Before the storm

Xavi:

La lluna ja governava des del cel estrellat de Nova Amèrica.

Aproximadament dos-cents homes travessaven la frontera natural que separava el territori conquerit: molts d'ells, sabien que l'aigua del riu també delimitava la vida de la mort.

Killkraó, al davant de tot, suportant els seus dolors interns, les llagues que li havien aparegut per tot, i fins i tot la prominent i estranya inflor del seu cos, no impedia que aquest, amb una mirada temible i salvatge, liderés aquells homes disposats a lliurar l'últim combat de les seves vides, el més sagnant.

Hores abans, en Locúss, amb l'ajuda del seu colega Tyrone, un arrepentit Carlos Sayago i l'àgil Apolonio Santafé, els havia reunits a tots a l'únic edifici que restava en peu del campament arrassat. La desesperança l'invadí que va veure davant seu aquell parell de centenar d'homes sense família, homes sense esperança, homes a qui se'ls havia mutilat la seva dignitat, homes que ja només sabien gemegar i arrossegar-se. Però en Locúss ja no era en Locúss. Ara era en Killkraó, i aquells qui tenia al seu davant ja no eren persones: eren desferres humanes. Però un fort dolor del seu ventre fèu esvaïr el núvol de dubte de la seva ànima, i s'adonà a l'instant que tan sols ell, que havia travessat el llindar de l'inhumà i l'indignitat, tans sols ell podia recuperar l'esperit d'aquella colla d'homes.

- Amigos! Quin sentit tenen ara les nostres vides? Us veig i tan sols sento misèria! Us observo i tan sols puc veure èssers més morts que vius! I teniu dret a sentir-vos així: us ho han robat tot! Us han assassinat: Ja no teniu dones, ni fills, ni a ningú a qui estimar! Sou llastimosos!

Locúss baixà la mirada i tancà un instant els ulls, prement-los fort, soportant el dolor increïble que recorria tot el seu ventre i s'estenia fins a l'anus. En Tyrone, se'l mirava preocupat mentre es refregava el penis i s'encenia un cigarret.

-Però no us arrosegueu! - continuà en Locúss, aixecant encara més el tò de veu - Encara no està tot perdut! L'Espasa no és morta! ELLA NO ESTA MUERTA!!! Encara us manteniu drets! No tenim res a perdre! Aquesta nit agafarem les nostres ànimes, les omplirem d'alcohol i les llençarem, flamejant, contra aquells qui ens han robat les terres, l'esperança i la vida!!!Recuperad vuestra mujer i Camineu entre les vostres terres verdes per arrassar aquells qui us han invait! Ella també ho faria per vosaltres! I si aquesta ha de ser la darrera nit de la nostra història, així serà. Agafeu armes, espases, i impregneu el vostre cos amb l'olor de la mort!
Els homes aixecaren les mirades, tot dirigint-les a Killkraó, que s'alçava damunt neumàtics cremats, sacsejant una serra mecànica per sobre del seu cap:

- AHORA!!! ARA VEIG L'ODI EN EL VOSTRES ULLS! ARA LA VIDA US TORNA A LA MIRADA! AMIGOS, ESTA NOCHE NOS VAMOS DE FIESTA; NOS VAMOS A LA ÚLTIMA FIEEEEEEEEESTAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!

L'edifici va trontollar del ressó dels crits dels soldats:

-FIESTA!
-FIESTA!
-FIESTA!

Ara, com llops sota la lluna plena, avançaven sigilosament.