Post Final

Snif! si, el Savage ha acabat.
Aquest blog queda com a testimoni d'una feina ben feta ;P
Per cert, sapigueu tots els que entreu aquí cercant idees innovadores, que aquest relat està registrat i que la maledicció d'en Locúss us perseguirà fins a la mort si intenteu copiar qualsevol de les frases contingudes en aquest blog.

Descarregueu els arxius PDF i llegiu la gran novel·la catalana d'aquest segle.

📕Primera PART | 📕Segona PART | 📕GRAN FINAL!

Salutacions, i qui sap, potser algun dia, un altre TrashTale comença el seu camí en aquest blog. (Nota afegida 10 anys després: Si! hi va haver continuació. Visiteu la web Trashmovies.info/books per llegir la preqüela Savage Life: Estació Fènix)

M.Z

Final! Alternativa 001 Anselm

Anselm:

De cop i volta un soroll de màquines volant per damunt dels caps dels combatents, i del cel descendiren milers milers i milers de soldats, penjant-se amb cordes, paracaigudes, cohets personats... l'exèrcit dels "Estats Units d'AMÈRICA"!!!!

Tots cridaven "iu-es-ei""iu-es-ei" mentre disparaven ràfegues de làsers i bombes de la A a la Z. De fons, l'himne "barres i estrelles" sonava eufòric, i Locuss i Tyrone no pogueren sinó posar-se la mà dreta al pit, mentre la massacre més ràpida i mortal de la història se succeïa davant els seus ulls.

En menys de cinc minuts al terra del volcà no hi havia més que kraons pulveritzats pels muchachos de l'exèrcit. El gran Muhal quedà reduït a una papilla de Nutribén, i els soldats de l'espasa ploraven. Ploraven sabent que el gran dia que havien somiat havia arribat, gràcies a aquells estupendus warriors del món lliure. S'abraçaven i es tiraven per terra, la alegria era indescriptible. Els soldats es xocaven les mans com si haguéssin guanyat la Superbowl, i Locuss s'estripà la camisa, com Camarón, quan va veure que Muhal ja no existia. La ràbia inicial va convertir-se en calma, i en
apareixer la Ramona corrent cap a ell la calma esdevingué passió, i ambdós van fer un casquet que va animar encara més l'ambient de celebració que es vivia. La mestressa va adoptar el seu paper de mestra de cerimònia i va agafar un micro:

- Guerrers meus: hem vençut!!!
- (weeee weeeee visca! hurra! plas plas! we are the kings! siuuuuuu)
- És el final de la guerra! El final d'aquesta VIDA SALVATGE!
- (weeee weeeee visca! hurra! plas plas! we are the kings! siuuuuuu)
- I ara amics, al poble hi haurà la festa més diverti-diver que s'hagi fet mai!!!!
- (weeee weeeee visca! hurra! plas plas! we are the kings! siuuuuuu)

Total: La festa un èxit.

En Tyrone va cantar varies de la Aretha Franklyn, i van posar clàssics del ctyberfunk i els grans èxits del Michael. En Locuss va aconseguir l'amnistia de l'exèrcit dels E.E.U.U. i va follar-se totes les putes del Rancho per afirmar la seva virilitat, la mestressa va tornar amb l'Eriberto i va decidir continuar com "amics" amb en Roberto Sayago, el qual va plorar sense que ningú el veiés i va fer un glopet de la petaca. En el futur, degut als seus problemes de visió es retiraria de l'exercit i es convertiria en professor d'esgrima d'un nen Japonès que arribaria a ser campió del món, sent la beguda la seva petita tragèdia personal.

L'Eriberto va fer una organització benèfica per ajudar a repaerar tots els mals que els Kraons havien fet, KRAÓ AÏD, ajudat per la seva esposa super-bona, la mestressa espasa.

El germà de Roberto va decidir fer realitat la seva vocació i es va convertir en un famós domador de lleons, però aviat la fama i la seva ex-dona xupadora de sang li van passar factura i va acabar suicidant-se corrent despullat per una carretera a mitjanit.

En Juanito va convertir-se en una estrella del porn hardcore protagonitzant varies entregues de la saga "Pollas taladrando culos mutantes".

Santafé va agafar les guitarres i va liderar un grup de metal gòtic que va tindre un sol èxit, el tema "Slave to your feets" que era bastant enganxós i li va donar pasta per anar tirant durant uns quants anyets.

En tyrone, després de fumar-se un bon puro, va tornar amb els motards del poble i va continuar fumant puros però en un altre format.

I en quant a Locuss... ah amics, Locus, el llegendari Sergent... va tornar a Utah de permís, i tot i que el coronel Carmantis ja l'avisà que la ciutat havia estat arrassada pels Kraons, no va poder evitar tornar-hi per visitar la casa dels seus pares. La ciutat efectivament havia estat derroïda i no hi havia una ànima. En arribar a casa seva, la trobà deserta. Una curiosa cinta de video estava damunt la tele, i en seure al sofà va veure que sota el seu cul hi havia varis Kleenex mpregnats d'una substància violeta clara. Feien pudor. Va posar el vídeo i el que va veure el va canviar per sempre:

Un Kraó grabava amb la càmera del seu pare i parlava a camera fent sorolls extranys. lllavors la càmera enfocà la seva pobre mare, una velleta adorable de 60 anys, com era brutalment penetrada per tres soldats kraó, dos pel cul i un pel cony. Tenien grans membres i la follada va ser tant brutal que a l'ejacular la mare d'en Locuss va esclatar per la pressió dels líquids evacuats. Al final del video el kraó que filmava la agafar i es va córrer en uns Kleenex, era un puretillas.

Locuss es va quedar blanc, no podia moure's ni reaccionar. De cop, va sonar la macarena. Tenia una trucada pe'l mòbil. Després de sonar tota sencera va decidir despenjar. Era el coronel Carmantis.

-Locuss... està bé? ja li vaig dir que noseria agradable.
-... què vol?
-Els nostres serveis secrets han aconsguit esbrinar la posició del planeta Kraonstònia, la seu d'aquests éssers inmunds, i estem seleccionat els nostres millors efectius per enviar una primera línea de defensa allà... he pensat que vostè seria un perfecte comandant allà... prengui's el seu temps si vol.

Locuss tragué la seva pistola i mirà per últim cop el video, que ara mostrava els Kraons rient amb un sò serpentí "jews jews jews" i engegà un tret a l'aparell.

-Carmantis... sóc el seu home.

Marc:

Sayago, Sarah, Mandalupe i Malabastre es quedaren petrificats. Podia ser que aquella veu ronca com d’ultratomba sortís de la boca d’una nena de poc més de 15 anys? És més, podia ser que aquella nena de 15 anys fos Biganda Muhäl, el Déu Kraó encarnat que portaria la mort i la destrucció a la Terra?

-Els veig sorpresos. No es deixin enganyar per les aparences. Sóm més poderós del què pugueu imaginar… Muhahahaha! –Muhäl escalfí amb un riure malèfic que feia tremolar la carn dels humans presents a la sala.

Sayago féu una passa endavant, flexionà un genoll i s’inclinà en reverència.

-Biganda Muhäl, he acomplert la meva part del tracte, ara et toca acomplir la teva. Dona’m el retro-mutàgen pel meu germà i podré marxar en pau.

Muhäl s’acostà unes passes a Sayago, inclinà el seu cap a dreta i esquerra amb la seva llarguíssima cabellera del color de l’atzabeja. Finalment sajupí a l’alçada de Sayago i el mirà als ulls.

-És més atractiu del què semblava des del meu úter. Potser podriem arribar a un nou pacte… Però abans veiem que em porta.

