David:

Durant massa temps havia estat a l’ombra de tothom. Si començava a recordar, podria dir que fins i tot no arribava a recordar-se més que com a segon de totes les comeses. Ell era el germà gran, però en Roberto sempre l’havia hagut de defensar, fins i tot el va salvar de morir a “El Moco”, encara que com a conseqüència hagués patit aquella horrible mutació. I tot aquell temps, després de descobrir per casualitat que el seu líder, l’honorable Eriberto Mandalupe, aquell sant baró en què tots s’havien reflexat alguna vegada per prendre forces davant l’amenaça kraona, era viu, havia estat la seva ombra, el seu fantasma. Heriberto volia que Carlos Sayago s’encarregués de vigilar d’amagatotis la Mestressa Espasa i li anés passant informes. Però tot s’havia complicat, perquè va descobrir que el traïdor de l’Exèrcit, el segrestador de l’Espasa a sou del Gran Muhäl havia estat el seu propi germà. El rubor de la vergonya i de la indignació l’encengué, tant que sense pensar-s’ho el denuncià a Heriberto. Però ara patia, patia pel destí del seu germà, patia perquè ell a la seva manera s’havia convertit també en una mena de traïdor. Havia arribat el moment d’explicar-ho tot, d’explicar-ho o de rebentar com una de les bombolles viscoses que es fan a la superficie de “El Moco”.

-Vaja, Locúss, fixa’t, és un dels teus amics tarats, i la cara que duu no em fa bona espina- Tyrone es posà a riure mentre es fixava en la deformació de l’esquena de Carlos Sayago. Aquest, però, ni s’adonà del comentari; tot seriós, es pentinava el bigoti mentre s’acostava cap a en Locúss.
-Hem de parlar. En privat-li digué secament.

Locúss se l’endugué en un apart. No vulgué pressionar-lo, així que esperà a que comencés a parlar. Però Sayago es mantenia capcot, amb els punys premuts i una expressió turmentada al rostre. Finalment, després d’un temps que semblà etern, començà a parlar.
-El meu germà Roberto ha segrestat la Mestressa Espasa. Fa anys que n’està enamorat, així que ha pactat amb els kraons traicionar-nos a canvi de quedar-se-la. Però jo també fa temps que investigo tots els moviments estranys al campament per passar-li informacions a Heriberto Mandalupe.

A Locúss li semblà que li colpejaven la mandíbula amb un directe de dreta. El seu cervell va començar a computar amb rapidesa, disposat a passar per alt certs detalls, com ara l'aparició per sorpresa d'en Mandalupe, en benefici d’un pla ràpid que els ajudés en aquella situació. Més tard s'assabentaria dels detalls, ara que disposava d'aquella informació privilegiada calia aprofitar-la. Va pensar que els seus superiors havien fet una bona feina, convertint-lo en un soldat tan eficient.
-Així doncs, a hores d’ara la Sarah deu estar en poder dels kraons, no és així?

Sayago, novament, tardà en respondre.
-No, no. La Mestressa Espasa i en Roberto Sayago deuen estar en poder d’Heriberto i la Germanor de les Espases Caigudes, un grup d’antics lluitadors caiguts en desgracia, mutats en extrem que s’amaguen pels voltants del volcà Ketah’.

Després de pensar-s’ho, Locúss abraçà instintivament i alegre en Carlos Sayago.
-Sayago, grandíssim fill de puta! Perquè t’ho has callat fins ara? Maleïda sigui la nostra mala sort! Tyrone, mariconàs, vine cap aquí! Ja tenim un pla per derrotar el Gran Muhäl! Apolonio, reuneix a tots els homes que quedin en peu i porta’ls fins aquí! Hi ha molta feina a fer i hem de planificar l'atac definitiu contra els kraons!

Mentre Locúss donava ordres a Apolonio i Tyrone, Carlos Sayago s’apartà. Novament s’havia convertit en una ombra i ara que havia pres el seu paper i d’altres s’ocupaven de tot, es tornava a sentir ignorat. Pensà en Juanito, potser en aquest moment el necessitava per calmar la seva ira, però dubtava que en Juanito hagués volgut mai que el calmessin. Es va treure de la butxaca dels pantalons una petaca abonyegada i assegut a terra, amb l’esquena recolzada al tronc d’un arbre, féu un llarg glop d’aquell licor fastigós que destil·laven al campament de l’Exèrcit barrejant reïna, sucre, aigua i el poc licor que anaven arreplegant.

