Marc:

-Tranquiiiil gringo, em sembla que no està en condicions de demanar explicacions. Ara està a les meves terres i mano jo. Faci el favor de pujar-se la bragueta i guardis aquesta prepotència nordamericana per una altra ocasió. Les respostes les hi donaré quan ho cregui necessari.

En Locúss es va sentir estúpid per un moment, abaixà el cap amb un gest de penediment.

-Molt bé, per començar em dic Santafé, Apolonio Santafé. Això que acaba de veure era un Kraó muntant un Osanda. Els dos esbudellats eren kraons sacerdots de l'ordre muhaki que havien sigut escollits per la cerimònia de transferència d'ànimes. Creuen que així fan més fort al seu Déu encarnat, el gran Muhäl. Tenim molts problemes aquí, "yunow"? no tot és tan fàcil com a la seva bombolla de vidre dels Estats Units...

El sargent sabia què li deia en Santafé. Després del gran terratrèmol del 2008 que va dividir el continent americà, els nordamericans van construir cúpules de metalaftalat al voltant de les grans ciutats, les poques que van quedar en peu, per protegir-se de qualsevol amenaça externa. Amb el temps van acabar tenint tot el país envoltat de murs immensos del mateix material, que els incomunicaba amb el món exterior.

-I ara faci el favor de pujar al meu lliscador, em sembla que em pot ser útil.

David:

Locúss se'l va mirar amb un gest de contrarietat. Quan l'avioneta de l'exèrcit dels Estats Units s'havia estavellat enmig del vol, no havia calculat que es trobés tan lluny del seu objectiu. I, fins i tot, sabent on es trobava, no sabia què pensar d'aquelles estranyes criatures i de l'espadatxí. El cert és que el seu país, aïllat des del 2028 de la resta del món, havia oblidat Nova Amèrica i els seus problemes des de feia molt de temps.

-Quin collons de criatura és aquesta?- va dir mentre prenia la cantimplora que l'espadatxí li oferia i bevia sorollosament un bon glop.

-Kraons, güero, si em permeteu l'expressió. Sou nordamericà, oi? I pel que veig, dels pocs que s'aventura fora del seu país. Suposo que treballeu per al seu exèrcit i entenc, doncs, que sou un condemnat. Algun crim haureu comès per a formar part del "gloriós cos de defensa".

Així es referien els seus superiors a l'exèrcit de cara a l'opinió pública. De tota manera, aquell home no li agradava. Va llençar-li una ullada, maleïnt-li els ossos.

-Molt bé, si vols que ens presentem abans m'hauràs de dir qui carall ets i què collons passa aquí. Mai havia vist una bèstia tan lletja com aquesta- va dir mentre colpejava amb el peu el cadàver del monstre mort.

Anselm:

Locuss es malei els ossos, al adonar-se per segon cop que no duia armes a sobre. Tenia la pota d'aquell enorme monstre al damunt i va aclucar els ulls esperant el moment final, quant de cop el brunzir d'un motor va aturar la criatura. En efecte, damunt d'un lliscador flotant va apareixer la figura esbelta d'un espadatxi que amb un rapid moviment de canell feu volar uns quants dits del peu a aquella detestable criatura amb la seva noble espasa de ceramica composta de Toledo. Os i el seu tripulant fugiren aterrits. Aquell habil mestre d'armes es gira cap al sergent amb un somriure fanfarro.
-Senyor -i afegi amb una pausa- benvingut a "Nueva America".

Xavier:

Finalment, mogut per l'instint de supervivència, en Locúss engegà a córrer. Sentia els brams de l'ós panda descomunal, i els xiscles histèrics que sortien del petit monstre que duia penjat al coll.Els esbarzers li rossegaren la cara i les branques més baixes espategaven arreu del seu cos, però, poc després, defallit pel terror, s'adonà que era impossible fugir. Ja no veia cap tipus de sortida: les lianes, els troncs dels arbres i totes les plantes i arbusts l'envoltaven com el fons d'un pou vegetal.Així que es tornà a girar, per enfrontar-se a la bèstia. Sense adonar-se, va buscar sota la bota esquerra, per treure'n un matxet d'acer inoxidable.