Féu un pas més i s’acostà a la Mestressa Espasa. La fità de dalt a baix amb una mirada inexpresiva. Darrera seu Sayago s’incorporà.

-Teniu uns pits preciosos, humana. La inutilitat d’algun dels meus sacerdots em va privar del plaer de torturar-la en la seva darrera breu visita al nostre palau. Ara però, ja sóm aquí, i podrem fer les coses com ens agraden. A la nostra manera.

-Ets un ésser despreciable. No crec que siguis un déu, només ets un pervertit. Si els de la teva espècie no fóssin tan inútils s’adonarien que ets un kraó vulgar i corrent com ells i que si ets on ets és perquè algun avantpassat va cometre algún crim sanguinolent que li va donar la posició dominant sobre ells en algun moment de la vostra existència.

-Un ésser amb caràcter! em sembla que encara ens ho passarem millor que amb aquell amic vostre. Tenia un culet deliciós. Segur que ens recordarà durant moooolt de temps...

Heriberto i Malabastre sota les seves disfresses kraones esperaven impacients el senyal de Sayago, que els indicaria el moment idoni per atacar la divinitat extraterrestre.

-Pot ser que em tinguis a mi, però mai podras tenir a en Locúss, ell és una ànima salvatge, ha nascut per matar i tu ets el centre de la seva ira. No t’envejo, nena – L’espasa sacsejà el cap, féu un soroll gutural amb el coll i li llençà un espès i verd gargall al vell mig de la cara.

Muhäl obrí la seva lleugera túnica i deixà a la vista el seu pàlid cos nu de joveneta adolescent. El seu ventre començà a canviar de color, mutant cap al lila, en un instant es formà un llefiscós tentacle que com la llengua d’un camaleó sortí disparat cap al coll de Sara. Heriberto i Malabastre féren una passa enrera. El tentacle muhälic aixecà el cos de de la Mestressa uns centimetres de terra. Just en aquell moment Sayago apartà la seva capa i prengué la seva espasa. Cridà “Ara!” i Mandalupe i el mutant es desenpellegaren també de les seves disfresses i aixecaren llurs armes.

-Deixa-la malparit! Cridà Heriberto, mentre saltava i amb un moviment de dalt abaix tallava el tentacle que subjectava la seva estimada.

Sarah caigué a terra i el Biganda també. La divinitat es replegà en posició fetal i començà a cridar amb un tò molt agut i desagradable que semblava la matança simultànea de 200 porcs.

***

A l’entrada de Ketah’ Locúss, Santa Fé i Tyrone, s’havien reunit amb els caps dels reforços, els “Bandidos” i la Germanor de les Espases Caigudes de Mandalupe. Els mutants expliacaren al Killkraó els detalls de la operació Cobra Rei i que tenien dos equips infiltrats a l’nterior del volcà. Mandalupe amb la Mestressa a la sala del Gran Muhäl i l’equip de la mutant de quatre braços Mura, que ja debia ser a la sala de control general del volcà. En saber aquest gir inesperat de la situació Locúss desitjà ser a l’interior de Ketah’ i poder donar ell mateix el cop final a l’ésser que tan profundament havia penetrat en el seu interior.

Acordaren un pla. Locúss i els quatre homes més hàbils en l’art de matar l’acompanyarien fins al cor del volcà per si Mandalupe i els altres els necessitaven. Entrarien per on van fugir en la seva anterior visita al volcà. La resta d’homes i mutants entrarien per la porta principal de la manera més sorollosa possible per agrupar tots els Kraons a l’entrada.

Quan estigueren a punt es separaren.

A l’entrada principal del volcà tothom s’agrupà en perfecte ordre militar. L’adrenalina es podia ensumar a l’ambient tant com les ganes d’exterminar la plaga d’éssers extraterrestres que tan mal havien fet a aquells homes i dones durant tant de temps. El comandant de la Germanor mutant amb un gest a la càmera de vigilància de l’entrada indicà a Mura que des de la sala de control obris les portes de la fortalesa per deixar entrar l’eixam mortifer. Quan les fulles començaren a obrir-se un clam es feu unànim:

-Moooort als Kraooooons!

***

Locúss, seguit dels seus ja inseparables Santa Fé i Tyrone i dos mutants bessons anomenats Fester i Faster iniciaren el camí cap a l’entrada secreta. Els bessons tancàven el grup. La seva figura alta, esvelta i atlètica els feia semblar dues canyes de bambú, flexibles, elàstiques i irrompibles.

-Molt bé senyors ja som al cul de l’infern. Aquí hi ha molta merda i nosaltres som els encarregats de netejar-la, no tingueu miraments, esquartereu tot el què vulgueu, això si el gran cagalló el vull per mi.

D’una patada Locúss esbotzà la porta d’accés i el seu equip entrà com una ventada mortal. Amb les espases assedegades de sang i carregades de berinina els bessons corrien com llebrers pels corredors exterminant les desenes de kraons, sacerdots i militars, mascles, femelles i neutres, que gosaven aparèixer en el seu camp de visió. Locúss i els altres dos més afectats pels combats previs es limitaven a rematar els pobres indesitjables que no sucumbien a les estocades de Faster i Fester.

***

Aquell sò insuportable que sortia del cos del Gran Muhäl va paralitzar durant uns segons els valents que es trobaven amb ell. Instintivament van tapar-se les orelles per evitar que els seus timpans es perforéssin a causa d’un sò tan agut i estrident. Mandalupe però, continuà el seu atac i tenint un perfecte blanc immòbil aprofità per seccionar en dos el cos de la joveneta que jeia arrulida a terra. De sobte el so s’aturà.

Sorpresos, humans i mutants es miraren els uns als altres.

-Ja està això és tot? aquesta nena era el Gran Muhäl? I ja està? ja ens l’hem carregada? –Féu Sayago sorprès encara per la repidesa de l’acció.

-Això sembla Tito, em sembla que acabo d’exterminar a un déu. –Deixà anar Mandalupe, sorneguer.

La Mestressa Espasa s’aixecà i es desféu del tentacle que encara li voltava el coll.

-Vigileu per aquí hi pot haver més kraons. No us ha extranyat que ens deixéssin sols amb el seu déu acabat de encarnar?
-Si a mi també em fa mala espina. Vaig a inspeccionar la sala i a cercar una sortida. –En Malabastre deixà caure completament la seva túnica kraona i desplegà les seves cames mutants, semblants a les d’un saltamartí, cosa que li feu guanyar mig metre més d’alçada, s’espolsà l’esquena i deplegà unes enormes ales insectívores que amb un brunzit ràpid es posaren en marxa i l’elevaren per damunt del cap dels humans.

Mandalupe somrient enfundà la seva espasa i s’acostà a la Sarah.

-No cal que pateixis més, el teu maridet ha alliberat al món de l’amenaça extraterrestre.
-Si i també has fet que ens quedéssim sense retro-mutagen, Einstein! –Sayago es girà i donà una patada a una de les meitats inerts de l’extraterrestre.
-Va Tito, no et posis així, ser mutant no està tan malament quan hi penses bé, segur que el teu germà s’hi acostumarà.

Malabastre prengué terra al costat del grup.

-Aquí no hi ha ningú i la úncia cosa extranya que he vist és una marca en aquella paret, podria haver-hi una porta amagada.

Els quatre es dirigiren cap on havia indicat el mutant alat i quan hi arribaren el terra començà a tremolar. La marca en forma de cercle de la paret s’il•luminà. I petits trossos de la pedra blanca i brillant de la paret es començà a desprendre.

-Què passa, el volcà està entrant en erupció? –Preguntà Sayago

-NO! SOM NOSALTRES QUI HEM ENTRAT EN ERUPCIÓ! –una veu profunda i tronadora omplí la sala

El grup de valents es girà i la por i l’estupor es reflectiren als seus rostres.

A cada meitat del cadàver del Gran Muhäl havia aparegut un ésser completament nou, llefiscós d’aspecte monstruós i carregat de tentacles. Part del cos de la nena de 15 anys que havia sigut encara formava part de cada un dels dos éssers i destacava encara més la blancor de la seva pell en contacte amb aquell lila fosc humit i brillant.

Entre els dos monstres de més de 2 metres d’alçada s’erigia desafiant un ésser més petit i allargat, amb uns bracets poderosos i una espècie de boca plena de dents. Era el tentacle amputat per Mandalupe que també havia près vida. Aquest ésser digué:

-NO HI HA NINGÚ MÉS PERQUÈ NO NECESSITEM NINGÚ MÉS! MUHAHAHAHA!

***

A l’entrada del volcà la Germanor de les Espases Caigudes i “Els Bandidos” havien reduït les forces kraones a la mínima expressió i pràcticament ja tenien la feina feta. Així que decidiren començar amb l’extermini de qualsevol resta d’ésser lila vivent que quedés a l’interior d’aquell munt de roca.

***

Més endins del complex els cinc valents i Locúss corrien i executaven a la meteixa velocitat. Només ells cinc ja sumàven més de 300 morts, i els números continuaven augmentant. Per on passaven deixaven un rastre de sang i mutil•lació.

-Ei llargaruts! És per aquí! –En Locúss indicà un passadís que els portà a creuar la sala de sacrificis, que en aquell moment era buida. –Ens hi acostem! Senyors reserveu forces, encara ens queda el millor!

Creuaren la sala fins al final. Locúss aturà als seus homes davant la porta plena de pedres precioses.

-És l’hora de la veritat aquesta és l’avantsala. Si superem aquest punt arribarem a la peixera del pervertit Muhäl. Alguna cosa dins meu palpita i em diu que ens hem d’afanyar.

Locúss premé unes pedres roges, els bessons es féren una abraçada fraternal i untaren les seves espases en berinina, en Tyrone donà un copet al cul a en Locúss, i Santafé es persignà.

Les portes s’obriren i aparegué una sala gran sense cap moble i amb els trenta Kraons més grans que cap d’ells havia vist mai.

David:
La falda del volcà Ketah’ s’agitava amb la dansa de guerra i mort que havien encetat els exèrcits de kraons i d'humans. Les víctimes es multiplicaven, però això no importava, perquè tothom s’hi llençava salvatgement, essent com era la darrera de les lluites.

Si ja havia estat un fracàs l’assalt a la portalada principal de la base, Locúss, Tyrone i Santafé no sabien que els esperaven coses molt pitjors. L’ona expansiva dels explosius detonats no només havia delmat l’Exèrcit de l’Espasa Solitària, també havia fet estralls entre les tropes kraones. Però tot d’una, sorgint de les profunditats d’aquella massa de terra que era el volcà, ressonà un so greu i cavernós.

-Collons d’alienígenes.... Tenen més asos a la màniga que un puto tafur del Mississipí- va renegar Locúss al soldat més proper de la seva unitat.

Llavors s’obriren les gegantesques portes d’accés a Ketah', dues fulles metàl·liques resistents a qualsevol arma humana, però d’una lleugeresa desconeguda que necessita d’uns pocs segons per obrir les portes de l’Infern. D’elles sorgiren centenars de kraons, armats amb làsers i disposats a aixafar el poc que quedava de l’Exèrcit. Locúss mirà els seus homes i a la seva dreta les unitats que encapçalaven Tyrone i Santafé. S’havien separat d’aquesta manera per realitzar un atac més organitzat i que ferís per tres bandes diferents l’exèrcit kraó, però aquells reforços ja eren massa per a la seva tropa migrada. Malgrat la duresa dels seus homes, Locúss intuí que aquella era la fi. Apretà les dents i es preparà per fer una senyal a totes les unitats perquè avancessin cap als nous enemics.

Sense temps per reaccionar, els kraons avançaren alguns dels seus soldats perquè ferissin l’Exèrcit amb una arma nova, mortífera, que ja coneixia Locúss: un raig pulveritzador, el mateix que havia acabat amb en Largo Montes i que ara obria literalment amplis forats entre les files de la resistencia. Aquell canó cil·líndric llençava una llum vermellosa que deixava el buit més absolut al seu pas, només els òrgans de la víctima que no havien estat vaporitzats. Una vintena de kraons duien a les seves mans una d'aquelles joguines mortíferes.

Locúss aixecà el braç i cridà. Cridà amb totes les seves forces, emetent un so salvatge, gairebé inhumà, que remogué la turba humana que el seguia. Desesperats, els pocs supervivents es llençaven al damunt dels kraons, que disfrutaven pulveritzant cossos. Però ràpidament s’imposà la lluita cos a cos, i els làsers i pulveritzadors deixaren pas a les llances kraones i les espases de l’exèrcit rebel. La darrera hora s’acostava.

I quan la massacre s’acreixia fins fer-li perdre el control, Locúss clitxà cua d'ull una fulgència en la línia de l’horitzó que es retallava a les seves esquenes. Un núvol de pols avançava al costat d'aquella fulgència. La sorpresa influí en favor de l’Exèrcit de l’Espasa, que aprofità per reagrupar-se i allunyar-se de l’entrada del volcà.

-Atrás! Atrás, carajo, atrás!!!!-cridava desesperadament Apolonio Santafé.

Els kraons, sorpresos, no saberen què fer, si tornar cap al volcà o perseguir els rebels humans. Alguns suposaven que allò significava la victoria final, així que tampoc hi havia pressa per córrer darrera seu i acabar amb els últims supervivents. Però no imaginaven que aquell fulgor i aquella pols eren els senyals dels “Bandidos”, que havien estat convençuts a darrera hora per la “Guapa” perquè entressin en combat. Muntats en les seves motos elèctriques, brillants a la llum del sol per l'amor amb què les havien preparat per a la batalla, flanquejaven l’arma secreta de l’Exèrcit de l’Espasa: sis camions carregats amb el que semblaven catapultes.

Apolonio es trobà a mig camí amb Locúss. L’americà se’l menjava amb els ulls per interrogar-lo.

-Gringo, prepara’t per veure la millor partida de bitlles de la teva refotuda vida.

Llavors, quan l’Exèrcit de l’Espasa estigué a una certa distància, les catapultes començaren a llençar uns bidons que esclataven entre les files kraones provocant el desconcert i els primers d’ells van caure. No només eren esclafats pel pes dels bidons; mig oberts, deixaven anar grans quantitats de berinina, una substància summament tòxica per a la pell lliscosa d’aquelles criatures. Les baixes començaren a ser abundants i els homes de Locúss, després de prendre aire i veure aquell espectacle, estaven a punt per tornar a la càrrega. Però Apolonio féu a Locúss un gest perquè s’aturés.

-Un últim regal de Santa Claus- digué, somrient eufòric.

Llavors arribaren un grup d’aquells “cambiados” d’Heriberto muntant unes llames descomunals. Aquells animals també havien patit les mutacions de « El Moco » i els seus ulls semblaven desprendre foc.

Apolonio alçà la seva espasa, que brillà amb els rajos vermellosos de la tarda que queia, i bramant un “A la carga!” imperiós, s’avalançà amb tots els homes disponibles sobre els kraons que, desorientats per aquell darrer atac sorpresa, queien com a mosques. Els "cambiados" no només trepitjaven els kraons; les seves llames llençaven unes escopinades de foc que també començaren a fer estralls entre els alienígenes. Locúss, encès per aquell canvi de sort absolut, començà a matar i mutilar a tort i a dret, amb una concentració tal que quan els darrers rajos del sol deixaven pas a la nit ni veié com els kraons supervivents fugien cap a l’interior del volcà i els homes de l’Exèrcit de l’Espasa cantaven victòria.

Anselm:

Tyrone quedá mirant-se la figura corpulenta i inflada de Locúss avançant cap a la fortalesa. Aquell home a qui havia admirat en la seva època universitària i protegit els 6 mesos de reclusió a la penitenciaria de Utah era ara un vent que xiulava buscant venjança. Aquell home gris, hermètic que va retrobar-se a la presó, tornava a fer-se present.

Tyrone mai va preguntar-li per què l'havien engrajolat, "tots som inocents" deien allà, però el fet és que la protecció de Tyrone com a activista polític i líder de la comunitat homosexual de la presó va resultar decisiva perquè Locúss sobrevisqués a l'infern que reservaven els reclusos als culpables del crim més detestable, la violació.

Amb tot, passats els 6 mesos vàren tornar els bons temps a l'exèrcit, on Tyrone podia compaginar el servei amb la seva banda de cyberfunk "The Ass Busters Band" i Locúss amb els torneig de snowboard fins que aquell vel de misteri que envoltava el seu amic es va fondre com la neu amb el bon temps.

***

El segon grup d'assalt de l'operació cobra rei esperava al cor del sisme l'aparició del pervers Biganda Muhal. El sacerdot kraó féu una reverència de comiat als hostes i darrera seu la comporta va tancar-se espetegant amb fresa deixant-los sols en la cambra de cristalls.

-Mühal, icht Sayago. Tingueu les armes apunt- féu en un to més baix.

El tanc de líquid efervescent que l'espasa recordava ara només desprenia un subtil vapor groguenc. Una forma en sortí, camuflada per la boira i es penjà una bata blanca de gasa. Cordant-se-la, la figura es va revelar al grup amb la forma d'una blanquinosa joveneta de poc més de 15 anys i cabellera llarga i negra, inclinant lleugerament el cap amb cada passa fins que a la fí va pronunciar unes paraules que deixaren petrificats els guerrers.

- Benvinguts, humans- va dir la veu ronca del Muhal.

Xavi:

-Està bé, està bé, venga, cojones, no hay para tanto!

Així cridava Locúss a la resta d'homes esparramats pel terra que quedaven vius, després de l'explosió. Finalment, tot i els esforços sudorífics de Juanito, arribaren massa tard i els detonadors compliren el seu savage destí: havien mort prop de 100 homes, i tan sols 50 encara s'aguantaven els pets, mentre que la resta provaven de trobar els seus membres amputats entre la carronya.

- Venga, coño, parriba e dicho! PARRRRRRRRRRRRRRIBAAAAAAAAAAAA!!!!

Finalment, inexplicablement, Locúss aconseguí agrupar aquelles despulles humanes, però que renegaven i se'ls inflaven les venes mentre escuraven llurs espases, ganivets i d'altres armes: sabien que allò, tard o d'hora havia de passar. Sabien que no tenien res a perdre, que les seves miserables vides no valien res i que ara, eren tan sols merda de destrucció. I això agradà als ulls de Locúss-Killkraó.

- Hermanos, nada puede detenernos!

- NADAAAAA!!! - Cridaren el reduït però inflamat i sanguinolent exèrcit.


Inmediatament Locúss tornà a encapçalar la patrulla d'assassins. Aixafant els seus propis, passant damunt els seus cadàvers sense inmutar-se, i apartant a cops de braç la pols que havia aixecat l'explosió dels detonadors, Killkraó pogué distingir la porta que els duria cap a l'interior de l'infern. Estranyament, no es veia ningú protegint el què semblava ser l'únic accès. Darrera seu, Tyrone, l'agafà un moment per l'espatlla. Locúss es girà, i el negre digué:

- Amic, aquesta potser serà la nostra última aventura junts. És més: tant tu com jo sabem que ningú sortirà viu d'aquí. Per tant...

- Si, Tyrone?

- Puc fer-te un petó de despedida?

Locúss somrigué. El seu col·lega era un plumes pervertit, però era un bon tipus.
L'agafà pel cul i l'apretà contra el seu cos, per tot seguit fer-li un morreig que omplí de líquids repugnants la boca de tyrone, degut a les llagues putrefactes que apareixien arreu del cos de Locúss. Amb tot, notà com Tyrone s'excitava. Després l'apartà d'una estrabada. Observà com Tyrone estava excitadíssim, però que no era l'únic. Juanito els mirava i es tocava. L'espectacle era lamentable. Vestit amb plomes i tocant-se.

- Realment, Juanito, ets escòria.

Finalment, d'entre l'espessa pols, arribà la resta de l'exèrcit.

Marc:

La primera part de l'enginyós i mortal pla de Mandalupe havia arribat a bon port. Els seus mutants, encapçalats per Mura, es dirigien camí de la sala de control on havien de desactivar els detonadors de pressió que l'arrauxat d'en Locúss desconeixia. Ells per la seva part es dirigien, guiats per un dels magnes sacerdots a la cambra sagrada del Gran Muhäl.

El grup caminava per l'interior de les sales del volcà, l'encapçalaven Sayago i el sacerdot, anomenat Kuktagá, als que seguien Eriberto, cobert amb la disfressa d'oficial kraó, i Malabastre l'altre mutant, mà dreta de de Mandalupe, escortant la Mestressa Espasa pretesament enmanillada. Arribaren finalment a una gran sala de parets prismodes, que creaven uns jocs de llums irreals molt agradables. En Kuktagà els manà que s'aturéssin:

-Sayago, has complert la teva part del tracte, ens has retornat la Mestressa Espasa. Haviem aconseguit atrapar-la pels nostres pròpis mitjans, però com has pogut comprovar l'estultícia no és patrimoni exclusiu dels humans, i la vam deixar escapar. Ara que tenim al seu cap aquest reducte d'insurgents inútils no seran cap dificultats per la nostra definitiva expansió per Nova Amèrica, que serà el primer pas cap a la conquesta del planeta. El temps de Nova Kraonia s'acosta!

-Si molt bé tot és molt bonic, però que hi ha de la vostra part del tracte?

-Hourg, hourg hourg! -el sacerdot reia movent la seva papada amunt i avall- Si hi hagués més humans com tu la conquesta del planeta seria tan fàcil com segregar "slumbrega", hourg, hourg, hourg... Tranquil, el Gran Muhäl et vol entregar el teu premi personalment.

-I què hauré de fer banyar-me a la seva pudenta peixera?

-No siguis tan poc respectuós amb qui té la teva vida a les seves mans. Us podriem executar ara mateix als dos i no passaria res, de fet aquest era el meu desig, però el nostre Godatchi vol que sigueu presents en el seu adveniment. I ara calleu esteu a punt de presenciar l'encarnació definitiva del Totpoderós Godatchi Biganda Muhäl. Sentiu-vos afortunats.

En Kuktagà feu mitja volta i es dirigí cap a una de les parets, donà tres cops i els prismoides es separaren, deixant a la vista una fastuosa sala iluminada amb una llum blanca que semblava sortir de les propies parets, completament recobertes de diamants, rubins i maragdes del tamany de punys. Garirebé imperceptiblement Eriberto va deixar anar un "prepareu-vos" a tots els rebels.

***
A les afores del volcà els valents de l'Espasa Solitaria encapçalats per Locúss el Killkraó, rebien l'atac violent i invisible del Forat Negre. Els homes aguantaven les posicions com podien, però cada cop hi havia més ferits.