Anselm:
***
En veure matinar el sol damunt de Ketah´, l'intrèpid espasa Roberto Sayago
va notar com el pit se li inflava emocionat. Una bella imatge que l'aserenava de la tempesta de pensaments que durant tota la marxa damunt el lliscador l'havien turmentat. Als seus braços l'espasa mestra encara reposava sota els efectes del narcòtic que Sayago va dur a la seva copa. "Uns kilòmetres més i per fí ho hauré aconseguit" s'animava el sotscomandant.

De cop, dos trets varen perforar les turbines del seu lliscador, i el batec
irregular del motor féu perdre l'estabilitatal vehicle. Sense temps de res més l'espasa segona va fer una giragonça abans que el lliscador s'estabellés i va rebotar d'esquenes contra el terra, sota el pes de la dama. El dolor el va posseir. Hagués picat de peus i cames per sufocar-lo però era en debades perquè no podia moure's. Renquejant va mirar l'ombra que se li acostava, una figura opulenta que reomplia el carregador del seu subfusell. En reconèixer-la Sayago no donava crèdit.

-Tu!!! No pot ser!!! Com...

Sense poder acabar, el robust home el colpejà amb la culata de l'arma i perdé el coneixement. Sayago es va immergir en un somni on fantasia i realitat s'entortolligaven. Recordava aquella batalla cruenta a "El Moco". Aleshores ell només era un simple oficial.

Recordava els kraons, que després de recular perseguits en un pretesament fallit atac es van fer forts a la falla. N´hi havia centenars i l'esquadró d'espadatxins amb prou feiens arribava a la cinquantena. Els raigs de les llances queien com una plaga fulgurant que s'enduia companys amb cada batuda.

Recordava el recer d'una escletxa on ell i la resta d'homes es protegien del foc kraó, quan "El Moco" entrà en activitat. La terra es sacsejava i molts caigueren, els germans Sayago entre ells.

Recordava el seu germà Carlos ajudant-lo a enfilar-se en un replà quant un xipolleig del Moco els esquitxà als dos, emportant-se Carlos la pitjor part de l'esquitxada a les espatlles i Roberto als ulls.

Recordava com, enfilant el seu germà gran defallit, es va maleir per la seva mala traça i va jurar que per sempre més vetllaria per ell i que per guarir-lo donaria la vida si calia. Un tortuós congost els podia dur a la superfície de nou, fora de l'abast de la pluja de raigs, era la única opció de salvar-se.

I recordava sobretot la veu d'un home implorant ajut. Un home que també havia estat cobert per la erupció viscosa, aferrant-se a la vora del replà, massa fort per perdre el sentit, massa impetuós per morir aquella tarda, massa motius per continuar amb vida. Aquell líder que sempre havia vist sota una aureòla mitològica d'invencibilitat jeia allà, sota els seus peus, indefens... com l'envejava, la seva decisió, el seu esperit infrangible, la seva bonica esposa...

Sayago va pensar infinitat d'excuses per haver abandonat aquell home a la seva sort, però cap d'elles li va portar la pau d'esperit que necessitava, ni tant sols l'agraïment del seu germà i el de les desenes de soldats que va guiar a través del congost per poder veure un nou sol, com aquell que solemnement coronava el mont Ketah´, i que veia clar en la seva ment. Les tenebres del seu somni van començar a aclarir-se sota la seva llum fins a recuperar el coneixement.

- Sayago... t'has fet tot un home en aquests anys... en aparença si més no perquè com ja sabem no ets més que un talp merdós d´allò més fals i repugnant oi? Treu-te les ulleres, vull veure aquests ulls d´escorpí teus.

Sayago féu cas al seu segrestador i mirà al seu voltant a la recerca de Sarah. No hi era, però quell paissatge aquell baf nauseabund... era a "El Moco"! Va dur-se les ulleres a la butxaca de l'armilla i amb els ulls esquinçats pel sol implacable va afrontar el seu interlocutor amb gosadía.

-Bonica vista oi? Benvingut a casa meva. Durant aquests anys he après a viure en aquest pou de desferres, Roberto. De fet ara no sabria estar enlloc més. Aquí ningú ens jutja, tots estem maleïts per les mateixes aberracions mutants. Durant anys la Germanor de Les espases Caigudes ha tingut cura d'aquesta contrada i ha vetllat secretament pels interessos de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria i de la meva... Sarah. Cada cop que esmeno aquest nom se'm claven mil dards al pit... sí Sayago, encara l´estimo, com ella a mi, però permetre que em veiés... així... abans prefereixo la mort. Ja saps perquè ets aquí oi?

Sayago contemplava l'enorme figura d'aquell home tant brau i que encara ara les mutacions respectaven, però no va poder reprimir un calfred en veure la els plegs de pell flàccida que brollaven cara avall. La comisura dels llavis amb el temps havia quedat a l´alçada de la papada generosa i trèmola, i un nou tall feia acte de presència a l´alçada de les dents, que ell mateix s´havia inflingit i recosit al voltant de les genives per poder parlar amb un mínim de locuacitat. La resta de la cara el testimoni d'una lluita constant entre la matèria i el temps, escapçada en mil pedaços que mostraven òs, múscul i tendó a parts iguals.

Finalment Roberto va desenvainar el seu acer de Toledo que va resplandir com per obra de Venus, disposada a censurar aquella lletjor insultant.

-Acabem amb això d'una vegada, Eriberto.

Xavi:

Ja feia dues hores que cercaven inútilment.

Killkraó, Santafé i Tyrone, el negre gay amant d'en Jacko, havien estat buscant entre les runes de diferents edificis del campament, entre muntanyes de cossos mutilats i ferralla diversa.

Locúss ja no podia més: feia estona que sentia remoure el seu estòmac de manera estranya, i necessitava, ara ja urgentment, un lavabo. La matança de kraons que havia dut a terme amb el seu col·lega Tyrone havia retardat aquell dolor, però ara la suor freda que li rajava des del front i els espasmes constants es feien insuportables.

-Ara torno. -Els digué mentre se n'anava cap a un barracó semi-derruït.

Rera mitja paret calcinada es baixà els pantalons, separà les cames i apretà.

Fou terrible.

Espantós.

I dolorós.

Es va buidar com si dins seu contingués un llac sencer. Va haver d'apartar més les cames perquè la quantitat d'allò que havia tret del seu interior era inmensa. I la pudor. Una pudor que, al sentir-la, sapigué perfectament què significava. S'apujà ràpidament els pantalons, sense ni tan sols eixugar-se, i mirà detingudament la merda: tenia un color lilós.

Ho sabia, tan sols havia estat qüestió de temps: s'havia contagiat durant la seva captura a l'interior de "El Moco". I no només això. Si tan sols l'aire de la zona kraó era prou contaminant per afectar qualsevol humà, les diverses penetracions a què havia estat sotmés farien estralls en el seu físic.

Del terra agafà un tros de mirall partit prou gran per veure-hi la seva cara reflexada: el seu aspecte era més pàl·lid del normal. El ulls, que havien estat blaus, havien perdut intensitat i, al fons de la nineta, li semblà observar un tó verdós repugnant.

Es tornà a baixar els pantalons. Es palpà l'anus, i s'espantà. Va notar petits, molt petits tentacles per sobre del forat del cul. Però creixien ràpidament, ho notava, ho notava per aquell pessigolleig dolorós dels tentacles. Tornà a mirar-se al mirall. Ara detingué la mirada als seus llavis, que aparentment continuaven intactes. Però a l'obrir la boca, aprecià com petites berrugues començaven a aparèixer a l'entorn de les genives...

Per tot arreu on el seu cos havia estat exposat a les perversions muhals, mutava de manera extraordinària...

***

Mentrestant, a fora, en Tyrone havia encès una cigarreta, i, sota les seves ulleres de mirall, mirava detingudament en Santafé, que cridava el nom de l'Espasa.

- Ei, Santafé, tens nòvio?

Marc:

***

Mentrestant al volcà Ketah', el centre d'operacions kraó, un nerviosisme contingut feia que semblés un formiguer en plena activitat. A l'exterior la seguretat s'havia duplicat, els accessos eren plens de kraons armats amb llances lluminoses i ataviats amb les seves crestes de plomes llampants. Guardes muntant ossandes feien rondes al voltant del volcà uns centenars de metres més enllà.

Tot i la foscor de la nit en un dels accessos principals una massa de kraons cívils, entre ells majoria de femelles i neutres, feien cua per accedir a l'interior de la muntanya sagrada. Iluminats per les torxes luminisicents que marcàven el camí, els neutres vestien només un casc metàl·lic de cobre molt pulit i brillant i exhibien un somriure nerviós de satisfacció. Al seu costat les femelles, probablement les seves mares ploraven entre pena i orgull i els acaronaven.

A l'entrada la mateixa escena es repetia cada vegada. Un jove neutre arribava a la porta custodiada per dos guerrers emplomallats i deia unes paraules:

-Biganda Muhäl niitu guss?* (El Gran Muhäl ens necessita?)

La resposta sempre era la mateixa:
-Muhäl niitu vuss*. (Muhäl us necessita).

Al accedir al interior del volcà el neutre era conduït a una gran sala circular de parets lluminoses, plena de pedres blanques que reflectien una llum suau i agradable on altres neutres, dos-cents pel cap baix, resaven pregàries musicals amb sons guturals.

Després d'una hora de meditació una porta doble al fons de la sala, s'obrí. Un magne sacerdot, gras i més viscós del normal, amb el cap cobert per una tela porpra i coronat per una còfia daurada entrà. Les portes es tancaren sorollosament. Sense cap presentació es dirigí als joves neutres, acompanyant les seves paraules amb moviments del seu ceptre daurat:

-Germans sacerdots Muhälics, sou aquí per complir el vostre destí! -un murmuri nerviós generalitzat omplí la sala -. Vau néixer neutres, el gènere sagrat. Vau néixer per donar la vida al vostre Déu. Heu viscut tots aquests anys per aquest moment, heu estat educats per aquest fi. El moment de l'adveniment s'acosta. Formareu part del Tot, del Poderós, del Magnífic i del Temible. Accepteu ara el fat amb orgull. Seguiu-me doncs, germans, a la porta del vostre paradís. Biganda Muhäl niitu vus!

La porta per on havia entrat el Sacerdot s'obri i tots el joves sacerdots comnçaren a entrar a la nova estança. Era una inmensa sala sense columnes coronada per una cúpula octahèdrica. Ordenats en quinze fileres de quinze, uns altars de predra omplien la sala.

-Afortunats germans! situèu-vos als "sicratta bedi" i prepareu-vos per rebre el vostre destí. -Cridà excitat el Magne Sacerdot agitant el seu ceptre.

Els joves, feliços i nerviosos, es començaren a estirar al damunt dels altars de pedra. Algun d'ells vomitava abans de pujar-hi, altres reien de manera infantil. Quan tots estigueren situats on els pertocava, el Magne sacerdot féu un moviment circular amb el ceptre per damunt del seu cap. Es dirigí al centre de la sala i cridà:

-Biganda Muhäl niitu vus! Biganda Muhäl lovate vus! Vus jélpatte him!* (El Gran Muhäl us necessita! El gran Muhäl us estima! Ajudéu-lo!). Que comenci la cerimònia de transferència d'ànimes!

En aquell moment catorze sacerdots més apareixeren a la sala vestint també els mocadors porpres i les còfies daurades. Es situaren un a un al començament de cada filera d'altars. Aixecaren els seus ceptres enlaire. Els prengueren amb les dues mans i desenvainaren els ganivets esmolats que amagaven al seu interior.

-Jélpatte him! - cridà el Magne sacerdot al moment que baixava la mà i clavava i esbudellava amb el seu ganivet el primer dels neutres de la seva filera, desde l'esternó fins al final de l'abdomen.
-Jélpatte him! -cridaren els altres catorze, repetint la mateixa operació sincronitzadament.

A l'instant, els primers quinze neutres, amb el ventre obert de dalt a baix es posaren a cantar pregaries repetitives.

-Jélpatte him! -cridava a cada filera el Magne sacerdot.
-Jélpatte him! -repetien els altres

Pel terra de la sala començava brollar la viscosa sang lila dels joves sacerdots neutres que era recollida per uns canals exacavats a terra i conduida a un canal central que s'endinsava a les parets de la sala.

-Jélpatte him! Jélpatte him! Jélpatte him!

Les veus s'apagaven i la sang corria pels canals, s'endinsava per un sitema de tuberies i després de recórrer molts metres i escalfar-se entre les parets del volcà, anava a parar a un dipòsit, en una sala molt especial. La sala de regeneració del Gran Muhäl.

Allà es reunien els kraons més poderosos. Esperaven l'esdeveniment més important. El procés era a punt de completar-se. El Gran Muhäl estava a poques hores de completar la seva regeneració total. El Déu encarnat. El seu ADN fusionat amb el de milers dels seus devots neutres, d'ADN pur i lliure de malformacions. Aquell procés que portava anys gestant-se a l'interior del volcà, des que "el Moco" caigué a la Terra, era a punt d'arribar al seu final. En poc més d'un dia el Kraó més poderós de tots els temps podria abandonar la seva presó líquida i escampar el seu terror a tort i a dret pel planeta que l'havia permès impunement, renéixer.

***

Alièns a tot això al camapament de l'Espasa Solitaria, Locúss, Tyrone i Santafé intentaven fer inventari de baixes i destrosses del campament.

-L'atac a estat greu per la manca d'efectius però estic segur que això era només una maniobra per mantenir-nos ocupats. En total no hi havia més de dos-cents kraons.- comentà en Santafé amb la roba completament xopa de sang kraona, ja fosca i seca.

-Busquem a la "Jefa" i a veure què ens explica, Apo!

David:

Semblava que les portes de l'Infern s'haguessin obert de bat a bat en el campament de l'Exèrcit de l'Espasa Solitària. Quan Tyrone i Locúss hi arribaren, al seu voltant només veieren explosions, trets, i sobretot morts i ferits, homes que queien muralles avall, entremig d'aquella xusma de criatures que atacaven en gran nombre i estaven a punt d'obrir un esvoranc per on entrar... Kraons, una cinquantena d'aquelles immundes criatures, tal com veié Locúss! En aquell moment, però, començava a forjar-se en el seu interior el canvi cap a en Killkrao.

-Company, això mereix tots els honors! -digué Tyrone fent cruixir les cervicals amb un cop de cap. Estic entumit, no m'aniria malament una mica d'acció...

Tyrone tregué un CD daurat de la seva armilla per posar-lo al reproductor de la electrobike. I malgrat la batalla en què es trobaven, s'alçà per damunt dels caps una música antiga, un vell tema construït damunt una potent descàrrega de scratches i bases breakdance de la millor collita, alguna cosa que a en Locúss li sonà remotament familiar:

-"ROCKIT"! YEAH!- cridà poderosament Tyrone.

El gegant negre es posà a fer moviments convulsius però ben sincronitzats: estava ballant, estava fent el Robot! Tot amb el mateix estil i el mateix art que en els vells temps, tal i com recordava en Locúss. Tyrone, sense deixar de moure cames i braços sincopadament, prengué la seva retallada i, després de girar 160 graus la cintura, s'encarà als Kraons, començant a disparar i a rebentar cervells.

Les bèsties, distretes per aquell espectacle sorprenent, van començar a caure abatudes abans de reaccionar. Però en pocs segons, Tyrone i Locúss tenien al damunt quaranta bèsties liles armades fins les dents.

-KILLKRAÓ!

Una flamarada d'odi i repulsió encengué Locúss que, sense saber ballar, començà a moure's per entremig de les bèsties amb un matxet a cada mà i a repartir estossinades amb els seus poderosos braços. S'ajupia, creuava les cames, girava el tors, es contorsionava, i a cada gir clavava, esgarrinxava, trossejava la carn kraona. Dallava caps, membres, clavava els matxets fins al fons amb un cop precís per enretirar-lo al moment. Mentrestant, Tyrone feia servir amb destresa la retallada, amb la qual cosa els cadàvers s'anaven amuntegant la seu voltant. Només una ferida al genoll el va encendre:

-Merda! Fills de puta! Aquest és el genoll que m'havia trencat jugant a futbol a la universitat!

Veient el seu atacant desprevingut, Locúss féu un salt que el col·locà a la seva esquena i travessà l'ànus de la bèstia amb el matxet, acompanyat pel seu poderós puny.

-Sí senyor, un Fist Fucking com cal!

Només quedaven tres criatures i per rematar la feina, féu un nou salt endavant, mantenint junts els matxets amb els braços estirats endavant, travessant l'abdòmen de la criatura, amb tanta virulència que, de passada, esguerrà tota la seva carn, travessant-lo de cap a cap i clavant-se al pit de l'altre kraó, que estava a l'esquena de la primera víctima. L'últim kraó, horroritzat per aquella barbàrie, arrencà a córrer cap al bosc.

Treient-se de la cintura el cos del kraó travessat, prengué un dels matxets per llepar-hi la sang kraona que es començava a escrostonar. Un aire salvatgement poètic l'envaí, inflant-li el pit amb unes paraules que no sabia d'on venien...

-La venjança és la més dolça de les mels.

Anselm:

Hores abans, al fort de l'exèrcit de l'espasa solitària...

- Milady, estas preciosa.

Roberto Sayago agafava la delicada mà de la Mestressa Espasa i en besava els dits amb galanteria. acte seguit acompanyà amb el braç el camí cap al menjador.

- Gracies Roberto, aquest detall és just el que necessitava després de l'angoixa d'aquests últims dies.

Sayago cedí pas a la mestressa i aprofità per donar una ullada al llarguirut cos de la dona enbolcallat en un vaporós vestit de gassa estampat.

- Senyora, això es molt menys del que mereix. Permeti'm.

L'elegant comandant retirà la cadira perquè la dama pogues seure a taula, que li repongué amb un sincer somriure.

- Roberto has estat un bon líder en la meva absència. El campament està en un ordre escrupulós, un gran treball.
- Sempre m'ha agradat l'ordre i la disciplina, ja ho saps prou.- Digué mentre seia a l'altra banda de la taula.- Només he intentat que les coses seguissin funcionant tant bé com sempre.- L'home féu un tast de vi i n'alçà la copa, celebrant la presència de la dama.
- El que no entenc Roberto, és l'enorme deplegament de soldats que has emprat per cercar-nos a mi i l'americà... el campament està quasi a la meitat dels seus recursos...
- Cert, però bé es veritat que tota aquesta rebelió, i l'estrella que ens guia en aquest desert de tristesa es vos, els homes no m'haguéssin perdonat mai que l'hagués abandonada... -Una tènue vermellor encengué les galtes de la mestressa. - a més... Sayago feu una pausa i es va fer un silenci espectant. L'home es tragué les
ulleres fosques mostrant uns ulls de pupiles clares com la lluna en un estany, aclucant-los per un moment degut a la llum de la sala.
- Sarah...jo...no podia suportar la idea de perdre't. L'home posa el cap cot, corprès per les paraules que quasi sense adonar-se havia pronunciat. Ràpidament es dugué als ulls les ulleres per intentar recuperar el seu posat serè.

Els dos joves varen romandre en callats una bona estona. La dama meditava
quina seria la seva resposta.

- Roberto... un cop ja vàrem parlar d'això. Sé que potser estic tirant la meva vida per una fosa sèptica, que ets terriblement guapo i que no tinc perquè consumir-me en el record, però jo estimava bojament el meu marit i fins ara no m´he sentit capaç de començar cap relació seriosa amb cap home... si, ja ho se, ets una bèstia, el millor al llit, i la teva infravisió em fa arribar a cotes de plaer que superen l'imaginable, però... no es suficient això?

Un tint de furia va recobrir el rostre del comandant, i va cobrir el rictus tens de la seva boca amb el tovalló.

- Seria suficient, si no fós perquè cada nit veig homes entrant i sortint d´aquest maleït palau, i no et pensis que m'ha passat desapercebut com et mires aquest fatxenda d'en Locúss...
- Jo mai t'he promès res Roberto.- La dona havia quedat conmoguda per les dures paraules del segona espasa. - Aquesta conversa ha acabat sotscomandant. Jo... què... - La dona s'havia aixecat pero un fort mareig s´apoderà d´ella. Sayago s'hi acostà just a temps per recollir-la abans que perdés la consciència. Li apartà amb dolçor els cabells del front i tragué el Transcomunicador dels seus pantalons.

- Aquí Sayago. La Dama ha caigut. Que comenci l'atac. Canvi i tallo. L'home carregà en braços la Espasa i sortí del menjador. Per un moment girà el cap, amb el cor a la gola, convençut d'haver vist una hombra a la balconada. Però alla no hi havia ningú.

***