TrashTale: Savage Life

Marc:
***
Mentrestant al cor de la Zona Prohibida, als voltants de "El Moco" dos homes restaven d'empeus l'un al davant de l'altre. El sol vermellós de mitja tarda els retallava a l'horitzó. Els dos empunyaven espases majestuoses, i tenien un posat felí que presagiava un combat furibund fins a la mort.

-Estas disposat a morir Sayago? Recorda que tot i els meus canvis segueixo essent Eriberto Mandalupe, l'espasa més mortal que mai hagi trepitjat Nueva América.

-Ara només ets un vell mutant decrèpit. Porto anys entrenant diariament amb la teva esposa. Sarah, ella m'ha ensenyat tot el que tu li vas ensenyar, i estic segur que ara sóc molt superior a tu. Ja sé que a l'Exèrcit tothom anomena primera espasa a la Sarah, però és purament formal, qui em coneix sap que no hi ha espadatxí més hàbil que jo. Ni la teva dona, ni el mateix Apolonio Santafé em podrien fer una esgarrinxada.

-Parles com un fatxenda, Tito. Ara a veure com lluites.

En Mandalupe avançà la cama dreta i a l'hora clavà una estocada en la direcció d'en Roberto. Aquest ràpid com un llamp féu un salt mortal enrera i caigué a uns metres de la seva posició inicial.

-Eriberto! No em diguis Tito!

Amb tota la potència del seu cos jove i musculós, en Roberto Sayago es llençà contra Eriberto esgrimint la seva toledana amb les dues mans. El "cambiado" amb un moviment ràpid i precís de la seva cintura esquivà l'atac, apartant-se deixà que el jove passés per davant seu. Inmediatament en Sayago s'aturà i girà amb un moviment llampec i es situà a pocs centimetres de l'excap de l'exèrcit. Aquest es protegí amb la seva arma i passà a l'atac, de nou. Les espases començaren a parlar. Els espadatxins avançaven i retocedien i cap dels dos mostrava el més mínim síptome de cansament.

-Estas vell Eriberto! La pell et penja i puc sentir els teus moviments abans que el executis. Sembla que m'estiguis telegrafiant els teus atacs.- En Sayago somreia- Ara amunt, ara dreta, ara amunt, esquerra... Ets previsible mandalupe, no ets ni l'ombra del què havies estat!- Cridà en Roberto al moment que feia un salt enrera per allunyar-se del seu contrincant.

-És veritat que t'han ensenyat bé Tito, un motiu més per estar orgullós de la meva dona. Però dedebò creus que li vaig ensenyar tot el què sabia. Deixa'm uns segons, no puc lluitar gens comode vestit així.- Demanà en Mandalupe

-Fes home, fes. Com si treure't la camisa et permetés vèncer-me...

-Ho sento. No, no és la roba. -En Mandalupe clavà la seva espasa a terra i es descordà la camisa. Al seu pit nu, s'hi veien un seguit de pinces negres que anuàven manyocs de pell. Eriberto amb un cerimonial gairebé místic començà a xiuxiuejar una tonada monòtona, a l'hora que desprenia les pinces del seu cos. Finalment estirà la seva amorfa pell, per desfer-ne les arrugues i descobrir una cicatriu i l'atravessava de dalt a baix. Sense pensar-ho dues vagades, obrí la cicatriu i com qui es treu una camisa, es desfé de tota la pell del seu cos, tal com si fos una granota militar. A la vista de roberto Sayago, Mandalupe exhibia els seus músculs vermells i prominents, humits d'una substància gelatinosa. La seva cara era més semblant al què recordava però els seus ulls no tenien parpelles i tampoc tenia orelles, només uns orificis laterals. Hi havia zones del cos que deixaven a la vista ossos d'ivori lluent. A les seves cames i palpitaven venes i artèries. I per tot el cos els tendons unien amb força la seva poderosa musculatura, ara més a la vista que mai.

-Saluda al nou Mandalupe! Tu em vas crear al abandonar-me a la meva sort en aquella batalla. Ara desitjaràs no haver-ho fet.- Com un llampec Mandalupe prengué l'espasa i es llençà ravent cap en Sayago qui impresionat encara per l'escabrós espectacle restava amb la guardia baixa.