Marc:

De sobte un dels enormes arbres de davant seu comançà a cruixir i a doblegar-se, per, finalment, caure com un mort a pocs metres del lloc on restava palplantat. Tot i l'ensurt va ser incapaç d'aclucar ni un ull. El què va veure li glaça la poca sang que corria pel seu cos. Unes potes peludes, d'uns dos metres de diametre, apareixien d'entre la foscor de la vegetació de l'illa. Quan va ser capaç de moure la mirada uns centimetres més amunt, es va trobar amb un cap gegantí del què semblava ser un ós panda descomunal.

El cervell del sargent Locúss enviava ordres a tot el seu cos perquè sortís corrent, però els seus músculs no reaccionaven. Va poder aixecar encara una mica més la vista i va veure pujat al damunt del coll del panda un ésser semblant als que havia vist esbudellats, però aquest vestia una cresta de plomes llampants i l'apuntava amb una llança lluminosa.

David:

Instintivament, el sergent va dur-se la mà dreta a la cintura, però només hi va trobar la funda del matxet buida. Mentre dormia se li devia haver caigut i ara només disposava dels seus instints per fugir en el moment de màxim perill. Però aquella criatura no semblava amb prou forces com per aixecar-se i llençar-se-li al damunt. En comptes d'això va exhalar un crit estertori, una mena de ranera barrejada amb avís de perill que li va glaçar la sang. El crit va ressonar per tota la jungla, obrint-se pas entre l'espessa vegetació. Després va deixar-se anar, definitivament inert per l'arribada de la mort.

El temps semblava haver-se aturat i els sorolls d'ocells i altres bèsties aturar-se. Llavors, un lleuger tremolor va començar a acostar-se des del racó més indòmit d'aquella terra. Un tremolor que anava en augment i s'acostava fins on era el sergent que, incapaç de reaccionar, atuït per les febres dels darrers dies i el descobriment d'aquelles criatures, no podia ni pensar. Només esperava, esperava a descobrir quin nou horror estava a punt d'ensopegar. Llavors, el so es va fer més real, més corpori, i va veure una hombra rera la boscúria que s'agitava pel fregament d'un cos enorme a la seva esquerra.

Anselm:

Davant seu tenia els cossos sense vida de dos essers d'aparenca hominida i sexe indeterminats, sense pel amb una pell violeta i viscosa. Els pobres havien sigut esventrats i unes quantes aus semblants a les gallines pero amb plomes de colors lluminosos miraven amb ulls interessats les despulles dels difunts. Inesperadament els ulls grocs d'un dels essers s'obriren i la seva mirada terrorifica es va clavar sobre el sargent.

Xavi:

El soroll provenia de rera aquells arbres. Una filera d'enormes arbres que s'alçaven cap al cel i es perdien entre lianes, arbusts i plantes gegantines.

El troncs eren d'un color lilós i estaven coberts d'una molsa estranya que desprenia una olor putrefacte. Mai havia vist aquell tipus de vegetació. Mai. Sigilosament, s'apropà a un d'ells i, amb l'esquena recolzada al tronc, mirant de reüll, va veure aquell terrible espectacle que inmediatament li glaçà la sang:

Marc: L'espessor salvatge de la natura li impedia trobar res semblant a un camí, així que va decidir seguir el seu instint. Devia fer una hora que creuava aquell garbuix d'arbustos i estranyes plantes tropicals amb olors desconegudes, quan va sentir en la llunyania, un estrany soroll repetitiu, potser mecànic, que sonava en la direcció a què es dirigia. Alguna cosa li deia que allò podia ser perillós, però a la vegada se sentia atret per aquell indici de civilització.

David:

L'ombra de la palmera sota la que havia reposat girava cap a migdia. Els mosquits brunzien al seu voltant, buscant un recer de pell on xuclar-li quatre gotes de la sang escalfada per les calors del tròpic, però era impossible: l'amarava la suor, arrapant-li el mono caqui desgastat de l'exèrcit. S'abaixà la part de dalt, lligant-se-la al voltant de la cintura mentre avançava pesadament.

Comença el TRASH tale 001 : Savage Life

Anselm:
La calor el va fer despertar. Debien haver passat més de 3 hores i el cap li bullia. Despres de remullar-se els cabells i espolsar-se la sorra de la roba va decidir que el millor que podia fer era endinsar-se en aquell paisatge que li era totalment desconegut.