la màquina de cristall. I llavors es repetia l'escena constantment; les urpes l'agafaven amb firmesa, jugaven amb ell, canviant-lo de posició dins el líquid ingràvid per permetre que els tentacles li freguessin el cos i al final s'escolessin pels seus orificis. La humiliació es convertí al capdavall en indiferència punyent, perquè el dolor físic dels primers cops i l'orgull ferit van desaparèixer quan Locúss es trobà a l'altra banda d'un llindar invisible, el llindar que travessa un home quan el torment es converteix en rutina.
-MMMMMMHHHHHHH........ AAAAAAAAAHHHHHHH........... Ets un home dur, humà, un dels millors que he paladejat mai............- però Locúss ja no sentia aquella veu greu i vellutada, perquè nedava dins d'una semiinconsciència atordidora.
D'altres vegades, quan el Gran Mühal ja es trobava saciat de plaer i esgotat per l'esforç, demanava als seus homes que li apliquessin tot tipus de tortures davant la gran màquina de cristall, des d'on observava com Locúss perdia la poca dignitat que li quedava. Ja no distingia quins artilugis utilitzaven aquelles criatures, però la varietat i dimensions no feien més que empitjorar el seu estat. També li aplicaven petites descàrregues elèctriques a través d'uns cables cil·líndrics de poc diàmetre, que tant servien pels genitals, com per introduir-li per l'anus. Allò el va deixar mig mort, i els Kraons es van veure obligats a realitzar-li unes cures de primers auxilis i donar-li un descans més llarg.
No sabia quan de temps feia des d'aquella darrera experiència, però gairebé era incapaç de sentir-se el cos i de moure's quan va recuperar la consciència. Però ja li era igual. Només esperava que li apliquessin com més aviat millor la mort. Es va obrir la porta de la cel·la i va pensar que, per fi, la seva demanda havia estat escoltada. Llavors va veure una figura coneguda, el rostre del noi on havia llegit la gelosia als seus ulls. Aquest cop, però, era la màscara de l'odi la que mostrava, i d'entre la túnica tregué un ganivet. El jove s'acostà cap a Locúss fent xerricar les dents.
-Tú.... Tú, immund humà..... No mereixes...... No mereixes res.....
El jove descarregà un cop de puny al rostre de Locúss. Aquest, que s'havia mig incorporat seient a terra, va caure de nou d'esquenes, donant-se un cop amb el cap. Es va recargolar de dolor, però no es va tornar a moure. El jove li va escopir a la cara i vinclant els genolls, l'agafà pels cabells.
-Mereixes morir. Mereixes que acabi amb tu.
Per fi, Locúss feia molt que esperava aquell moment. Es veia incapaç de reaccionar, atacar al jove i fugir cames ajudeu-me. En un altre moment n'hagués estat capaç, però ara ho veia impossible. El jove li acostà el ganivet al coll i Locúss notà l'acer a la gola. Un acer fred, llis, el tust de la mort, una mort desitjada, anhelada, que se li presentava ara en aquella fulla.
Però el jove dirigí la punxa del ganivet cap a una obertura en les manilles electròniques que duia Locúss i, burxant durant un parell de minuts, va provocar un curtcircuït. Les manilles van caure a terra, seguides del dringar de l'acer. El jove va ajudar Locúss a reincorporar-se i aquest va treure forces mentre evitava sorprendre's, no fos cas que aquella emoció l'acabés d'esgotar.
No seria la única sorpresa. Quan van sortir de la cel·la, els esperava la Mestressa Espasa. Locúss la mirà amb un interrogant evident a la cara.
-Tranquil, gringo. Ara sóc jo la que et torna el favor. Ho recordes? Em vas salvar la vida fa cinc dies. Més val que no ens entretinguem amb explicacions, hem de sortir com sigui d'aquest cau infestat de Kraons...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada