David:

Però només que Sayago hagué sortit per la porta, l'udol estrident d'una sirena d'avís sacsejà tot el campament. Locúss, confós, va veure com els soldats corrien, venint de tot arreu, cap a una sortida que desconeixia, així que va optar per seguir-los. Si alguna de grossa en passava, no volia que l'enganxessin amb els pixats al ventre. Enfilà per un camí diferent, o li semblava diferent, doncs distinguir els passadissos entre tot aquell laberint era una feina per a ments despertes o massa acostumades a l'aire reclosit i la penombra d'aquella ratonera. Un cop a l'aire lliure, va adonar-se que tothom es dirigia cap a "La Guindilla", on els homes prenien espases i lliscadors per iniciar una persecució. Al terra, omplint el tètric escenari de les eliminacions amb les seves vísceres i la seva sang, hi veié el manyoc que abans fou Largo Montes. Alguna cosa li havia pulveritzat cap i pit, deixant-ne només el tronc inferior i les cames. Però Locúss el reconegué per les seves botes, gastades i embrutides, tacades encara per una escopinada de tabac mal dirigida.

El seu cervell començà a funcionar amb la velocitat d'un home acostumat a l'acció. Agafà una espasa i un lliscador, i d'una revolada s'alçà del terra a gran velocitat. No sabia a què o a qui perseguien els homes de la Mestressa Espasa, però li picava la curiositat per descobrir-ho. Mentre avançava els més ressaguers, d'altres queien pels costats a causa d'uns trets dels quals només intuïa el seu poder devastador a través dels cadàvers esventrats. En plena efervescencia adrenalínica, aprofità que la persecució s'internava dins la jungla per començar a buscar el camí més curt, però també perillós. Les plantes li fregaven la cara, esgarrinxant-li, i calia evitar els soldats que anaven caient abatuts, lliscadors i cadàvers sense control, però aquells esquivaments conti nus encara li donaren més empenta. Ja era a prop del cap del grup quan hagué de fer un arriscat moviment cap a la dreta. L'instit li salvà la vida, doncs una llum vermellosa li passà brunzint a cau d'orella. Es notà una cremor al braç i veié una ferida ennegrida, que supurava un líquid transparent. "Danys menors, res que no pugui arreglar un tequila i un bon habà", va pensar amb un somriure entre els llavis premuts pel dolor.

Al seu davant, l'objecte de persecució es va començar a esclarir. Una figura de mides humanes, coberta amb capa i caputxa, planejava amb un lliscador kraó, duent entre les seves mans una mena d'arma, res que hagués vist abans: un canó argentat, una mena de tub que sostenia amb les dues mans i que deixava anar de tant en tant un fogueig calent i vermellós, el mateix que gairebé l'havia fregit i el mateix, suposava, que havia pulveritzat Largo. Convençut que a aquella velocitat no l'agafaria, va fer un gest gairebé suïcida: amb el peu dret clavat a la part del darrera del lliscador, començà a fer pressió cap avall. El lliscador començà a pujar cap al cel, sortint d'entre la jungla. La pressió del vent començà a resultar-li insuportable, i llavors, des de les alçades, canvià la pressió del peu dret per la del peu esquerre a la part davantera. El lliscador començà a davallar amb una fúria incontrolable. Semblava una bala, però pel cervell de Locúss no pasaba ni el més minim senyal de perill. Només pensava en la següent jugada.

L'encaputxat no va tenir temps de veure res. Rabent com una fletxa, el lliscador de Locúss se li llançà al damunt i, en el darrer moment, el nordamericà s'agafà al cos de la seva presa. Els lliscadors s'estavellaren a una i altra banda; els dos cossos caigueren amb violència a terra.



Quan recuperà el coneixement, Locúss només sentia brunzir les orelles i una cremor del dimoni al braç. Jeia damunt l'encaputxat, que no es movia del seu lloc. No es veia per enlloc l'arma que emprava, va pensar que devia haver caigut pels voltants, prop del lliscador. Arribaren els homes de la Mestressa, astorats davant l'acció brutal i esbojarrada de Locúss.

-Tranquils, nenes, estic d'una sola peça- els digué quan miraren d'ajudar-lo a aixecar-se.

Llavors, més encuriosit que amb ànims de revenja, Locúss acostà la mà a la caputxa del desconegut. Tenia el cap girat cap a la dreta, i el tros de roba li cobria la faç.

-Vejam qui és aquest client que vol marxar sense pagar...

Anselm:

Locúss seguí el sotscomandant Sayago sense replicar. Tot aquell passeig l'havia posat introspectiu i ara analitzava la seva situació. Pensava en que aquella gent s'estava prenent massa molèsties perquè en realitat tant les espases com la puta sala de control li relliscaven. El sergent havia aprofitat una missió al mig est d'Estats Units per escapar de l'estricte control de l'exèrcit amb el seu reactor F-9X, i ara enmig d'aquella guerrilla d'espadatxins desesperats tornava a sentir-se atrapat. Es preguntava si el sergent Tyrone amb qui havia planejat la fuga havia aconseguit escapar també i on seria. Maleí la seva sort per haver-se quedat sense combustible degut als trets al dipòsit que un dels seus companys de missió li va dedicar com a regal de comiat. I ara tota aquesta història era una comedia negra davant la qual no va poder sinó deixar anar una forta riallada, interrompint les explicacions de Sayago.

-Ho troba divertit, Locúss?
-Tranquil indiaca. Vostè vagi fent.
-Bé com que veig que el seu interès per la sala de control es nul l'acompanyaré a l'armeria i el deixaré. No em puc permetre perdre el temps amb carellots com vostè.
-Perfecte. Estic fins als collons d'aquest espectacle de varietats.

Locúss i Sayago abandonaren la sala de control on els tècnics de l'exèrcit realitzaven tot tipus de proves amb material tècnic i els cossos dels pèrfids kraons. Alhora una petita sala de comunicacions permetia al poblat controlar les rodalies del fort i establir contacte amb els poblats mes propers. Locuss va pensar que seria una bona idea apropar-se per allà per aconseguir material per reparar el comunicador del seu reactor i posar-se en contacte amb en Tyrone.

Els dos homes atravessaren un altre laberint de passadissos fins arribar a l'armeria.

-El deixo sergent. Li prego que controli aquest humor seu tant peculiar o tindrà molts problemes.-Amb un gest de coqueteria Roberto sacseja el cap i es pentinà el "mullet" amb una mà.
-Vale "monyas" ves a netejar-te els porus.-remuga Locúss en veu baixa mentre obria la porta blindada.

Xavi:

-D'acord - responguè Locúss.

Roberto Sayago acompanyà al sargent en direcció als barracons de l'exèrcit. En un d'ells, aparentment com els altres, el va fer entrar. Dins del barracó, sense ni una sola llitera, cinc soldats armats fins a les dents saludaren amb un cop de cap a Sayago i el seu acompanyant. Seguidament, un d'ells fèu dos cops al terra, tres, i dos cops més amb la cama esquerra. S'apartà uns metres i tot seguit, del terra, s'obrí una petita porta.

- Segueixi'm.

Locúss, rera Roberto Sayago, s'endinsà per aquell soterrani d'escales primes de pedra humida. L'estreta paret estava il·luminada per petits fluorescents.

- Aquest és el nostre centre d'intel·ligència. Evidentment l'hem hagut de camuflar sota terra degut als rumors d'un possible atac massiu Kraó al nostre poble resistent. Tan sols fa un mes que ens hem traslladat aquí, i encara no ens hem acostumat massa a aquesta merda d'humitat.

Locúss no va dir res. Tan sols observava estranyat aquella rudimentaria construcció, que li recordava vagament al què havia llegit als llibres de text d'història del seu país: a la guerra de Vietnam, els grocs construïren habitatges i trampes subterrànees que ells mateixos anomenaven "caus de rates".

Finalment s'acabaren les escales i dos passadissos dividien el camí.

-Primer anirem a la sala de control. Després, que "sin duda alguna le encantará", li mostraré la cambra de construcció d'armes.- diguè Sayago, somrient.

Marc:

El primer reflexe d'en Locúss fou posar la seva espasa davant el cos per parar el cop. Efectivament el seu moviment funcionà i aturà l'atac ferotge d'en Santafé, que es quedà a pocs centímetres de la seva cara:

-Molt bé amic heu superat la primera lliçó! Heu realitzat una parada! Com veureu fer servir una espasa té molt d'instintiu, deixeu-vos portar i a veureu què sou capaç de fer.

Amb un salt Santafé reculà i amb un senyal de la mà indicà al Sergent que l'ataqués.

En Locúss amb una manca d'estil considerable, aixecà la seva espasa per damunt del seu cap i arrencà a córrer envers l'espadatxí.
Amb un somriure als llavis Apolonio esperava impassible. En el precís moment que en Locúss abaixava l'espasa per clavar-li al ventre, el mestre mogué una cama i girà la cintura. En Locúss errà l'estocada i passà de llarg.

- Tranquil gringo! no som uns salvatges ni això que té a les mans és una serra mecànica. -somrigué per sota el nas-. Segona lliçó: en l'art de l'esgrima la contenció de la força i les intencions són valors molt importants. No mostri el seu atac fins unes dècimes abans de realitzar-lo, i llavors dirigeixi tota la seva força a la fulla de l'espasa. Torni-ho a intentar acosti's...

En Locúss imità la posició del primer atac d'en Santafé i avançà unes passes lentament. Continuà amb un ràpida acceleració. Quan va tenir el seu blanc a uns dos metres, frenà en sec, clavà la cama dreta a terra i allargà el braç de l'espasa. En Santafé aturà el cop amb un somriure:

-Ja ho té! continuï "caramba"! -amb un moviment sublumínic, el mestre respongué l'atac amb una nova acció ofensiva- "venga" esquerra! dreta! esquerra! esquerra!

En Locúss seguia les ordres sense tenir temps per pensar què feia. Es movia enerera i parava els cops.

-Les espases parlen "lo oye gringo"! això són frases! esquerra, dreta! molt bé!

De cop Apolonio aturà el seu atac. Mirà al seu voltant i va veure com la resta de soldats havien parat el seu entrenament i miràven la classe magistral que el mestre d'espases estava impartint al nordamericà.

-Tercera lliçó: mantingui la ment en blanc, ocupi-la només en pensar el següent atac. Si només defensa, només té una opció morir defensant o fugir, i qui vol fugir, oi? Cada acció defensiva ha de portar lligada una possibilitat d'atac, sino és una pèrdua de temps i energia. Vinga intenti-ho de nou, "viejo".

Recuperant la respiració Locúss feu una pausa, s'apujà i doblegà les mànigues de la camisa. Quan estigué a punt no va poder reprimir un comentari.

-Apo! Quan acabem aquesta lliçó recorda'm que et pregunti perquè dimoni necessiteu ridícules espases per matar els kraons, si he vist que disposeu de fusells, d'acord?

En Santafé somrigué, assentí amb el cap i li picà un ull a en Locúss.

De nou es repetí la coreografia, en Locúss atacà mesuradament, aquesta vegada amb més seguretat, i fou ell qui començà les frases amb l'espasa. El mestre, sense gaire dificultat anava parant els atacs, i reculant. El sargent una mica fart del somriure que tenia en Santafé gravat a la cara, començà a pujar la intensistat i la força dels seus cops. El seu cos cada vegada s'acostava més al d'Apolonio. Instintivament, com un gat, feu un salt enrera, en mil·lèssimes prengué l'espasa amb les dues mans i mentre queia donà un cop des del damunt del seu cap en direcció a Santafé. Aquest alçà lleugerament la seva toledana de ceràmica, que impactà de forma brutal contra el ferro d'en Locúss.

Un soroll agut inundà el camp d'entrenament per uns segons. Un ooooh generalitzat dels casuals espectadors el seguí. El combat s'havia aturat.

Apolonio restava dret amb l'espasa creuada damunt el seu cap, el Sergent ajupit i amb un genoll a terra, sostenia amb les dues mans la vetusta espasa que s'havia trencat pel bell mig.

De cop Apolonio Santafé, mestre d'espases de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria, esclafí a riure:

-Ha, ha, ha, ha! "Gringo que fué eso"! m'encanta! tot el què li falta de tècnica ho té de força i coratge. Encara ha d'aprendre molt però té una bona base, em sembla que amb una bona arma podria resisitir una batalla contra els kraons. Per avui és suficient. Després passi per l'armeria i demani una espasa de veritat.

-Molt bé ho faré. I ara digue'm perquè espases?

-És un tema espinós "amigo", hi ha qui no hi està d'acord a l'exèrcit, però l'experiència em diu que per matar kraons no hi ha res com una espasa amb berinina. -En Santafé aprofità per envainar l'arma amb un moviment àgil mil vegades repetit- Vas poder veure en el teu encontre amb els kraons que tenen una pell viscosa, oi? doncs bé, encara no sabem perquè, però sembla que els projectils no els maten del tot, els aturen i els fereixen uns moments això si, però tenen un cos semigelatinós que absorveix les bales. El tall d'una espasa no l'absorveix però, i en contacte amb la berinina es posen efervescents, com els llimacs amb la sal... I què hi ha més noble i excitant que un combat a pocs centímetres d'unes bèsties ferotges que desitgen eliminar-te? Ha, ha, ha... -rigué el mestre- A més per extrany que sembli, ells tampoc fan servir armes de llarg abast, els agrada lluitar amb les seves llances de llum.

-Però segur que hi ha altres maneres... - en Locúss insistia.

-Jo només sóc un humil espadatxí que fa el què li ordenen de la millor manera que sap. Quan l'envargament nordamericà ens va requisar les armes i projectils vam haver de recórrer a altres mitjans per poder defensar-nos. Si vol qüestionar els nostres mètodes parli amb la "Jefa", ella estarà encantada d'escoltar-lo... "amigo".

En Roberto Sayago, que de lluny havia presenciat tot l'entrenament, s'acostà:

-Acompanyim Locúss, encara li queden moltes coses per aprendre. Si vol podem anar al búnker d'intel·ligència.

David:

El matí es llevava amb un tel vermellós en l'horitzó, com si tota la sang vessada el dia anterior no en fos suficient i la natura també hi volgués dir la seva. Locúss se'l mirà emmandrit, mentre orinava entre uns matolls propers a les casernes.

-Gringo, afanya't, avui t'espera un dia dur.

A Locúss li va agradar escoltar la veu d'en Roberto Sayago a les seves esquenes. Encara no havien creuat cap paraula, però tal com havia reaccionat davant l'eliminació denotava una voluntat superior a tot aquell ramat de lluitadors sense cervell. Potser sí, potser la rebelió de Mandalupe lluitava per la llibertat i la pau, però sempre havia preferit anar del costat dels més independents, aquells que saben què els pertoca fer i fins on poden arribar.

Sayago duia les mateixes ulleres de sol, encara que a aquelles hores no es feien necessàries. Va notar-li un aire semblant al seu germà, però no li va voler dir res de la discussió a la caserna durant la nit.

-Fa mitja hora que el campament està en moviment. Si realment et vols quedar, hauràs de seguir escrupulosament els horaris. Ets un home de vida castrense, ja saps com són aquestes coses.

-He passat una mala nit- li va respondre lacònicament Locúss.

Sayago el va dur fins una explanada on estaven reunits un centenar d'homes realitzant exercicis físics. Locúss s'hi va unir per, després d'una hora i quart, passar a un altre grup que exercitaven amb els lliscadors. Eren nouvinguts que encara no controlaven l'aparell, però tot i la novetat, a Locúss no li va costar gaire començar a dominar els moviments més difícils. Als Estats Units, quan l'exèrcit li deixava convertir-se per un mes a l'any en civil, durant les vacances, acostumava a viatjar fins les muntanyes de Utah per fer snowboard i altres activitats de més risc. Tota la vida havia conviscut amb el regust de l'adrenalina als llavis i se li feia imposible en pensar viure d'una altra manera. Així va passar un parell d'hores exercitant piruetes extremes, gaudint del plaer de desplaçar-se a un pam del terra.

Finalment, Sayago, que s'encarregava de coordinar tots els grups d'entrenament de la base, el dugué fins Apolonio Santafé. Ell era l'encarregat de coordinar l'entrenament amb les espases. Santafé li lliurà una espasa mig rovellada i es posà en guàrdia amb la seva toledana acabada de pulir. Locúss es va mirar el tros de rogall que li havia tocat, però no va dir res.

-Ho sento, però només estic acostumat a les armes de foc i els ganivets curts.

-Tranquil, Locúss, és la pràctica la que ens du al coneixement.

Locúss va mirar la trentena de soldats que lluitaven per parelles. Va decidir que no havia de ser tan difícil.

-M'he estalviat de posar-li suc de berinina a la fulla de la meva espasa, així que no pateixis.

Locúss va mirar-se Sayago amb cara interrogativa.

-La berinina és un verí molt potent que extreiem d'una planta sudamericana anomenada Balago. Hem descobert que és súmmament nociva per als Kraons.

Locúss es posà en posició davant Santafé.

-Com em tranquilitzeu. Ara només hauré de vigilar que la fulla d'una toledana no m'obri de dalt a baix, dugui berinina o no.

Santafé va somriure, i es llançà cap a Locúss esgrimint la seva espasa de fulla gravada

Anselm:

Tot i que en acte de servei el sergent havia viscut tot tipus de crueses, aquells dos "cambiados" no van poder més que produir-li la mes profunda repulsió. Enfurismat, Locúss es dirigí als pous per rentar-se com a precaució i es va prometre a si mateix que donaria una bona lliçó a aquell eixelebrat d'en Largo per haver-lo ficat al barracó dels mutants.

***
Lluny d'allà, a quilòmetres del campament de l'espasa solitària, una figura vestida amb capa i caputxa negra travessava entre lianes i troncs enormes la profunda selva pilotant un lliscador kraó. El seu destí, Ketah´, el volcà en eterna erupció. L'individu es va dur una màscara a la cara per protegir-se de les emanacions de gas multicolor i penetrà al cor del seísme. Amarrant-se amb una mà a l'extrem del seu transport la figura descendí amb precaució fins un replà on un riu de lava viscosa fluia lentament.

Dos nous personatges esperaven el nouvingut, enfundats amb vestits tèrmics de color negre dels quals sobresortien tubs i sofisticats mecanismes. Sota la màscara, els inconfusibles ulls grocs de diminutes pupiles dels kraons. L'hàbil genet va rebre els centinel·les amb indiferència i tregué una mà per tirar-se a les esquenes una part de la capa, mostrant la pell d'un ésser humà.

Sense creuar paraula els tres personatges desfilaren amb un elevador de metall blanc cap a les entranyes d'un sofisticat complex construït sobre roca viva. L'extranger caminava amb pas ferm a través d'amples passadissos, i sobre les parets lluien gemmes colossals escolpides i modelades amb formes corves i de colors diversos que reflectien i a l'hora magnificaven l'escassa llum dels interiors.

Per fí els dos centinel·les van aturar-se en arribar a una estança on convergien diversos passadissos, protegits els accessos per un fluxe energètic violeta de llum pàlida.

- El gran Muhäl l'espera. En aquest moment es troba en la seva Re-Integració diària però l'atendrà igualment -féu un dels custodis.

Sense badar boca l'humà atravessà la sala, on els efluvis del volcà apareixien novament, que juntament amb les columnes de roca donaven un aspecte majestuós a la sala. Presidint-la, una màquina de parets de cristall robust i vigues metàl·liques agitava líquid blau que desprenia un perfum agre. Damunt la màquina en forma de polígon, un adolescent kraó d'expressió atenta ataviat amb una túnica, geia amb les cames nues creuades. Una ombra gegantina es movia plàcidament a l'interior del receptacle.

- Parla. Digué una veu serpentina.
- Senyor, l'extranger ha arribat al campament i ha conegut la dama. És nord-america, un militar, Locúss però no sap res, és del tot inofensiu.
- Haig d'entrendre doncs que el nostre "tracte" continúa com sempre, oi? La teva recompensa bé que ho val, estimat.- El sí de rèplica de l'humà tenia un tall de crispació que el féu abaixar el cap, fregant-se les puntes dels dits perdut en les seves cabilacions.

L'ombra dins el receptacle s'apropà a un dels vidres pròxim al jove kraó, revelant una silueta amb una corpulenta cua bategant al ritme del líquid. Una urpa violeta i enorme en sortí, i el jove s'afanyà a refregar-la amb delicadesa amb unes estovalles.

-Marxa; ja saps que has de fer -digué la veu mentre acaronava la cuixa del jove.
-A les seves ordres -digué l'encaputxat, girant sobre els seus talons per tornar d'allà on havia vingut.

Xavi:

- On puc trobar aquest Sayago?

- El sol ja es pon. Aquesta nit el coneixerà, segurament...- Responguè en Montes, amb una llarga riallada.

Locúss mirà enrera, veient com la zona d'"El Moco" s'allunyava, i amb ella, la fortor.

Ja al campament, Largo passà de llarg diferents barracons, en direcció est. Finalment, aparcà el lliscador just al principi del què s'intuïa com una zona semi-abandonada de petites construccions de color verd. El sargent no veia a ningú.

-Dormireu aquí, Locúss. Hi ha altres barracons, tots plens, però no en trobarà cap de millor per a un nord-americà. Busqui una llitera que estigui buida. Ah, i, si uns voleu eixugar la resta de vòmits secs que dueu per tot l'uniforme, a unes passes més enllà hi trobareu diferents pous d'aigua potable...

-Gràcies, però, on són tots?

- No es preocupi. No està sol. No està gens sol.

I amb la seva gràcia habitual, Largo escúpí al terra amb un somriure mofeta, fent adèu amb la mà per tot seguit desaparèixer rera una boira de pols que enlairà amb la propulsió del lliscador.

-Maleït fill de puta - diguè en Locúss, gratant-se el ulls.

El barracó on l'havien dut era una estructura rectangular, construït totalment amb fusta, però que ja deuria tenir un munt d'anys i haver suportat moltes tormentes: molts dels seus llistons estaven totalment podrits. Quan va obrir la porta, que grinyolà estrepitosament al seu impuls, ho trobà tot a les fosques. Palpà la paret i trobà un interruptor. Es van encendre una fila de bombetes de baixa potència al llarg de l'edifici.

No hi havia ningú.

Una renglera de lliteres s'estenia a una banda i a una altra.Avançà fins que va trobar aquella que semblava buida, al final del barracó. Just al seu costat, una finestra donava a l'exterior, totalment a les fosques. Tot era silenci.

Es va treure la jaqueta i la camisa, que, tal i com li havia fet notar en Largo, no tan sols estaven tacades dels seus pròpis fàstics, sinó que també oloraven. Demà em rentaré, pensà. S'estirà a la llitera, absolutament rendit: necessitava descansar, ordenar les idees. Aclucà el ulls i de seguida s'adormí.
***
Un fort impacte als genitals despertà Locúss del seu son. Mentre es retorçava de dolor i veia llums per tot arreu, sentí una veu que l'insultava a crits descomunals:

-Eh, t-tu, ferò gi das fensat, malfarit!

I un nou cop de puny li enfonsà el nas cara endins.

- Ill de futa, iangui de ferda! A-aguesta es la mefa i-itera!

Locúss va poder obrir els ulls mentre notava com li rajava la sang del nas i el dolor provinent dels testicles li pujava cap a l'estòmac, provocant-li noves arcades.

- Això, m-malfarit, ada fomita obre la mefa i-iitera, cafronàs!

Locúss aixecà el cap i veiè un èsser amb la cara deforme, sense llavi inferior i la llengua que li queia com un gos, que es disposava a estavellar un tros de viga sobre el seu cap.

- Para, Juanito!!!

L'ésser deforme, entre crits guturals i moviments salvatges, fou retingut per un home baixet que li prenguè la viga amb un gest ràpid.

- He dit que paris!!!

Tot seguit, aquell home que havia intentat gairebé assassinar-lo, marxà de la vista de Loccús. L'home baixet que el salvà d'aquell atac apropà la seva cara a la del sargent:

- Escolta, imbècil, ja ens han dit que has de dormir per aquí, però una cosa és que haguem de suportar la teva ferum i una altra que prenguis la llitera a un de nosaltres. Avui dormiràs fora, demà ja trobarem una solució. De totes maneres, benvingut, Locas.

-Loc...Locúss...- va intentar rectificar mentre s'aixecava, absolutament adolorit i marejat.

-Això, Locúss. I jo Carlos Sayago. - va dir-li estrenyent-li la mà. Després es va treure un rellotge de butxaca i, fregant-se el bigoti espès, continuà: - Han d'estar a punt d'arribar.Vaig a tranquilitzar el Juanito. Es posa molt nerviós si li toquen les seves coses, ja ho has vist. Mentrestant, vès a rentar-te una mica, abans no arribin els altres.

En Sayago sortí davant seu, i en aquell instant, Locúss va poder veure l'esquena d'aquell home: un enorme bony sobresortia de la camisa, mentre que
al clatell li creixien unes membranes de carn flàccida que gairebé li arribaven als colzes.

La Zona Prohibida

Marc:

En Largo es girà amb un cop de taló i començà a caminar sense dir res. En Locúss el seguí. Creuaren el gran pati on s'havia esdevingut l'eliminació i on abans havien estat entrenant amb l'espasa els soldats de l'exèrcit. El sol queia sense compassió damunt aquella esplanada mig coberta de sorra i de llambordes que dibuixàven un cercle des del centre cap a l'exterior. Al vell mig les pedres estaven tenyides d'un color granat intens, probablement de la sang acumulada durant anys d'eliminacions. Al creuar aquell punt en Largo esgrimí un lleu somriure i escopí part del tabac que encara tenia a la boca.

- D'aquest lloc en diem "La Guindilla", no només pel color de les pedres, també és un lloc de sabor intens, ja m'entén... -ensumà sorollosament amunt i preparà un gargall que deixà anar en perfecta paràbola just al damunt de la pedra central del pati.

En Locúss impassible i gens impressionat per l'actitud de Largo Montes ni s'immutà.

-Ara el portaré directament a la zona prohibida, no l'enganyaré, no em fa cap gràcia anar-hi i com menys temps estiguem per allà millor. La resta del campament ja el pot veure més o menys, el barracots dels meus homes allà, el búnker d'investigació i intel·ligència, ja coneix el palauet de la "Jefa" allà baix, la torre dels oficials, els angàrs dels transports estàn allà darrera, en fi vosté és militar, ja sap com s'organitzen aquests llocs...

-Si, ja ho he vist abans quan he arribat amb en Santafé... no està mal planificat el lloc i sembla que les muralles protectores són resistents, però que és això de la zona prohibida.

-No s'avanci als esdeveniments, ara ho veurà acompanyim, agafarem un lliscador.

Els dos pujaren a l'aparell i començàren a creuar la jungla de nou a una velocitat que desdibuixava el arbres que creuàven. Després d'uns minuts en Largo parà de cop. D'una de les butxaques del cinturó traié un mocador vermell que es lligà, tapant-se el nas i la boca. En Locúss esperava que el seu acompanyant li dongués alguna explicació o un mocador per ell, en comptes d'això en Largo li deixà anar:

-És necessari per entrar a la zona -assenyalant el mocador-, i ho sento, però no he pensat en vostè, no porto cap més filtrador... No pateixi no és mortal, però serà desagradable la olor, ha ha ha -rigué el sotscomandant en un clar gest de provocació-.

Els dos baixàren de l'aparell i caminàren entre lianes i arbres com els que ja coneixia en Locúss, lilosos i coberts de molses extranyes. De cop es començà a sentir una olor nauseabunda, en Locúss parà de caminar en sec una arcada el doblegà per la meitat obligant-lo a vomitar arran d'un arbust. L'oficial espanyol es girà i rigué de nou sorollosament.

-Ha, ha, ha, tranquil gringo, és normal! quan ja no tingui res a l'estómac ja no vomitarà més. I no pateixi ja gairebé hem arribat.

Caminaren una metres més i en Largo Montes s'aturà davant del què semblava un barranc. En Locúss hi arribà encara eixugant-se les restes de vòmit.

-Això és "El Moco".

Davant els ulls d'en Locúss s'obria un cràter inmens, potser tenia un kilòmetre de diàmetre i la fondaria debia arribar als cinc-cents metres. Al vell mig una massa orgànica entre lila, vermella i verda amb forma de calçot gegantí estava enclastada a terra. "El Moco" semblava orgànic, però debia tenir una estructura interna que el mantenia ferm. D'ell en supuraven líquids viscosos i les olors fètides i pútrides que havien provocat el malestar al sergent.

-El punt de l'impacte, d'aquí venen els Kraons, em sembla que ni ells mateixos poden suportar aquest lloc. Acostar-se massa a El Moco durant massa temps pot provocar mutacions com les que ha vist abans en el seu encontre amb l'osanda, desprén unes radiacions extranyes... Intentem fer-hi operacions llampec per robar tecnologia però cada vegada i perdem massa homes. Des de intel·ligència diuen que seria crucial controlar aquest lloc. En fi marxem d'aquí, no m'agradaria convertir-me en un "cambiado".

-Un "cambiado"? -mussità en Locuss intentant controlar la vomitera

-No en coneix cap encara, oi? demani-li a en Sayago que n'hi presenti algún. S'hi fa bastant amb ells... són curiosos. Van passar massa temps en aquesta zona...

Ràpidament giraren cua i prenguéren el lliscador en direcció al campament.

David:

Tot i que en Locúss ja estava prou acostumat a veure aquestes escenes en les seves missions i, fins i tot, a protagonitzar-les com a botxí, no es va poder estar de fer a la Mestressa Espasa un comentari punyent.

-Veig que els teus homes han après amb rapidesa l’ús de la crueltat que li atorgues a la meva gent.

La Mestressa li dispensà una mirada freda, de menyspreu.

-Ja les tenen aquestes coses, les guerres. Ens ho vau ensenyar molt bé, com tractar els presoners per a encoratjar les nostres hosts.

Largo Montes s’acostà cap a la Mestressa qui, mentre parlava amb Locúss, li havia fet un gest.

-Largo, saluda al nostre convidat, el sergent Locúss. Sembla que dubta sobre entrar a formar part dins la nostra organització revolucionària.

Largo va dirigir-li un somriure mefistofèlic, ensenyant les poques dents corcades i esgrogueïdes que en aquell moment mastegaven una fastigosa bola de tabac. Fent un gest amb els llavis n’escopí una bona quantitat a terra, prop de les botes de Locúss, per després fregar-se amb el palmell de la mà la barba de quinze dies. Va esclafir a riure.

-No tenim prous diners com permetre’ns un mercenari, senyora.

-Estic mirant d’esbrinar si es tracta més aviat d’un idealista, prou estúpid com per ajudar-nos-respongué la Mestressa amb sorna.

Locúss es posà tens. Allò que se li riguessin a la cara l’enfurismava, però d’altra banda pensava que aquella gent tenia raó, que la rancúnia acumulada durant tants anys de guerres, matances i injustícies contra els seus feia que es comportessin amb crueltat, no només a l’hora de matar a l’enemic. Però s’adonà que tot allò el feria molt més que el pitjor punyal encastat entre les seves vèrtebres.

-Ja n’hi ha prou. Jo també sóc un home de guerra, no necessito més judicis de valor. Només que em doneu una arma i em digueu la meva missió. No cal firmar cap contracte, quan sàpiga com marxar ho faré. Mentrestant no us anirà malament un home experimentat per a la vostra revolta, sigui menyspreable o no.

Largo tornà a escopir.

-Així m’agrada. Senyora, aquest paio és un malnascut, però un malnascut que ens anirà de conya.

-Molt bé, doncs. Emporta-te’l i ensenya-li el campament. Ah, ensenya-li també la “zona prohibida”.

A Largo no li va agradar gens l'ordre, entonant un "sí, senyora" mastegat amb poca convicció.

Anselm:

Enmig del cercle va poder veure una femella kraó amb dos petites cries. La kraó vociferava i gesticulava agressivament amb una veu gutural vers els espadatxins.