-Valientes! Ataqueu als altres fastigosos! deixeu-me aquest forat del cul per mi! El sodomitzaré fins que demani clemència! -En Locúss animà als seus homes, que empesos per les seves paraules arrencaren en massa, amb crits histèrics, cap a la columna kraona, que sense esperar aquella resposta es trobava mb la guàrdia baixa.

-Santafé! Destruïu-los! Tyrone! et necessito, vine al meu costat!- Just en aquell moment en Locúss notà una urpada a l'alçada del seu ventre, que el féu sagnar lleument. Això li va servir, però per adonar-se que un punt negre es movia d'un cosat a l'altre. El Forat Negre no era del tot invisible! el seu anus continuava sent perfectament opac i amb esforç es podia seguir el seu moviment.

-Tyrone! veus el mateix que jo!
-Si, Locúss, un deliciós anus flotant pels aires! Deixam-ho a mi, sóc un expert seguint culs esquívols.
-Ty! creus que recordaras l'atac combinat que fèiem en els partits de futbol americà a la universitat?
-Per qui m'has pres, mai oblidaria el nostre atac. Tu a la dreta i jo a l'esquerra, vinga!

Els dos homes arrencaren a córrer uns metres i s'aturaren de cop.
-És allà! ara!
Es posaren a córrer en paral·lel en direcció a la taca negra que es dirigia cap a ells. Mentre corrien en Tyrone desenvainà el seu llarg matxet, i en Locúss prengué la seva espasa.

-Touchdown!- Cridàren els dos sincronitzadament. A l'instant creuaren les seves armes com si fóssin tisores i amb un poderós moviment dels seus muscolosos braços van tallar l'aire. Del no res una font de líquid lilós començà a brollar de forma incontrolada, a l'hora que apareixia al damunt de la terra el cos seccionat per la meitat del kraó invisible.

-Si hi ha algun científic a la zona que vingui, podrà ANALitzar un forat negre, hi, hi, hi- rigué en Tyrone.
-Quins temps aquells Tyrone, quants placatges vam fer amb aquesta tècnica, eh?

Sense temps per perdre els dos homes es giràren en direcció als altres combatents. Un núvol de pols, però, els impedia veure què passava. El sò dels metalls i de les toledanes ceràmiques, surava per damunt de tota aquella polseguera, fins que de cop es féu el silenci. Tyrone i Locúss es dirigiren cap allà ràpidament. La pols s'esvaï i aparegué Apolonio Santafé cobert de sang kraona i situat al capdemunt d'una pila de cossos porpres, mutilats i desfigurats. La resta d'homes amb un genoll a terra i amb el cap damunt l'empunyadura de la seva espasa, l'encerclaven i donàven les gràcies per seguir vius.

-Semblen un grup de pagesots malgirbats, però amb el meu entrenament són el grup de pagesots malgirbats més malparits i mortals d'aquest pútrid país. -deixà anar en Santafé en veure aparèixer Locúss i Tyrone. -Ni una sola baixa!

-Muy bien Valientes! Arriba nuestros cojones! Recuperem la mestressa i acabem amb aquests animals immunds!

La companyia, inconscient, començà a avançar sense pressa en direcció a la mort. Locúss desconeixia la presència dels detonadors de pressió i en la seva ment encegada per la ràbia només hi havia un objectiu exterminar l'ésser que l'havia violat i torturat fins a la extenuació.

***
Mura, la mutant encarregada de desactivar els detonadors es trobava amb els seus quatre homes a pocs metres de l'accés de la sala de control unificada del volcà. Esperava el moment just per accedir-hi, però era conscient que el temps jugava en la seva contra. Sabia que com més temps trigués a acomplir el seu objectiu, més probabilitats hi hauria que en Locúss i els seus dos-cents valents de l'Espasa Solitaria morissin esquarterats per les explosions magnètiques dels detonadors.

No volia fer un pas en fals però preocupada pel temps, es decidí a actuar. Dividí el seu grup en dos i es colocaren dos a cada banda de la porta d'entrada de la sala. Ella es posa al vell mig de la porta i cridà les úniques paraules kraones que coneixia:

-Guss a him! Gussa a him!

Per sota de la túnica que l'amagava, d'esenvainà els seus sabres i es preparà per actuar tan ràpid com li ho permetéssin els seus quatre braços. La porta s'obrí. i un kraó d'uns dos metres aparegué:

-Whattu falattu!* (Què crideu!)

Fou l'únic que va poder dir, perquè en unes dècimes de segon un sabre li havia trabessat la gargamella i un altre li havia seccionat l'estómac en dos. Caigué com un tros de carn, inert. Els cinc mutants accediren a l'avantsala sigilosament. Una paret transparent els permetia veure l'interior de la sala de control. Dos kraons seien en cadires i controlaven pantalles de seguretat. Dos més armats fins a les dents els custodiaven.

***
Havien avançat només uns metres quan des de la llunyania, una veu els demanava a crits que s'aturessin.

-Esfereu! Sfereu! No avanfeu me'! Locúss 'ill de futa, esfera!

En Locúss extranyat aixecà la mà per aturar el grup i es girà per corroborar la seva sospita. En Juanito sortia d'entre la jungla corrent com posseït i movent les seves pelleringues mutants a manera d'unes ales feia uns salts que el permetien planar per l'aire, en vol gallinaci, durant uns quants metres.

-I ara què vol aquest? Apolonio continueu, quan arribeu a l'alçada d'aquelles pedres atureu-vos, haurem de preparar l'assalt a la porta pincipal i no podem perdre més temps, jo em quedaré a veure què vol aquest tarat.

***
Mura i els seus homes tiraren pel dret. Amb el màxim d'estrèpit i aprofitant el factor sorpresa, rebentaren la paret de vidre i accediren a la sala de control. Dos dels seus homes es llençaren mortlament cap als kraons dels comandaments i ella i els altres dos atacaren per l'esquena els enromes guardians kraons que em prou feina havien tingut temps de desenvainar les seves espases curtes.

***
-Locú! inútil! que s'esferin! van cap a la mort fegura!- amb un últim vol en Juanito es posà a l'alçada d'on es trobava Locúss.
Aquest acompanyat per Tyrone i dos homes més no entenia de què parlava.
-Què passa el teu cul vol més guerra!
En Juanito només vestia un bolquer que havia sigut de color blanc, i que ara era ple de taques vermelles.
-Hi ha detona'ors manètis per tot el camp! -En Juanito suat fins extrems mai vistos fins i tot per ell intentava recuperar la respiració.
Però només amb aquelles paraules el Killkraó en va tenir prou. Es girà en direcció als seus homes.

***
La sala de control era plena de sang, la lila es barrejava amb la vermella. Mura lluitava com una fera amb un dels guardes, els seus quatre braços li permetien moviments imparables i en pocs minuts pogué reduir el seu contrincant. Quan se'l tragué del damunt, veié a dos dels seus mutants esquarterats i a dos kraons morts, asseguts amb el cap damunt de la taula de control. Els altres tres mutants desempellegats ja de la seva disfressa kraona, intentaven acabar amb l'últim dels violetes que defensava les escomeses amb una habilitat extrema. Mura amb un salt es plantà davant del kraó. L'atacà amb una violència extrema i acabà amb ell en pocs segons.
-Molt bé nois cada segon és or! Ara només ens queda saber quin de tots aquest maleïts botons és el que desactiva el cullons de detonadors.

***
En girar-se, un resplendor, seguit d'un zumzeig breu però intens, el llençà a terra. Veié unes ombres que saltaven pels aires, i després el silenci.
Locúss, Tyrone i Juanito s'aixecaren del terra i correren cap al lloc de l'explosió. En arribar-hi l'espectacle era terrorífic. Membres de tot tipus sembraven el terra rocós de la zona i els laments i malediccions apareixien entre els supervivents.

