Sayago, Sarah, Mandalupe i Malabastre es quedaren petrificats. Podia ser que aquella veu ronca com d’ultratomba sortís de la boca d’una nena de poc més de 15 anys? És més, podia ser que aquella nena de 15 anys fos Biganda Muhäl, el Déu Kraó encarnat que portaria la mort i la destrucció a la Terra?
-Els veig sorpresos. No es deixin enganyar per les aparences. Sóm més poderós del què pugueu imaginar… Muhahahaha! –Muhäl escalfí amb un riure malèfic que feia tremolar la carn dels humans presents a la sala.
Sayago féu una passa endavant, flexionà un genoll i s’inclinà en reverència.
-Biganda Muhäl, he acomplert la meva part del tracte, ara et toca acomplir la teva. Dona’m el retro-mutàgen pel meu germà i podré marxar en pau.
Muhäl s’acostà unes passes a Sayago, inclinà el seu cap a dreta i esquerra amb la seva llarguíssima cabellera del color de l’atzabeja. Finalment sajupí a l’alçada de Sayago i el mirà als ulls.
-És més atractiu del què semblava des del meu úter. Potser podriem arribar a un nou pacte… Però abans veiem que em porta.
Féu un pas més i s’acostà a la Mestressa Espasa. La fità de dalt a baix amb una mirada inexpresiva. Darrera seu Sayago s’incorporà.
-Teniu uns pits preciosos, humana. La inutilitat d’algun dels meus sacerdots em va privar del plaer de torturar-la en la seva darrera breu visita al nostre palau. Ara però, ja sóm aquí, i podrem fer les coses com ens agraden. A la nostra manera.
-Ets un ésser despreciable. No crec que siguis un déu, només ets un pervertit. Si els de la teva espècie no fóssin tan inútils s’adonarien que ets un kraó vulgar i corrent com ells i que si ets on ets és perquè algun avantpassat va cometre algún crim sanguinolent que li va donar la posició dominant sobre ells en algun moment de la vostra existència.
-Un ésser amb caràcter! em sembla que encara ens ho passarem millor que amb aquell amic vostre. Tenia un culet deliciós. Segur que ens recordarà durant moooolt de temps...
Heriberto i Malabastre sota les seves disfresses kraones esperaven impacients el senyal de Sayago, que els indicaria el moment idoni per atacar la divinitat extraterrestre.
-Pot ser que em tinguis a mi, però mai podras tenir a en Locúss, ell és una ànima salvatge, ha nascut per matar i tu ets el centre de la seva ira. No t’envejo, nena – L’espasa sacsejà el cap, féu un soroll gutural amb el coll i li llençà un espès i verd gargall al vell mig de la cara.
Muhäl obrí la seva lleugera túnica i deixà a la vista el seu pàlid cos nu de joveneta adolescent. El seu ventre començà a canviar de color, mutant cap al lila, en un instant es formà un llefiscós tentacle que com la llengua d’un camaleó sortí disparat cap al coll de Sara. Heriberto i Malabastre féren una passa enrera. El tentacle muhälic aixecà el cos de de la Mestressa uns centimetres de terra. Just en aquell moment Sayago apartà la seva capa i prengué la seva espasa. Cridà “Ara!” i Mandalupe i el mutant es desenpellegaren també de les seves disfresses i aixecaren llurs armes.
-Deixa-la malparit! Cridà Heriberto, mentre saltava i amb un moviment de dalt abaix tallava el tentacle que subjectava la seva estimada.
Sarah caigué a terra i el Biganda també. La divinitat es replegà en posició fetal i començà a cridar amb un tò molt agut i desagradable que semblava la matança simultànea de 200 porcs.
A l’entrada de Ketah’ Locúss, Santa Fé i Tyrone, s’havien reunit amb els caps dels reforços, els “Bandidos” i la Germanor de les Espases Caigudes de Mandalupe. Els mutants expliacaren al Killkraó els detalls de la operació Cobra Rei i que tenien dos equips infiltrats a l’nterior del volcà. Mandalupe amb la Mestressa a la sala del Gran Muhäl i l’equip de la mutant de quatre braços Mura, que ja debia ser a la sala de control general del volcà. En saber aquest gir inesperat de la situació Locúss desitjà ser a l’interior de Ketah’ i poder donar ell mateix el cop final a l’ésser que tan profundament havia penetrat en el seu interior.
Acordaren un pla. Locúss i els quatre homes més hàbils en l’art de matar l’acompanyarien fins al cor del volcà per si Mandalupe i els altres els necessitaven. Entrarien per on van fugir en la seva anterior visita al volcà. La resta d’homes i mutants entrarien per la porta principal de la manera més sorollosa possible per agrupar tots els Kraons a l’entrada.
Quan estigueren a punt es separaren.
A l’entrada principal del volcà tothom s’agrupà en perfecte ordre militar. L’adrenalina es podia ensumar a l’ambient tant com les ganes d’exterminar la plaga d’éssers extraterrestres que tan mal havien fet a aquells homes i dones durant tant de temps. El comandant de la Germanor mutant amb un gest a la càmera de vigilància de l’entrada indicà a Mura que des de la sala de control obris les portes de la fortalesa per deixar entrar l’eixam mortifer. Quan les fulles començaren a obrir-se un clam es feu unànim:
-Moooort als Kraooooons!
Locúss, seguit dels seus ja inseparables Santa Fé i Tyrone i dos mutants bessons anomenats Fester i Faster iniciaren el camí cap a l’entrada secreta. Els bessons tancàven el grup. La seva figura alta, esvelta i atlètica els feia semblar dues canyes de bambú, flexibles, elàstiques i irrompibles.