De cop aquests obriren pas a un nouvingut. Largo Montes, caballer espanyol sotscomandant i primera espasa de l'exèrcit de l'espasa solitaria. Amb una ganyota cruel es va adreçar a la kraó.

- Miserable criatura!! Tu i els de la teva espècie sou els responsables de la mort de tots aquells a qui estimem. Per això cada dia la nostra germandat d'espadatxins té el deure de torturar i castigar a aquells que tant dolor han causat. Germans que la compassió no estovi els nostres cors i tingueu ben presents les cares de tots els companys i families que han caigut a mans d'aquests monstres- continuà, mentre desenvainava l'espasa i un floc de cabells llargs i greixosos li gronxava cara avall- Putos llangardaixos.

Largo feu anar amb rabia l'espasa contra les dues cries de kraó, mutilant la primera i sesgant el cap a la segona d'una brandada. La femella kraó augmentà la intensitat dels seus crits pero Largo la feu callar "patejant-li" els genolls i "ensartant-li" l'espasa per la gola. Finalment
rematà la primera cria esventrant-la amb un cop sec. L'home es mesura la barba castanya i escupí sobre la fulla, netejant-la amb la roba d'un dels cadàvers i desfilà cap al seu camarot.

Observant l'escena el segona espasa, subcomandant Roberto Sayago, va recolzar-se en una paret en acabar la matança. Ell era contrari a aquestes execucions i cada cop li era més difícil suportar aquella monstruositat. Inmers en els seus pensaments va fer un glop de la seva petaca i es va ajustar les ulleres fosques; ningú va veure la llàgrima que rodolava per la galta de l'oficial.

Xavi:

En aquell moment, un fort crit tallà la conversa en sec. Locúss es va estremir per un instant, i l'Espasa esclatà a riure:

-Amic meu, amic meu, no s'espanti. Ja deuen ser les dotze, veritat? Això vol dir que ja han començat a eliminar.

Amb tranquilitat s'aixecà i es dirigí, amb pas ferm, cap a la porta. Locúss la va seguir, sense dir res, intrigat per aquella frase. La porta fou oberta pels guardes de l'Espasa, i aquesta, mirant de reüll al nord-americà, li diguè, tot aixecant el braç:

-Efectivament. Ja han començat a eliminar.

Una rotllana d'espadatxins contemplaven el centre del camp d'entrenament, observant un espectacle, als ulls de Locúss, inaudit i terrible:

Marc:

-Qui ha parlat de fugir? Els homes com jo no fugen mai, afronten els problemes de cara i hi troben solucions, senyora. Cap animalot de color violeta i pell viscosa, per lleig que sigui, em pot fer fugir!
-Ha, ha, ha, quin fatxenda! els nordamericans no canviaran mai! es pensa que és més dur que jo? que el meu espectacular i sensual cos no l'enganyi soldadet, que se m'escapi alguna llàgrima de tant en tant no vol dir que sigui una bleda. Porto resistint els atacs d'aquestes bestioles desde fa massa temps perquè un delinqüent amb uniforme em digui que pot fer-ho millor que jo! Els meus ulls han vist coses que vostè no ha vist ni en els seus pitjors malsons, la meva espasa ha tallat més carn de la que vostè podrà menjar en cinc vides! i ara faci's un favor, entengui que aquests enemics no són com els rebels de mantega amb els que està acostumat a tractar, són forts (molt forts), àgils i resistents, però això no és tot, a més són molt inteligents.

En Locúss somrigué per sota el nas, i apretà les dents. Aixecà una cella i feu un moviment afirmatiu amb el cap. L'Espasa aixecà la mirada cap el sostre i suspirà amb condescendència.

-Molt bé senyora, diu que no tenen tecnologia i jo he arribat aquí amb un lliscador fantàstic que m'ha portat a tota fava entre els arbres de la jungla. Què me'n diu d'això? No deu ser l'únic que tenen oi?
-Evidentment és tecnologia robada als nostres enemics. En les darreres victòries hem pogut aconseguir material Kraó en bones condicions. Els tècnics del nostre exèrcit estan investigant com estan fets per replicar-los. Ens falta poc per saber com funciona la seva font d'energia. Com segur que sap tot el petroli de les terres emergides és propietat nordamericana, gràcies a les guerres de principi de segle, la resta ens em d'espavilar per poder-nos moure...

-Si, si, els nordamericans sóm el diable, ja capto la idea. I ara, com està la situació, qui és aquest Muhäl de qui m'ha parlat en Santafé.
-Muhäl és el seu cabdill i líder religiós pel què sembla és el més poderós dels Kraons. Últimament hem tingut noticies de molts rituals com els que ha presenciat aquest matí a la jungla, i els atacs a les nostres posicions sembla que han disminuït. Em sembla que s'estàn reagrupant i preparant una ofensiva definitiva. Què li sembla podem comptar amb vostè? una mica més de carn de canó sempre va bé...

David:

Santafé va sortir de la sala, deixant sols a la Mestressa espasa i a Locúss. La dona va prendre una copa de metall del terra, al costat dels coixins, fent-ne un xarrup. Com no deia res ni semblava que l'estranger li despertés cap mena de sorpresa, cosa que desesperà en Locúss, el militar va prendre la iniciativa en la conversa.

-Es pot saber qui ets tu, que és tota aquesta bogeria i on sóc? No entenc absolutament res i ningú sembla disposat a fer-me'n esment!