David:

Quan Locúss i els 200 valents que l'acompanyaven arribaren a la planúria àrida que s'estenia als peus del volcà Ketah', els primers rajos de l'albada s'alçaven tan tímidament que el fulgor de la lluna plena encara assenyalava el camí de les passes que els havien de dur a una mort segura. Serrant les dents, amb la sang calenta colpejant-lis les temples i les espases apunt, ben sucades en berinina, només pensaven en matar tants kraons com puguessin abans de caure abatuts, i per això avançaven en silenci i si deien alguna cosa, ho feien xiuxiuejant, perdent-se les seves paraules de suport i ànims enmig del cric crac habitual dels grills, el xerricar de les aus nocturnes, el ventijol acaronant les branques de la vegetació que els cobria i els ajudava a passar desapercebuts. Locúss estava disposat a no perdre el factor sorpresa, així que va organitzar el petit exèrcit en unitats encapçalades per homes de la seva confiança que controlessin en tot moment els moviments de tothom. Poques van ser les branques cruixides; tots ells avançaven amb la mateixa concentració sorruda, com si fossin un sol home.

Però en camp obert, en aquell terreny àrid i fosc que en altre temps fou l'escenari dels rius de lava d'aquell gegant somort que s'alçava cap als cels, Locúss avançà tranquil·lament, amb el pit inflat i el cap ben alt, encara que els guardes que feien vigia en el punt de control que donava accés a les instal·lacions kraones de Ketah' l'observessin.

-Luk a him! Crezi a him!(Mira aquest! Deu ser boig!)- li digué un dels guàrdies a l'altre, que mig dormia damunt una cadira.

-Jumani rebelu is a him. Seitu yuss, mach da oxigin planiti. (És un humà rebel. Ja t'ho vaig dir, massa oxigen en aquest planeta)-respongué somrient.

Però l'oxigen no havia fet embogir Locúss. Avançava empès per la llavor de l'odi que el mateix Gran Muhäl s'havia encarregat de plantar dins seu. La seva mirada embogida, la seva passa ferma, va posar en alerta els guardes.

-Stopiti vus! (Atura't!)

Llavors, darrera seu, d'entre l'espessor de la boscúria circumdant, van sorgir els 200 homes que l'acompanyaven. Els guàrdies, en veure els atacants, arrencaren a córrer cap a l'entrada del volcà. Locúss s'aturà davant del punt de control. Apolonio Santafé i Tyrone Payne Trator se li acostaren.

-Ataquem?-li digué amb parquedat Apolonio.

-No encara. Gaudim una mica més de la sorpresa i el desconcert que acabem de provocar. No et preocupis, no tardaran gaire en tornar.

Locúss no estava equivocat. Una columna de kraons armats fins les dents van posar-se en marxa i quan s'obriren les portes que donaven accés al volcà, els homes de Locúss van tenir el primer calfred que els recorregué l'espinada: una gernació de bèsties liles, gairebé doblant-los en nombre, es repartiren per la resta de la planúria. Al capdavant hi anava un kraó molt més alt i de pell més fosca, muntat en un Ossanda. S'aturà a pocs metres, baixant de la bèstia amb un posat altiu. Locúss creuà els braços damunt el pit, esbossant un somriure ple de menyspreu.

-Veuerem què ens ha de dir el llepaculs del Gran Muhäl.

-Home, no està malament, és ben plantat...-digué en Tyrone amb veu imperceptible, després que Apolonio li llencés una mirada d'incomprensió.

El kraó s'acostà cap a Locúss, Apolonio i Tyrone, però mantenint una certa distància. Estaven a punt de començar les negociacions.

-El Gran Muhäl m'envia per donar-te records, humà, dir-te que si us rendiu pensa perdonar-te la vida per posar-te al seu costat del tron i donar-te una vida llarga i regalada. Si no ho acceptes, moriràs de forma terrible, de la mateixa manera que aquests escarabats, aquesta porqueria d'éssers que poblen el planeta Terra.

Locúss s'irrità tot recordant el suplici pel que passà en mans del Gran Muhäl, però de moment no perdé els nervis.

-I amb qui tinc el plaer de parlar?-respongué.

-M'anomenen Forat Negre, doncs disposo d'un poder que aviat coneixereu. Però abans voldria saber la teva resposta: què dius? Vols servir al meu senyor una vegada aquest aconsegueixi la victòria total i el control de la Nova Amèrica?

Locúss alçà el braç dret, extès verticalment davant els seus ulls, i del puny tancat alçà el dit índex.

-Munta't aquí i balla amb el teu forat negre.

Com a resposta, Forat Negre es tregué la capa que el cobria, restant despullat. Tancant els ulls i concentrant-se, començà a encongir el seu estómac. Locúss, Apolonio i Tyrone no podien creure el que veien: com si un aspirador el xuclés, Forat Negre es començava a replegar literalment cap a un lloc inconcret del seu estómac. Paulatinament li desaparegueren els braços, les mans, el cap. Només restà el cul i les cames, que desaparegueren en l'interior de....

-L'anus! Està desapareixent dins del seu anus, replegant-se com si es dongués la volta com un mitjó!-digué Apolonio.

-Mmmm, és un paio molt creatiu-respongué Tyrone.

Locúss, alerta, veié que el forat per on havia desaparegut el kraó, també desapareixia. Llavors, la inquietud es desvetllà entre els homes de l'Exèrcit de l'Espasa en forma de morts: algú o alguna cosa invisible començava a repartir cops i urpades entre els pobres desconcertats.

-Vigileu! Pareu atenció amb tots els vostres sentits: ara, Forat Negre és invisible!-cridà un exaltat Locúss.

Anselm:

Mentrestant, Eriberto Mandalupe reflexionava fumant la seva pipa amb el pellam despenjat del seu cap damunt un turó. Havia rebut un comunicat del seu espieta Carlos Sayago informant que el tal Locúss havia pres el lideratge de l´exèrcit de l´espasa i estava decidit a assestar un atac definitiu a la fortalesa kraonica.

- Definitivament -va pensar- aquest home ha perdut la raó... atacar Ketah amb una guarnició de 200 homes és la bogeria més gran que he sentit mai. Si els kraons detecten la seva presència activaran el camp de detonadors de pressió que envolcalla la falda del volcà i moriran sense tan sols haver lluitat.

El cel començava a cobrir-se de núvols d'una tonalitat metàl·lica. A la fí Mandalupe es a incorporar. Sabia què havia de fer. Calia parlar amb Roberto Sayago; aquell home a qui considerava el traïdor més gran a la noble causa de l'exèrcit de l'espasa solitària era ara l'única esperança d'aquells dos-cents valents que avançaven per la jungla. Va respirar profundament abans d'entrar al campament de la germanor i va enfundar-se la seva pútrida pell sobre el rostre. Sarah era en una de les tendes envenant amb cura la ferida de Roberto i va sorprendre'ls compartint una mirada íntima que va ferir-lo encara més que l'acer del sotscomandant.

- Hem de parlar. Tots tres. -va dir mentre corria la cortina de l'entrada de la tenda.

***

Una unitat de transport US-TU creuava el cel en direcció a Ketah, encerclat per un núvol de boira negra com l'abisme cap a l'infern. El comunicador de la nau va activar una senyal d'alerta.

- Kettäh baludd, whutto ischk idzantty rakko!! (base de Ketah, qui sou, identifiqueu-vos ara!)
- Calma... aquí Sayago. Duc l´espasa amb mi. Prepareu pista d´aterratge i informeu en Muhäl.
- Sayaggö!! Ikt neshm adderaage, skipö!(Sayago!Prepareu pista aterratge, ràpid!)