El mutant ho aprofità per clavar-li una estocada al braç esquerre, però ja no tingué més opcions. Roberto tornà inmediatament en si, i es preparà per respondre l'atac. Amb un moviement de la seva cama féu la traveta a Manadalupe qui amb una àgil tomberella recuperà la posició vertical i atacà de nou.

La música metàlica de les dues espases sonava com una elegia en aquell fossar de mort que era el cràter de "El Moco". El sol continuava la seva inexhorable caiguda a l'horitzó, enrogint-se cada vegada més davant el majestuós espectacle de dos poderosos homes lluitant per la seva vida.

El combat portà als dos homes prop d'un congost que finalitzava amb un impresionant talús amb una caiguda vertical de més de dos cents metres. En arribar-hi ambdós aturaren les armes.

-Segur que recordes aquest lloc Roberto!

-Si! és aquí on em vaig adonar que no eres més que un home rídicul, una llegenda, un mite, i com a tal, pura imaginació de la xusma. Davant la mort tots som iguals Eriberto, tu no et mereixies res del què tenies, ni la fama, ni la dona.- Fent un molinet amb la seva espasa Sayago reinicià l'atac amb força furenta. La ràbia l'havia posseït i li donava una potència gairebé sobrehumana.

En Mandalupe esquivà els primers atacs però un d'ells superà la seva tècnica defensa. La toledana d'en Roberto seccionà els seus visibles músculs de la part esquerra del ventre. La llafiscosa carn d'Eriberto sagnava pel damunt de la capa gelatinosa q cobria le seu cos vermell. Això donà encara més força a Sayago qui comneçà un seguit d'atacs que acabaren arraconant Mandalupe a la vora del talús. Aquest posà els ulls en blanc i ajupint-se per agafar impuls féu un salt per damunt del cap d'en Roberto. Quan en Sayago es girà, amb sorpresa, es trobà que Eriberto s'acostava cap a ell a tota velocitat amb l'espasa per davant. No hi pogué fe res, desvià lleument l'atac i només aconseguí que no li atravessés el cor. L'arma de Mandalupe penterà el seu cos, topà amb les costelles, atravessà el seu pulmó esquerre i sortí per la seva esquena. Amb un crit quasi histèric, Roberto empenyé endavant amb el peu al seu rival per desfer-se del ferro que l'atravessava. Enseguida es posà la mà a la ferida per tapar l'hemorràgia de sang que fluïa del seu interior. Mandalupe, però, prengué de nou posició d'atac i inicià un seguit de moviments que Sayago retornava com podia. Els dos començaren a notar el cansament i les ferides infligides mutuament. Seguien lluitant a la vora del precipici, però ara era Roberto qui hi restava més a prop. Aprofitant un atac proper, Mandalupe amb un moviemnt de la seva cama, escombrà els peus de Sayago, que caigué a terra, perdent, al arrepnajar-se, la seva arma mortífera. Eriberto se li llençà al damunt.

-Ja et tinc! ets home mort!- Aixecà la mà cap al cel, completament tenyit de taronja i violeta, i brandà la seva espasa en direcció al coll de Sayago.

-Noooo! Eri, no!

Un crit de dona ressonà per tot el congost.

-Sarah, ves-te'n no vull que em vegis així!

La Mestressa Espasa aparegué entre les roques. I cridàva mentre s'acostava:

-Segur que té un motiu per traïcionar-nos! Ell no era així! Deixa que s'expliqui!

-Tria covard fastigos, parla ara o mor amb el fil lluent de la meva espasa.

-Ho he fet per vosaltres, pel meu germà, per tots els mutants. Estúpid presuntuós, el Gran Muhäl em va prometre un retro-mutàgen si provocava la disolució de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria. Un preu petit per tornar al meu germà i milers de persones a la normalitat.

-No et crec, porc fastigós.- Eriberto aixecà de nou el seu ferro i es disposà a separar el cap del cos del seu rival. Just al moment que la seva fulla anava a tallar la gorja de Sayago una espasa aparegué pel seu costat evitant l'estocada.

-Amor meu, que la ràbia no t'ofusqui. Encara ens pot ser útil.- La Sarah de Mandalupe, preciosa i femenina, subjectava amb força la fulla que havia evitat la decapitació.