Xavi:
-Està bé, està bé, venga, cojones, no hay para tanto!
Així cridava Locúss a la resta d'homes esparramats pel terra que quedaven vius, després de l'explosió. Finalment, tot i els esforços sudorífics de Juanito, arribaren massa tard i els detonadors compliren el seu savage destí: havien mort prop de 100 homes, i tan sols 50 encara s'aguantaven els pets, mentre que la resta provaven de trobar els seus membres amputats entre la carronya.
- Venga, coño, parriba e dicho! PARRRRRRRRRRRRRRIBAAAAAAAAAAAA!!!!
Finalment, inexplicablement, Locúss aconseguí agrupar aquelles despulles humanes, però que renegaven i se'ls inflaven les venes mentre escuraven llurs espases, ganivets i d'altres armes: sabien que allò, tard o d'hora havia de passar. Sabien que no tenien res a perdre, que les seves miserables vides no valien res i que ara, eren tan sols merda de destrucció. I això agradà als ulls de Locúss-Killkraó.
- Hermanos, nada puede detenernos!
- NADAAAAA!!! - Cridaren el reduït però inflamat i sanguinolent exèrcit.
Inmediatament Locúss tornà a encapçalar la patrulla d'assassins. Aixafant els seus propis, passant damunt els seus cadàvers sense inmutar-se, i apartant a cops de braç la pols que havia aixecat l'explosió dels detonadors, Killkraó pogué distingir la porta que els duria cap a l'interior de l'infern. Estranyament, no es veia ningú protegint el què semblava ser l'únic accès. Darrera seu, Tyrone, l'agafà un moment per l'espatlla. Locúss es girà, i el negre digué:
- Amic, aquesta potser serà la nostra última aventura junts. És més: tant tu com jo sabem que ningú sortirà viu d'aquí. Per tant...
- Si, Tyrone?
- Puc fer-te un petó de despedida?
Locúss somrigué. El seu col·lega era un plumes pervertit, però era un bon tipus.
L'agafà pel cul i l'apretà contra el seu cos, per tot seguit fer-li un morreig que omplí de líquids repugnants la boca de tyrone, degut a les llagues putrefactes que apareixien arreu del cos de Locúss. Amb tot, notà com Tyrone s'excitava. Després l'apartà d'una estrabada. Observà com Tyrone estava excitadíssim, però que no era l'únic. Juanito els mirava i es tocava. L'espectacle era lamentable. Vestit amb plomes i tocant-se.
- Realment, Juanito, ets escòria.
Finalment, d'entre l'espessa pols, arribà la resta de l'exèrcit.
Una història escrita a vuit mans per els components de Trashmovies. No hi ha una història prefixada, cadascú pot canviar la història tant com vulgui i crear els personatges que vulgui. Creat per: Anselm Solsona, David Madueño, Marc Zulet i Xavier Salumeau.