Sayago va tancar el comunicador, alhora que una mà serpentina li palpava una espatlla.
- Perfecte nano, de moment això rutlla.

Roberto va mirar molest el seu interlocutor. Eriberto, amb les mans guarnides amb la pell dissecada d'un kraó i una túnica negra, continuava tractant-lo com una maleïda criatura. Va decidir no encarar-s'hi i continuar amb el vol. Sarah, copilotant la US-TU mirava preocupada la creixent tensió entre els dos homes. Al fons de la nau, deu homes més de la germanor, tots guarnits amb la mateixa disfressa coronada per una testa de kraó encaputxada, feien el cap cot conscients del perill de la seva missió. Una missió que Eriberto havia insistit a nomenar "Atac de Cobra-Rei".

El plànol de Sayago facilitaria l'arribada del primer grup d'atac a la sala de control de la fortalesa, confonent-se entre els soldats kraó, on s'encarregarien d'anular el camp de detonadors i desactivar els bloqueigs de totes les portes. Era la part fàcil. Mentrestant un segon grup composat per Sayago, Sarah, Eriberto i un dels germans penetraria a l'estança privada del gran Muhäl amb l'objectiu d'eliminar-lo. Amb el caos que crearia la guarnició d'en Locúss a l'atravessar les línies podrien, amb sort reunir-se i escapar amb vida d´aquella fortalesa.

La unitat de transport va colcar-se finalment sobre la boca del volcà, i Roberto inicià les maniobre d'aterratge. Va fer una última ullada a Eriberto disfressat sobre la seva pròpia pell morta, una disfressa sobre una altra, va pensar. La primera espasa es va dur unes manilles als canells que no va acabar de tancar i va estirar-se tota ella com un felí quan a la fí decideix posar-se en acció; havia arribat el seu moment.

Al port d'aterratge un escamot de kraons custodiava el descens de la US-TU entre els vapors de les turbines de propulsió i els gasos tèrvols que emanava el volcà. A la ordre de Mura, la agent de la germandat que liderava el primer grup, els soldats varen preparar totalment el seu paper de kraó, i Eriberto va amagar la seva fulla toledana sota la túnica.

Les comportes de la US-TU vàren obrir-se revelant en primer lloc en Roberto sostenint per un braç la bella primera espasa, secundats per la resta de germans. L'escamot de kraons vingué a rebre'ls.

- Sayaggö.. Nicktu coggit vër cautta. (Sayago. Pensavem que us havien capturat)
- Estic ple de sorpreses. Aquests amics vostres m'han fet un bon cop de mà -senyalant els germans- són homes valerosos i estàn cansats. Deixeu-los marxar en pau i porteu-me davant el Gran Muhäl.

El cap de l´escamot kraó es mirà de fit a fit un dels germans, que abaixà el cap perquè les hombres de la caputxa perfeccionessin la seva disfressa.

- Yakko! hock vüs jerid Laptuu? (germà!com els ha anat la ronda?)

La tensió es va apoderar de tots els presents. Un calfred va recórrer l'espinada de Sayago. El germà va vacilar per un moment, i a la fi va parlar.

- Guss a him! Guss a him!

Sayago va respirar alleujat en veure que el cap kraó somreia i l feia un gest amb la mà perquè el seguís fins on era en Muhäl. Els dos grups es vàren despedir amb la mirada, conscients que provablement era l'últim cop que es tornarien a veure.

Before the storm

Xavi:

La lluna ja governava des del cel estrellat de Nova Amèrica.

Aproximadament dos-cents homes travessaven la frontera natural que separava el territori conquerit: molts d'ells, sabien que l'aigua del riu també delimitava la vida de la mort.

Killkraó, al davant de tot, suportant els seus dolors interns, les llagues que li havien aparegut per tot, i fins i tot la prominent i estranya inflor del seu cos, no impedia que aquest, amb una mirada temible i salvatge, liderés aquells homes disposats a lliurar l'últim combat de les seves vides, el més sagnant.

Hores abans, en Locúss, amb l'ajuda del seu colega Tyrone, un arrepentit Carlos Sayago i l'àgil Apolonio Santafé, els havia reunits a tots a l'únic edifici que restava en peu del campament arrassat. La desesperança l'invadí que va veure davant seu aquell parell de centenar d'homes sense família, homes sense esperança, homes a qui se'ls havia mutilat la seva dignitat, homes que ja només sabien gemegar i arrossegar-se. Però en Locúss ja no era en Locúss. Ara era en Killkraó, i aquells qui tenia al seu davant ja no eren persones: eren desferres humanes. Però un fort dolor del seu ventre fèu esvaïr el núvol de dubte de la seva ànima, i s'adonà a l'instant que tan sols ell, que havia travessat el llindar de l'inhumà i l'indignitat, tans sols ell podia recuperar l'esperit d'aquella colla d'homes.

- Amigos! Quin sentit tenen ara les nostres vides? Us veig i tan sols sento misèria! Us observo i tan sols puc veure èssers més morts que vius! I teniu dret a sentir-vos així: us ho han robat tot! Us han assassinat: Ja no teniu dones, ni fills, ni a ningú a qui estimar! Sou llastimosos!

Locúss baixà la mirada i tancà un instant els ulls, prement-los fort, soportant el dolor increïble que recorria tot el seu ventre i s'estenia fins a l'anus. En Tyrone, se'l mirava preocupat mentre es refregava el penis i s'encenia un cigarret.

-Però no us arrosegueu! - continuà en Locúss, aixecant encara més el tò de veu - Encara no està tot perdut! L'Espasa no és morta! ELLA NO ESTA MUERTA!!! Encara us manteniu drets! No tenim res a perdre! Aquesta nit agafarem les nostres ànimes, les omplirem d'alcohol i les llençarem, flamejant, contra aquells qui ens han robat les terres, l'esperança i la vida!!!Recuperad vuestra mujer i Camineu entre les vostres terres verdes per arrassar aquells qui us han invait! Ella també ho faria per vosaltres! I si aquesta ha de ser la darrera nit de la nostra història, així serà. Agafeu armes, espases, i impregneu el vostre cos amb l'olor de la mort!
Els homes aixecaren les mirades, tot dirigint-les a Killkraó, que s'alçava damunt neumàtics cremats, sacsejant una serra mecànica per sobre del seu cap:

- AHORA!!! ARA VEIG L'ODI EN EL VOSTRES ULLS! ARA LA VIDA US TORNA A LA MIRADA! AMIGOS, ESTA NOCHE NOS VAMOS DE FIESTA; NOS VAMOS A LA ÚLTIMA FIEEEEEEEEESTAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!

L'edifici va trontollar del ressó dels crits dels soldats:

-FIESTA!
-FIESTA!
-FIESTA!

Ara, com llops sota la lluna plena, avançaven sigilosament.

Marc:
***
Mentrestant al cor de la Zona Prohibida, als voltants de "El Moco" dos homes restaven d'empeus l'un al davant de l'altre. El sol vermellós de mitja tarda els retallava a l'horitzó. Els dos empunyaven espases majestuoses, i tenien un posat felí que presagiava un combat furibund fins a la mort.

-Estas disposat a morir Sayago? Recorda que tot i els meus canvis segueixo essent Eriberto Mandalupe, l'espasa més mortal que mai hagi trepitjat Nueva América.

