TrashTale: Savage Life

Marc:

-Un moment! això no és cosa seva Locúss! -la veu de la Mestressa sonà d'uns metres enrera- Deixi que els meus homes se n'ocupin!

-Que et passa reina, és que tens por que descobreixi alguna cosa lletja? - sense fer cas de les ordres, Locúss apartà amb un moviment ràpid la roba que cobria la cara de l'encaputxat i descobrí una cara violeta d'ulls grocs que el mirava amb odi. En un atac felí aquell ésser li clavà una queixalada a la mà a en Locúss que, instintivament, va fer un un gir de canell que trencà el coll de la criatura.

-Només el volia prevenir que els Kraons mosseguen molt fort quan es senten acorralats... però veig que li agrada experimentar noves sensacions.-La mestressa somrigué i féu un moviment als seus homes perquè s'emportéssin al Kraó.

Locúss s'incorporà i es dirigí cap a l'Espasa que encara tenia un lleu somriure als llavis.

-Espero que aquesta bestiola no m'hagi encomanat res... Per cert no pensava que una persona tan important com tu a l'exèrcit sortís a camp obert a combatre, creia que et quedaries al teu palauet de somni, com fan tots els militars superiors. -feu sorneguerament.

-Encara hi ha moltes coses que no sap de mi, sergent.- La seva cara canvià en un segon. Un reflex vermell creuà els ulls de la mestressa. De cop desenfundà la seva espasa i empentà a en Locúss amb força. Amb un moviment de la seva arma rebutjà una llança vermella que es dirigia cap a ells i cridà - Kraoons!!

Tots els homes es posaren a cobert i es començaren a sentir udols i crits de dolor. El cel estava ple de llances vermelles que queien vers el grup de resistents.

-No us agrupeu! serem un blanc massa fàcil per les seves llances! disperseu-vos! - L'Espasa cridava ordres als seus soldats.

En Locúss encara a terra després de l'empenta de la mestressa, es posà de bocaterrosa i començà a reptar en la direcció d'on provenien els projectils. Es notava que estava en el seu mitjà, era un home fet per allò, l'adrenalina corria pel seu cos donant-li aquella sensació que tant li agradava. Tenia un objectiu, acabar amb l'enemic, fos quin fos i sortir-ne viu.

Les llances lluminoses kraones queien prop seu, però cada vegada amb menys quantitat. S'aturà uns segons i mirà al seu voltant, a uns deu metres veié un cos que amb destresa, es movia com ell, reptant entre els arbustos. Es tractava de la Mestressa Espasa, que amb un moviment amb l'índex l'indicava on eren els enemics. Locúss aixecà el polze. Alçà lleument el cap, de nou, i pogué distingir com a pocs metres a la seva esquerra quatre Kraons carregats de llances continuaven llançant els projectils cap als homes de l'exèrcit que restaven atrapats en aquell tros de jungla. Continuà arrossegant-se fins que es va situar un metres darrera d'ells. Encara adolorit per la ferida del seu braç, prengué una pedra del tamany d'una taronja i s'acostà als violetes, que distrets amb les llances, no havien notat la seva presència. Quan es disposava a atacar al primer dels quatre amb la seva pedra, un raig vermell passà xiulant per davant dels seus ulls. Es llençà a terra i sense donar-li temps reaccionar, va notar com queien damunt seu tres cossos que l'impedien moure's.

-Guss a him! Guss a him!* (el tenim! el tenim!)- cridaven.

-Muhäl a guss prizal!* (en Muhal ens donarà un premi!)

En Locúss intentava amb totes les seves forces escapolir-se, però tenia el braç massa dèbil, i les forces l'abandonaven. Abans de perdre el coneixement encara pogué sentir més crits, incomprensibles per ell:

-Guss a hers mitu! Guss a hers mitu!* (la tenim a ella també! la tenim a ella també!)