-Molt bé senyors ja som al cul de l’infern. Aquí hi ha molta merda i nosaltres som els encarregats de netejar-la, no tingueu miraments, esquartereu tot el què vulgueu, això si el gran cagalló el vull per mi.
D’una patada Locúss esbotzà la porta d’accés i el seu equip entrà com una ventada mortal. Amb les espases assedegades de sang i carregades de berinina els bessons corrien com llebrers pels corredors exterminant les desenes de kraons, sacerdots i militars, mascles, femelles i neutres, que gosaven aparèixer en el seu camp de visió. Locúss i els altres dos més afectats pels combats previs es limitaven a rematar els pobres indesitjables que no sucumbien a les estocades de Faster i Fester.
Aquell sò insuportable que sortia del cos del Gran Muhäl va paralitzar durant uns segons els valents que es trobaven amb ell. Instintivament van tapar-se les orelles per evitar que els seus timpans es perforéssin a causa d’un sò tan agut i estrident. Mandalupe però, continuà el seu atac i tenint un perfecte blanc immòbil aprofità per seccionar en dos el cos de la joveneta que jeia arrulida a terra. De sobte el so s’aturà.
Sorpresos, humans i mutants es miraren els uns als altres.
-Ja està això és tot? aquesta nena era el Gran Muhäl? I ja està? ja ens l’hem carregada? –Féu Sayago sorprès encara per la repidesa de l’acció.
-Això sembla Tito, em sembla que acabo d’exterminar a un déu. –Deixà anar Mandalupe, sorneguer.
La Mestressa Espasa s’aixecà i es desféu del tentacle que encara li voltava el coll.
-Vigileu per aquí hi pot haver més kraons. No us ha extranyat que ens deixéssin sols amb el seu déu acabat de encarnar?
-Si a mi també em fa mala espina. Vaig a inspeccionar la sala i a cercar una sortida. –En Malabastre deixà caure completament la seva túnica kraona i desplegà les seves cames mutants, semblants a les d’un saltamartí, cosa que li feu guanyar mig metre més d’alçada, s’espolsà l’esquena i deplegà unes enormes ales insectívores que amb un brunzit ràpid es posaren en marxa i l’elevaren per damunt del cap dels humans.
Mandalupe somrient enfundà la seva espasa i s’acostà a la Sarah.
-No cal que pateixis més, el teu maridet ha alliberat al món de l’amenaça extraterrestre.
-Si i també has fet que ens quedéssim sense retro-mutagen, Einstein! –Sayago es girà i donà una patada a una de les meitats inerts de l’extraterrestre.
-Va Tito, no et posis així, ser mutant no està tan malament quan hi penses bé, segur que el teu germà s’hi acostumarà.
Malabastre prengué terra al costat del grup.
-Aquí no hi ha ningú i la úncia cosa extranya que he vist és una marca en aquella paret, podria haver-hi una porta amagada.
Els quatre es dirigiren cap on havia indicat el mutant alat i quan hi arribaren el terra començà a tremolar. La marca en forma de cercle de la paret s’il•luminà. I petits trossos de la pedra blanca i brillant de la paret es començà a desprendre.
-Què passa, el volcà està entrant en erupció? –Preguntà Sayago
-NO! SOM NOSALTRES QUI HEM ENTRAT EN ERUPCIÓ! –una veu profunda i tronadora omplí la sala
El grup de valents es girà i la por i l’estupor es reflectiren als seus rostres.
A cada meitat del cadàver del Gran Muhäl havia aparegut un ésser completament nou, llefiscós d’aspecte monstruós i carregat de tentacles. Part del cos de la nena de 15 anys que havia sigut encara formava part de cada un dels dos éssers i destacava encara més la blancor de la seva pell en contacte amb aquell lila fosc humit i brillant.
Entre els dos monstres de més de 2 metres d’alçada s’erigia desafiant un ésser més petit i allargat, amb uns bracets poderosos i una espècie de boca plena de dents. Era el tentacle amputat per Mandalupe que també havia près vida. Aquest ésser digué:
-NO HI HA NINGÚ MÉS PERQUÈ NO NECESSITEM NINGÚ MÉS! MUHAHAHAHA!
A l’entrada del volcà la Germanor de les Espases Caigudes i “Els Bandidos” havien reduït les forces kraones a la mínima expressió i pràcticament ja tenien la feina feta. Així que decidiren començar amb l’extermini de qualsevol resta d’ésser lila vivent que quedés a l’interior d’aquell munt de roca.
Més endins del complex els cinc valents i Locúss corrien i executaven a la meteixa velocitat. Només ells cinc ja sumàven més de 300 morts, i els números continuaven augmentant. Per on passaven deixaven un rastre de sang i mutil•lació.
-Ei llargaruts! És per aquí! –En Locúss indicà un passadís que els portà a creuar la sala de sacrificis, que en aquell moment era buida. –Ens hi acostem! Senyors reserveu forces, encara ens queda el millor!
Creuaren la sala fins al final. Locúss aturà als seus homes davant la porta plena de pedres precioses.
-És l’hora de la veritat aquesta és l’avantsala. Si superem aquest punt arribarem a la peixera del pervertit Muhäl. Alguna cosa dins meu palpita i em diu que ens hem d’afanyar.
Locúss premé unes pedres roges, els bessons es féren una abraçada fraternal i untaren les seves espases en berinina, en Tyrone donà un copet al cul a en Locúss, i Santafé es persignà.
Les portes s’obriren i aparegué una sala gran sense cap moble i amb els trenta Kraons més grans que cap d’ells havia vist mai.