-Ara només ets un vell mutant decrèpit. Porto anys entrenant diariament amb la teva esposa. Sarah, ella m'ha ensenyat tot el que tu li vas ensenyar, i estic segur que ara sóc molt superior a tu. Ja sé que a l'Exèrcit tothom anomena primera espasa a la Sarah, però és purament formal, qui em coneix sap que no hi ha espadatxí més hàbil que jo. Ni la teva dona, ni el mateix Apolonio Santafé em podrien fer una esgarrinxada.

-Parles com un fatxenda, Tito. Ara a veure com lluites.

En Mandalupe avançà la cama dreta i a l'hora clavà una estocada en la direcció d'en Roberto. Aquest ràpid com un llamp féu un salt mortal enrera i caigué a uns metres de la seva posició inicial.

-Eriberto! No em diguis Tito!

Amb tota la potència del seu cos jove i musculós, en Roberto Sayago es llençà contra Eriberto esgrimint la seva toledana amb les dues mans. El "cambiado" amb un moviment ràpid i precís de la seva cintura esquivà l'atac, apartant-se deixà que el jove passés per davant seu. Inmediatament en Sayago s'aturà i girà amb un moviment llampec i es situà a pocs centimetres de l'excap de l'exèrcit. Aquest es protegí amb la seva arma i passà a l'atac, de nou. Les espases començaren a parlar. Els espadatxins avançaven i retocedien i cap dels dos mostrava el més mínim síptome de cansament.

-Estas vell Eriberto! La pell et penja i puc sentir els teus moviments abans que el executis. Sembla que m'estiguis telegrafiant els teus atacs.- En Sayago somreia- Ara amunt, ara dreta, ara amunt, esquerra... Ets previsible mandalupe, no ets ni l'ombra del què havies estat!- Cridà en Roberto al moment que feia un salt enrera per allunyar-se del seu contrincant.

-És veritat que t'han ensenyat bé Tito, un motiu més per estar orgullós de la meva dona. Però dedebò creus que li vaig ensenyar tot el què sabia. Deixa'm uns segons, no puc lluitar gens comode vestit així.- Demanà en Mandalupe

-Fes home, fes. Com si treure't la camisa et permetés vèncer-me...

-Ho sento. No, no és la roba. -En Mandalupe clavà la seva espasa a terra i es descordà la camisa. Al seu pit nu, s'hi veien un seguit de pinces negres que anuàven manyocs de pell. Eriberto amb un cerimonial gairebé místic començà a xiuxiuejar una tonada monòtona, a l'hora que desprenia les pinces del seu cos. Finalment estirà la seva amorfa pell, per desfer-ne les arrugues i descobrir una cicatriu i l'atravessava de dalt a baix. Sense pensar-ho dues vagades, obrí la cicatriu i com qui es treu una camisa, es desfé de tota la pell del seu cos, tal com si fos una granota militar. A la vista de roberto Sayago, Mandalupe exhibia els seus músculs vermells i prominents, humits d'una substància gelatinosa. La seva cara era més semblant al què recordava però els seus ulls no tenien parpelles i tampoc tenia orelles, només uns orificis laterals. Hi havia zones del cos que deixaven a la vista ossos d'ivori lluent. A les seves cames i palpitaven venes i artèries. I per tot el cos els tendons unien amb força la seva poderosa musculatura, ara més a la vista que mai.

-Saluda al nou Mandalupe! Tu em vas crear al abandonar-me a la meva sort en aquella batalla. Ara desitjaràs no haver-ho fet.- Com un llampec Mandalupe prengué l'espasa i es llençà ravent cap en Sayago qui impresionat encara per l'escabrós espectacle restava amb la guardia baixa.

El mutant ho aprofità per clavar-li una estocada al braç esquerre, però ja no tingué més opcions. Roberto tornà inmediatament en si, i es preparà per respondre l'atac. Amb un moviement de la seva cama féu la traveta a Manadalupe qui amb una àgil tomberella recuperà la posició vertical i atacà de nou.

La música metàlica de les dues espases sonava com una elegia en aquell fossar de mort que era el cràter de "El Moco". El sol continuava la seva inexhorable caiguda a l'horitzó, enrogint-se cada vegada més davant el majestuós espectacle de dos poderosos homes lluitant per la seva vida.

El combat portà als dos homes prop d'un congost que finalitzava amb un impresionant talús amb una caiguda vertical de més de dos cents metres. En arribar-hi ambdós aturaren les armes.

-Segur que recordes aquest lloc Roberto!

-Si! és aquí on em vaig adonar que no eres més que un home rídicul, una llegenda, un mite, i com a tal, pura imaginació de la xusma. Davant la mort tots som iguals Eriberto, tu no et mereixies res del què tenies, ni la fama, ni la dona.- Fent un molinet amb la seva espasa Sayago reinicià l'atac amb força furenta. La ràbia l'havia posseït i li donava una potència gairebé sobrehumana.

En Mandalupe esquivà els primers atacs però un d'ells superà la seva tècnica defensa. La toledana d'en Roberto seccionà els seus visibles músculs de la part esquerra del ventre. La llafiscosa carn d'Eriberto sagnava pel damunt de la capa gelatinosa q cobria le seu cos vermell. Això donà encara més força a Sayago qui comneçà un seguit d'atacs que acabaren arraconant Mandalupe a la vora del talús. Aquest posà els ulls en blanc i ajupint-se per agafar impuls féu un salt per damunt del cap d'en Roberto. Quan en Sayago es girà, amb sorpresa, es trobà que Eriberto s'acostava cap a ell a tota velocitat amb l'espasa per davant. No hi pogué fe res, desvià lleument l'atac i només aconseguí que no li atravessés el cor. L'arma de Mandalupe penterà el seu cos, topà amb les costelles, atravessà el seu pulmó esquerre i sortí per la seva esquena. Amb un crit quasi histèric, Roberto empenyé endavant amb el peu al seu rival per desfer-se del ferro que l'atravessava. Enseguida es posà la mà a la ferida per tapar l'hemorràgia de sang que fluïa del seu interior. Mandalupe, però, prengué de nou posició d'atac i inicià un seguit de moviments que Sayago retornava com podia. Els dos començaren a notar el cansament i les ferides infligides mutuament. Seguien lluitant a la vora del precipici, però ara era Roberto qui hi restava més a prop. Aprofitant un atac proper, Mandalupe amb un moviemnt de la seva cama, escombrà els peus de Sayago, que caigué a terra, perdent, al arrepnajar-se, la seva arma mortífera. Eriberto se li llençà al damunt.

-Ja et tinc! ets home mort!- Aixecà la mà cap al cel, completament tenyit de taronja i violeta, i brandà la seva espasa en direcció al coll de Sayago.

-Noooo! Eri, no!

Un crit de dona ressonà per tot el congost.

-Sarah, ves-te'n no vull que em vegis així!

La Mestressa Espasa aparegué entre les roques. I cridàva mentre s'acostava:

-Segur que té un motiu per traïcionar-nos! Ell no era així! Deixa que s'expliqui!

-Tria covard fastigos, parla ara o mor amb el fil lluent de la meva espasa.

-Ho he fet per vosaltres, pel meu germà, per tots els mutants. Estúpid presuntuós, el Gran Muhäl em va prometre un retro-mutàgen si provocava la disolució de l'Exèrcit de l'Espasa Solitaria. Un preu petit per tornar al meu germà i milers de persones a la normalitat.

-No et crec, porc fastigós.- Eriberto aixecà de nou el seu ferro i es disposà a separar el cap del cos del seu rival. Just al moment que la seva fulla anava a tallar la gorja de Sayago una espasa aparegué pel seu costat evitant l'estocada.

-Amor meu, que la ràbia no t'ofusqui. Encara ens pot ser útil.- La Sarah de Mandalupe, preciosa i femenina, subjectava amb força la fulla que havia evitat la decapitació.