La Mestressa s'eixugà els llavis amb una llengua llarga i sensual que no li passà desapercebuda a Locúss. L'ira començà a desaparèixer quan aquella dona de cabells rossos i cos turgent tornà a fer servir la seva veu càlida i profunda.

-Pel que sé, tu ets l'estranger al nostre país, tu ets qui ens hauria de donar les explicacions. Cap a on et dirigies? Tornaves a marxar en una nova i destructiva missió que realitza sovint el teu país per tenir a ratlla la resta del món, per a evitar que els seus ciutadans deixin de viure sota una campana de vidre mentre la resta del món s'enfronta a l'Holocaust?

Locúss va abaixar el cap en actitud derrotista. La dona no deixava de tenir raó.

-Nova América viu convulsionada des de fa dues dècades, quan els Kraons van arribar de l'espai exterior i van decidir quedar-s'hi. Eren només una dotzena i van arribar per casualitat, quan la seva nau s'estavellà prop d'aquí, a les restes d'una zona que abans s'anomenava Tegucigalpa i que algun dia va ser capital de la desapareguda Honduras. La nau va quedar inservible i disposaven de poca tecnologia, però van saber adaptar-se i amb els recursos que van trobar i la seva força física van decidir esclavitzar la població local.

Locúss no se'n sabia avenir; a l'exèrcit, on anaven a parar els pitjors criminals per pagar els deutes amb la societat en missions on deixar la pell, es considerava que la zona Sud de les Amèriques era una zona tranquil·la, i per això feia més de vint anys que ningú hi enviava cap missió. Ara començava a sospitar per què.

-Doncs bé, el teu govern, incapaç de creure que els Kraons no els resultaven cap amenaça, va decidir eixamplar el canal de Panamá i obrir una nova escletxa pel Golf de Mèxic. Així, l'Amèrica Central va restar completament aïllada, a mans dels Kraons que s'anaven reproduïnt veloçment.

Llavors, el rostre de la Mestressa es va entristir.

-Però un home, l'espadatxí nicaragüenc Heriberto Mandalupe, va alçar una rebel·lió contra els Kraons, instaurant l'exèrcit de l'espasa solitaria, i reclamant que l'Amèrica Central, la "Nova Amèrica" com vam començar a anomenar-la, era només del seu poble lliure. Va reorganitzar la gent per a la lluita i va arrossegar al seu darrera una joveneta idealista i desencantada amb la seva vida....

Una llàgrima furtiva va rodolar-li galta avall. A Locúss li va costar molt mantenir-se al seu lloc i no llençar-se-li al damunt per reconfortar-la amb una abraçada.

-Heriberto, el meu marit, qui m'ensenyà tots els secrets de l'espasa i un motiu per viure, morí ara farà un any.

La Mestressa s'eixugà la cara. Novament li retornà la força i serenitat que poc abans havia demostrat a Locúss.

-Us seré franca: ho teniu molt malament per fugir, no disposem de cap mitjà tecnològic per fer-ho ni el vostre govern ens ho permetria. Si voleu, us podeu quedar a ajudar-nos mentre prepareu algun pla de fuga. Si no, sou lliure d'anar allí on us plagui, si és que no us capturen abans els Kraons.

L'exèrcit de l'Espasa Solitaria

Anselm

Ambdós homes començàren a caminar a través d'un enorme pati, on prop d'un centenar d'espadatxins practicaven les seves habilitats amb l' espasa i probaven amb gran destresa diferents tipus d'exercicis de condició física. Locuss, gran admirador de les arts de la guerra quedà impressionat amb les capacitats d'aquells valents.

- "Gringo", mai ulls extrangers havien observat l'exèrcit de l' espasa solitaria. Prent-ho com un privilegi.
- Bah, espero que m'hagis dut aquí per quelcom més que veure aquest circ...
- Mesura les teves paraules "gringo", l'Espasa vol parlar amb tu i no té gaire paciència amb els insolents.

Locuss va remugar per dintre seu conscient que la seva vida era enterament a les mans d'aquell home alhora que s'adonava que la seva arribada a l'illa no havia passat desapercebuda. El passeig va continuar fins a una luxosa edificació semblant a un petit palau, amb reminiscències clarament aràbiques. L'interior de l'edifici tenia una frescor agradable i decorat amb detall, tot
i que no arribava a ser recarregat. Santafé s'obrí pas fins una sala on una figura lànguida els esperava mig recostada entre uns coixins, amb les botes de cuir sobre una petita taula i fent dringar uns anells, impassible.

- Mestressa espasa, l'extranger ja és aquí.

Aquella dona admirable es passà la mà per la cabellera rossa amb un gest de satisfacció.

-Perfecte.

Xavi:

Locúss pujà al lliscador. Santafé apretà l'accelerador i començaren a travessar el bosc a una velocitat trepidant. Amb els ulls mig tancats, pogué veure com creuaren un riu enorme per tornar-se a endinsar al bosc.

- Un dels pocs rius que han quedat potables després de la invasió dels kraons. Aquesta merda d'espècie contaminen tot allò que conquereixen. Sort que ens vam adonar de les seves maniobres i poguerem defensar-lo a temps.

Mentre Santafé deia això, li assenyalà amb un cop de cap els arbres fronterers al riu: Locúss pogué veure, al principi amb dificultat, humans armats amb rifles entre les gruixudes branques dels arbres: havien construït petites cabanes i plataformes de vigilància.

- Ja hi som.

Santafé reduí la velocitat del lliscador, fent-lo baixar arran de terra.