TrashTale: Savage Life

David:
La falda del volcà Ketah’ s’agitava amb la dansa de guerra i mort que havien encetat els exèrcits de kraons i d'humans. Les víctimes es multiplicaven, però això no importava, perquè tothom s’hi llençava salvatgement, essent com era la darrera de les lluites.

Si ja havia estat un fracàs l’assalt a la portalada principal de la base, Locúss, Tyrone i Santafé no sabien que els esperaven coses molt pitjors. L’ona expansiva dels explosius detonats no només havia delmat l’Exèrcit de l’Espasa Solitària, també havia fet estralls entre les tropes kraones. Però tot d’una, sorgint de les profunditats d’aquella massa de terra que era el volcà, ressonà un so greu i cavernós.

-Collons d’alienígenes.... Tenen més asos a la màniga que un puto tafur del Mississipí- va renegar Locúss al soldat més proper de la seva unitat.

Llavors s’obriren les gegantesques portes d’accés a Ketah', dues fulles metàl·liques resistents a qualsevol arma humana, però d’una lleugeresa desconeguda que necessita d’uns pocs segons per obrir les portes de l’Infern. D’elles sorgiren centenars de kraons, armats amb làsers i disposats a aixafar el poc que quedava de l’Exèrcit. Locúss mirà els seus homes i a la seva dreta les unitats que encapçalaven Tyrone i Santafé. S’havien separat d’aquesta manera per realitzar un atac més organitzat i que ferís per tres bandes diferents l’exèrcit kraó, però aquells reforços ja eren massa per a la seva tropa migrada. Malgrat la duresa dels seus homes, Locúss intuí que aquella era la fi. Apretà les dents i es preparà per fer una senyal a totes les unitats perquè avancessin cap als nous enemics.

Sense temps per reaccionar, els kraons avançaren alguns dels seus soldats perquè ferissin l’Exèrcit amb una arma nova, mortífera, que ja coneixia Locúss: un raig pulveritzador, el mateix que havia acabat amb en Largo Montes i que ara obria literalment amplis forats entre les files de la resistencia. Aquell canó cil·líndric llençava una llum vermellosa que deixava el buit més absolut al seu pas, només els òrgans de la víctima que no havien estat vaporitzats. Una vintena de kraons duien a les seves mans una d'aquelles joguines mortíferes.

Locúss aixecà el braç i cridà. Cridà amb totes les seves forces, emetent un so salvatge, gairebé inhumà, que remogué la turba humana que el seguia. Desesperats, els pocs supervivents es llençaven al damunt dels kraons, que disfrutaven pulveritzant cossos. Però ràpidament s’imposà la lluita cos a cos, i els làsers i pulveritzadors deixaren pas a les llances kraones i les espases de l’exèrcit rebel. La darrera hora s’acostava.

I quan la massacre s’acreixia fins fer-li perdre el control, Locúss clitxà cua d'ull una fulgència en la línia de l’horitzó que es retallava a les seves esquenes. Un núvol de pols avançava al costat d'aquella fulgència. La sorpresa influí en favor de l’Exèrcit de l’Espasa, que aprofità per reagrupar-se i allunyar-se de l’entrada del volcà.

-Atrás! Atrás, carajo, atrás!!!!-cridava desesperadament Apolonio Santafé.

Els kraons, sorpresos, no saberen què fer, si tornar cap al volcà o perseguir els rebels humans. Alguns suposaven que allò significava la victoria final, així que tampoc hi havia pressa per córrer darrera seu i acabar amb els últims supervivents. Però no imaginaven que aquell fulgor i aquella pols eren els senyals dels “Bandidos”, que havien estat convençuts a darrera hora per la “Guapa” perquè entressin en combat. Muntats en les seves motos elèctriques, brillants a la llum del sol per l'amor amb què les havien preparat per a la batalla, flanquejaven l’arma secreta de l’Exèrcit de l’Espasa: sis camions carregats amb el que semblaven catapultes.

Apolonio es trobà a mig camí amb Locúss. L’americà se’l menjava amb els ulls per interrogar-lo.

-Gringo, prepara’t per veure la millor partida de bitlles de la teva refotuda vida.

Llavors, quan l’Exèrcit de l’Espasa estigué a una certa distància, les catapultes començaren a llençar uns bidons que esclataven entre les files kraones provocant el desconcert i els primers d’ells van caure. No només eren esclafats pel pes dels bidons; mig oberts, deixaven anar grans quantitats de berinina, una substància summament tòxica per a la pell lliscosa d’aquelles criatures. Les baixes començaren a ser abundants i els homes de Locúss, després de prendre aire i veure aquell espectacle, estaven a punt per tornar a la càrrega. Però Apolonio féu a Locúss un gest perquè s’aturés.

-Un últim regal de Santa Claus- digué, somrient eufòric.

Llavors arribaren un grup d’aquells “cambiados” d’Heriberto muntant unes llames descomunals. Aquells animals també havien patit les mutacions de « El Moco » i els seus ulls semblaven desprendre foc.

Apolonio alçà la seva espasa, que brillà amb els rajos vermellosos de la tarda que queia, i bramant un “A la carga!” imperiós, s’avalançà amb tots els homes disponibles sobre els kraons que, desorientats per aquell darrer atac sorpresa, queien com a mosques. Els "cambiados" no només trepitjaven els kraons; les seves llames llençaven unes escopinades de foc que també començaren a fer estralls entre els alienígenes. Locúss, encès per aquell canvi de sort absolut, començà a matar i mutilar a tort i a dret, amb una concentració tal que quan els darrers rajos del sol deixaven pas a la nit ni veié com els kraons supervivents fugien cap a l’interior del volcà i els homes de l’Exèrcit de l’Espasa cantaven victòria.